ACARICIA’M LA BARBA

ACARICIA’M LA BARBA

Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.

Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.

Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.

La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.

No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.

Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.

Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.

No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm.
Kore Bobisuth, Harnaam Kaur, Annie Jones, Jennifer Miller, Melinda Maxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.

Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.

 

Tres Generacions

Tres Generacions

Avui us vull recomanar una pel·lícula que he vist i m’ha fet pensar molt.
La vaig veure en companyia, perquè és una pel·lícula d’aquelles que et fan pensar, de les que necessites compartir perquè fa qüestionar-te moltes coses sobre la diversitat sexual i de gènere.
És ideal per veure en família!!!

Les personatges principals són dones i viuen totes juntes, són una família.
Una família poc convencional, bé, en aparences, aquests són l’àvia, una dóna lesbiana , la seva parella, la filla/mare soltera que lluita molt perquè el seu fill pugui viure la vida que vol i Ray, el personatge principal.
La peli comença a la consulta del metge, és un moment molt important per a Ray perquè des d’ara ja pot començar el tractament hormonal.
A partir d’aquí tots els personatges comencen a qüestionar-se la seva identitat sexual. L’àvia, no entén per què decideix passar per tot això, podríem dir què és un mica «clàssica» tot i que és molt oberta de ment.
La mare, que és una lluitadora, farà tot el que calgui perquè Ray pugui ser qui vulgui ser. Això la porta al passat, obrir ferides sentimentals, ja que necessita la firma del pare perquè Ray pugui fer el seu procés.

No vull fer més spoiler, espero que us faci reflexionar tant com a mi. La peli té un enfocament familiar, quin és l’impacte de la decisió de Ray?… La situació fa que la família confronti i explori les identitats de gènere, les identitats humanes. El que més m’ha agradat és que genera el debat de les diverses identitats Trans, hi ha tantes realitats!… i de l’entorn relacional. Ray és una d’elles, no sempre s’escull el camí de Ray, hi ha que no vol hormonar-se, ni operar-se.

Us animo que contrasteu informació, crítiques i debats sobre aquesta peli.