Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Diversitat funcional. En parlem una mica?

Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc.  comencen a proposar  nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.)  i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.

Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).

Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.

 

 

Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!

 

 

Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!

 

 

Coneixeu la Celeste Barber?

Coneixeu la Celeste Barber?

És una actriu i comediant australiana que parodia les fotografies d’algunes dones famoses o certes imatges de campanyes publicitàries. Tot va començar ja fa uns anys a partir del que quasi era una broma innocent: imitar les posicions ridícules o absurdes que havien d’adoptar aquestes celebrities per vendre un producte o, directament, les que penjaven als seus comptes personals de diverses xarxes socials per demostrar qui sap que.

Ja us esteu imaginant alguna d’aquestes imatges, no? Doncs si seguiu el hashtag #celestechallengeaccepted del seu compte d’Instagram (@celestebarber) –cosa que us recomano molt si voleu riure una estona– podeu veure les seves imitacions, de vegades també en forma de vídeo, que destapen no només l’absurditat i la ridiculesa que envolta la figura femenina en gran part d’aquest món de les celebritats i la fama més normativa sinó també la violència que moltes vegades desprèn. Des de la paròdia, la Celeste deixa molt clares algunes coses que ja sabem però que, per patir-les cada dia, quasi les normalitzem: la constant cosificació i sexualització del nostre cos o la representació d’uns cossos i unes figures normatives que continuen apuntalant un determinat cànon de bellesa impossible i violent.
Perquè, em pregunto jo, quina necessitat hi ha, per vendre no sé quin producte, que col·loquin a una dona fent postures estúpides? Us heu parat a mirar amb deteniment alguns anuncis de la tele? I els que posen de tant en tant a les parades del bus?

O, d’altra banda, per què, constantment, ens diuen que aquesta gent són el nostre model i referent i, si alguna vegada se’ns ocorre assemblar-nos una mica perquè mostrem el nostre cos o juguem amb expressions una mica provocadores i sexualitzades se’ns titlla de guarres? En què quedem? Hem de ser com elles o no?

Jo us dic una cosa. Tant per tant, com tampoc podem ser com una imatge passada per uns quants –diria que bastants– retocs de photoshop, millor que cadascuna ens expressem com volem, que mirem al nostre entorn, que ens reapropiem dels nostres cossos i que ens riem, com fa la Celeste, de tanta tonteria. Perquè sí, tot això la Celeste ho fa des de la broma i està molt bé que la nostra crítica també pugui anar per aquí. I no només des de la broma, sinó també des del seu cos al natural, que és bastant semblant al nostre i al d’aquelles dones que veiem caminar pel carrer. Ens prenen per idiotes quan, en realitat, nosaltres ho tenim claríssim. Us deixo aquí algunes d’aquestes imatges que parlen per si soles.

 

 

 

ACARICIA’M LA BARBA

ACARICIA’M LA BARBA

Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.

Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.

Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.

La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.

No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.

Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.

Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.

No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm.
Kore Bobisuth, Harnaam Kaur, Annie Jones, Jennifer Miller, Melinda Maxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.

Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.