por Laia Sanz | Jun 2, 2022 | adolescentes, adolescents, boomer, comunicació, familia, família, humor, instagram, jovenes, joves, lalore
Estic… ja no sé com estic! He passat per diferents estats: enfado, sorpresa, també m’ha entrat un atac de riure i un moment d’aquests, com diu la meva mare, de menfotista. Però la veritat és que sobretot estic: farta! Farta que es digui de nosaltres que tenim «la pell fina», massa fina.
La definició de pell fina és: «ésser molt susceptible» i té com a sinònims ofendre’s, impressionar-se, picar-se, això segons la primera entrada que he trobat al Google, no us penseu que he fet una recerca exhaustiva, eh!
Però anem a veure perquè es diu això de nosaltres i qui som nosaltres?
Doncs nosaltres som els joves d’avui en dia. Que si «quina tela amb els joves d’avui en dia». És la gran coletilla de tot! i un altre cop posant-nos a tots al mateix sac i clar al final aquesta afirmació ja no saps ni què vol dir, ni perquè ho diuen, i cada vegada està més estesa, cada cop l’escoltes més, i la diuen davant teu com si res, com si no parlessin de tu, quan en realitat ho fan, i de fet, a partir d’aleshores quan et mirin ja no et veuen a tu sinó a aquesta afirmació. Però espera, espera… que potser sí, aquest cop, estan parlant de mi…
L’última vegada que l’he sentit ha sigut avui mateix. I és el que m’ha portat a fer aquesta vomitada mental que esteu llegint ara, perquè si no explotava. Resulta que avui hem tingut una «visita» a casa, un tipus conegut de la família que a ningú li importa gaire, però amb qui hem de quedar molt bé i hem de fer veure que ens interessa molt el que diu, no sé per què…
Doncs això, la clàssica situació: tota la família asseguda ben rectes al sofà i escoltant «la visita» fent un monòleg des de la butaca tot engrescat en aquest moment gloriós… i clar en una d’aquestes, no sé ni com, però tampoc m’estranya, la conversa ha anat agafant un camí perillós, que si ara ja no saps qui és qui, que no pots anar tranquil pel carrer amb tanta xusma de no saps on, o que si els nois són uns fluixos, i les noies, fixat tu!, com van pel carrer! Això quan pots distingir-los perquè clar ara s’ha posat de moda ser diferent, mentre posa una ganyota i fa un gest d’entre cometes amb els dits i jo que ja fa estona que em mossego nerviosament el llavi inferior, va i em ve com un mantra al cap la cançó de Chenta Tsai «Gente de mierda» i la cara se’m relaxa tant que fins i tot li dedico un somriure inconscient a «la visita», mentre taral·lejo «gente de mierda, a tu alrededor…» 😉
Al final la visita ha marxat, no sense les clàssiques plantofades a la cara al mateix temps que amenaça de tornar aviat. Al tancar la porta allibero part de la tensió acumulada en veu alta i oh sorpresa!, la resposta que he rebut a casa en nomenar la quantitat de ximpleries que havien sortit de la seva boca, ha sigut tatxaaaaan: si és que vosaltres i la vostra pell fina, vinga va que no n’hi ha per a tant, que només parlava per parlar, ara ja no es poden fer comentaris de cap mena, que les joves d’avui en dia us ofeneu per tot.
A què us referiu quan dieu que ens ofenem per tot? Què és aquest tot? Pot ser que estigueu massa acostumats al fet que ens ho callem tot? No us diguem que feu malament? Ah, què sou vosaltres els que podeu decidir què és ofensiu i què no?
Començo a enumerar al meu cap cada cop que he sentit aquesta frase, tant per part de gent coneguda com de tiktokers, resulta que oh!, casualitats de la vida!, quasi tots els que diuen això són tios CIS i heterosexuals!, toma ja!
Doncs sí, orgullosa de la meva pell fina si això vol dir que les bromes sexistes em semblen dignes dels picapiedras, o que m’exasperen els tòpics sobre qui ens pots agradar o no, com vestir o no… O si em bull la sang cada cop que sento un acudit racista. Per què sí que em bull la sang i el que no entenc és que a tu no! I sento vergonya i ràbia i encara em bull més la sang quan em diuen, vinga vaaa si només és una broma i a més a tu que més et dóna, si això no va amb tu…
D’acord doncs soc pell fina, però anem a donar-li una nova definició, què tal: empàtica, conscient, crítica?, o que necessita canvis socials perquè ningú pateixi violències!
I tu?, qui ets quan t’ofens perquè ja no pots fer bromes del que vulguis?, ni dir totes les bestieses del món sense que algú s’atreveixi a assenyalar-te. Tu qui ets si t’enfada que no et riguem les gràcies?, si t’enfada quan et dic que amb mi no cola?, que et trontolla amic?
por Laia Sanz | Abr 6, 2022 | adolescents, amor propio, autoestima, body positive, cos, cossos, diversitat, empoderament, estiu, gordas, gordes, gordofobia, joves, talleres, tallers, Uncategorized
El otro día vinieron a hacernos un taller al insti. No recuerdo el nombre del taller pero era algo así como “cuerpo no sólo hay uno”. Eran dos chavalas, o eso creo, porque prefiero no dar por hecho qué eran solamente por su apariencia física. Prefiero no dar por hecha la identidad de las personas, por mucho que los prejuicios nos quieran jugar malas pasadas y quieran dejar claro qué significa ser chico o chica. Sea como sea eran unas majas.
Volviendo al taller, recuerdo que el día anterior la profe nos contó que vendrían y que trataría sobre temas relacionados con el cuerpo, sobre la diversidad de los cuerpos. Recuerdo una sensación de ansiedad y miedo, hablar o conectarme con mi cuerpo me suele costar mucho. Tengo la sensación que hoy en día hay mucho bombardeo con el tema de los cuerpos y las famosas frases hechas del “body positive” como por ejemplo esta de «todos los cuerpos son válidos». Me da la sensación que es una frase vacía de contenido porque en la realidad eso no funciona así. Por lo menos en mi clase o en mi insti o en mi barrio o en mi casa, no es tan verdad.
No todos los cuerpos son válidos. Sería genial que lo fueran, claro que si, pero seguimos teniendo un montón de prejuicios y de estigmas con los cuerpos que se salen de la «norma». Mi cuerpo no es válido para la sociedad e incluso tampoco lo ha sido para mí en muchas ocasiones, suerte que poco a poco esta idea va cambiando y me voy reconciliando.
Yo soy una chica *cis, o sea me identifico con el género que se me asignó al nacer, y tengo amigxs *trans y *gender fluid, muchxs de nosotrxs hemos tenido la sensación de que nuestro cuerpo no era válido, por lo que igual no tiene tanto que ver con lo de ser cis o ser trans esto de quererse, si no con cuánto sientes que te quieren desde fuera, los demás.
¡Puede parecer que estoy tirando por tierra el concepto del amor propio, para nada! Lo que intento es entender la manera de habitar la vida aprendiendo a quererme, pero sabiendo que si desde fuera no me quieren bien el trabajo de amor propio me será altamente complicado.
Con todas estas divagaciones sobre cuerpo, amor propio e identidad me sorprendí en el taller, en el que empecé como un flan y poco a poco fui entrando y relajando. La verdad que las personas que lo hacían nos lo pusieron muy fácil, recuerdo una dinámica que todavía hoy la pienso y me sale una sonrisa. Nos propusieron que nombráramos partes del nuestro cuerpo con las que podemos hacer cosas que nos molen pero que no tuvieran nada que ver con la estética! Pensar en mis pestañas no valía, para que nos entendamos. He de reconocer que me costó mogollón hacer este ejercicio, no solemos, o yo por lo menos, mirar a nuestro cuerpo de forma positiva, para empezar. Pero tampoco sabemos, o no tenemos costumbre de nombrar partes de nuestro cuerpo que nos gusten sin una connotación estética. Me pareció una propuesta chulísima al igual que complicada.
Pensé en mis muslos gordos, gordos. Lo escribo dos veces para decírmelo a mi misma y liberarme! Pensé que son fuertes, que me sostienen el peso, que me mantienen erguida y me llevan siempre donde quiero. Pensé que cuando llegue el verano y me meta en el agua con las olas recordaré que mis muslos gordos hacen que me agarre fuerte a la arena y no me caiga. Cuando llegue el verano y me desnude en la playa me acordaré de este taller y de la importancia de quererte y rodearte de gente que también lo haga.
Esta dinámica del taller puede parecer una tontería, pero para mí es un punto de partida, un principio, un respiro, un toque de amor hacia mi cuerpo y un reclamo colectivo para todos los cuerpos que alguna vez no encajaron.
Ahora sí que puedo asegurar que el taller se llamaba “cuerpo hay más de uno» porque depende de con cuánto amor lo mires y lo miren, CAMBIA.
Gracias por el taller y Gracias por mis muslos.
La Lore.
por Laia Sanz | Feb 9, 2022 | adolescents, amor, amor propio, amor romàntic, autoestima, feminismes, Institut, joves, pelicules, pelis, pensament, romanticisme, sèries
Arriba el mes de febrer i el punyeter Sant Valentí, el món s’omple de cors i ossets de peluix! I quan es posa en marxa la gran maquinària del Sant Valentí jo no puc evitar d’estripar-la una miqueta. M’hi acompanyes? Comencem per fer una cerca de pelis romàntiques a Google. Us apareixerà això:
Us he de confessar que no les he vistes totes. M’avorreixen profundament aquest tipus d’històries. Però fixeu-vos un moment en les caràtules: són calcades! Semblen la mateixa peli! M’hi jugo el que vulgueu que és l’argument de la bella i la bèstia repetit fins a no poder més. La típica representació que fa el cinema de les històries d’amor és una visió molt concreta del tema, que per més real que sembli no deixa de ser una construcció. I quina construcció més sexista i esbiaixada, no creieu? Sabem que el cinema transmet valors i construeix imaginaris col·lectius. N’aprenem de les pel·lícules! Configuren la nostra percepció de la realitat i molt sovint les prenem de referència per relacionar-nos.
Les pelis poden semblar noves, però reelaboren les mateixes històries, els mateixos personatges i els mateixos valors. Els contextos canvien, però els models de feminitat i masculinitat de sempre segueixen ben vigents. Si per ells l’autonomia afectiva i material i la capacitat d’assumir riscos i de compatir és bàsica per aconseguir l’èxit personal, per elles els afectes, l’ètica de la cura i la renúncia als propis desitjos es viu com un camí per aconseguir la felicitat i per mantenir les relacions. Això no us sona al blau i al rosa de tota la vida? Si no afinem una mirada crítica, creixem emmirallant-nos amb aquests personatges i acabem relacionant-nos com ells.
Les relacions amoroses i sexoafectives que predominen en les pelis estan totalment impregnades de tota una bona colla d’estereotips romàntics. Per seguir estripant a gust, deixeu-me desemmascarar alguns d’aquests mites:
Que si el mite la mitja taronja, l’amor verdader i l’amor per a tota la vida…
Al cinema, la passió amorosa és el projecte fonamental de la vida, sense ella l’existència no és completa o està mancada de sentit. Segons aquest mite, no som persones completes ni podem ser felices si no trobem la nostra altra meitat. Us sona allò de “sin ti no soy nada”? Doncs això, que soles estem incompletes, buides i mancades. Però, quan trobi aquesta mitja taronja famosa com sabré que és l’amor verdader? Llavors els altres amors que he tingut són falsos? I si no dura per sempre ja no serveix? Quina pressió pensar que algú és l’amor de la meva vida! I que difícil serà llavors prendre decisions si les coses no van bé o canvien els meus sentiments. Doncs jo prefereixo ser una taronja sencera i compartir experiències amb altres taronges també senceres. El món està ple de persones boniques, cada relació és única i podem viure molts amors de la nostra vida! I per què no un préssec?
Que si el mite de l’omnipotència de l’amor…
Diuen que l’amor ho aguanta tot, que l’amor ho pot tot i per més que es compliqui la cosa, al final l’amor sempre venç. I, és clar, per amor es perdona tot. Això pot ser molt perillós! I, en nom de l’amor, acabar aguantant coses que no toquen. Segons aquest mite, l’amor implica l’entrega total i la fusió amb l’altre. “Si tu me dices ven lo dejo todo” diu la cançó. A les pelis, l’amor ideal s’associa per a elles a experiències de dependència i negació dels desitjos propis, de renúncia i de sacrifici. Quanta complaença tu! Sembla que quan “se hechan nóvio» deixin de tenir amigues. Doncs anem servides!
Que si el mite de l’heterosexualitat…
La centralitat de les representacions heterosexuals de l’amor en el cinema és abusiva. No sortim del “chico busca a chica”. I si apareix diversitat sexual és sempre com una excepció que confirma la regla. I a sobre, aquesta idea de la parella, sempre hetero, sempre monògama, sempre igual ens la venen com algo natural. Quina mandra…
Que si el mite que l’amor fa mal…
Segons aquest mite, l’amor, perquè sigui verdader implica necessàriament patiment. És com si el dolor fos la mesura de l’amor. “Quien bien te quiere te hará llorar” diu sempre la iaia d’una col·lega. Sembla, doncs, que no hi hauria amor sense patiment. Doncs a mi aquesta idea em sembla força perillosa, perquè podem acabar normalitzant el patiment i la violència. Si l’amor fa mal, pot ser que ens ho mirem, no? Sempre podem tenir conflictes, està clar! Però jo no he vingut pas a patir, eh? Si el patiment guanya terreny en una relació, potser ha arribat l’hora de posar-hi fre, no creieu?
Que si el mite de la gelosia com a prova d’amor…
Dieu que si és gelós o si és gelosa és perquè t’estima. I al revés, si no hi ha gelosies, potser és que no t’estima de veritat. Ja tenim un altre mite servit! La gelosia és una sensació ben incòmoda que ens travessa el cos i ens embolica el cap. Un estat emocional que implica por, recel, sospita, inseguretat, angoixa… Qui no ha sentit mai gelosia? A mi se’m fa un nus a l’estómac que no puc suportar. Si penya, soc moderna i feminista i, a vegades, no puc evitar sentir-me gelosa. I què, algun problema? Doncs si, és un problema, perquè no em deixa estar a gust amb mi mateixa i em fa trontollar la meva autoestima i la meva seguretat. A les pelis vinculen les gelosies amb l’amor. Ens ho venen com una mostra d’amor. Però que no ens enganyin, són una mostra d’inseguretat que si t’hi fixes bé, acaben convertint-se en control. Però el control (demanar passwords, mirar el mòbil de l’altre sense permís, trucar a tota hora, acompanyar a tot arreu…) a mi no em fa disminuir la gelosia, al revés, em fa créixer la desconfiança. El control no és mai una bona solució.
Què podem fer, doncs, amb les gelosies? Primer pas: reconèixer -les! Negar-les, si les estem sentint, no ens servirà de res. Segon pas: parlar-ne! Prova d’explicar-li a un/a col·lega, segur que t’alleuja. També pots parlar-ne amb la parella, però vigilant molt de no carregar-li al pes ni la responsabilitat. Les gelosies són teves i ets tu qui te n’has de fer càrrec. Tercer pas: “xute” d’autoestima. Si les gelosies tenen a veure amb les inseguretats, enfortir l’autoestima és imprescindible. Prova de fer coses que t’agraden fora de la parella et farà sentir bé.
Que Cupido no decideixi per tu!
I tronant al catàleg de mites, si us hi fixeu bé, veureu que en definitiva tots ells fan compatible l’amor i la violència. Ens venen la moto de l’amor i ens colen el control, el domini i la submissió. I sense que ens adonem, erotitzen la violència i fan desitjables la dependència. Quin pal penya! Ja ens l’han colada una altra vegada… Quina mania en confondre l’amor amb les relacions abusives. Diuen que l’amor és cec, però nosaltres hem d’anar amb els ulls ben oberts! Traiem-nos la bena dels ulls i estiguem ben atentes.
Per acabar, faig una crida per fer la nostra pròpia llista de pelis d’amor. M’ajudeu? Pelis que fugin dels típics tòpics. Pelis amb models alternatius de feminitat i masculinitat i de relacions afectives. Parelles que no se cenyeixin a l’ideal de la mitja taronja heterosexual, on cada personatge tingui els seus interessos, la seva vida i una identitat pròpia. Pelis on les noies se signifiquin per elles mateixes, que siguin decidides i que sàpiguen el què volen i el què no i nois que no necessitin reafirmar la seva identitat a través de la violència ni la imposició. Si com deia a l’inici l’amor és una construcció social, està a les nostres mans generar noves formes d’entendre’l i viure’l. Som-hi doncs!
La Lore.
por Laia Sanz | Oct 8, 2021 | adolescents, amigas, amor propio, empoderament, Institut, instituto, joves, lalore
De repente pasó el verano y vuelvo al insti. Siempre que llega el principio de curso se me pone el cuerpo contento pero también raro. Me gusta encontrarme con mis compis, pero a veces siento que no encajo del todo. Llevo todo el verano pensando en quererme a mi misma, en ponerme arriba la autoestima y empezar el curso con la cabeza bien alta, pero ahora que ya estamos de vuelta me doy cuenta que no solo depende de mí. Que la autoestima no depende únicamente de mí, no depende de cuánta energía le ponga ni de cuántas veces me repita que soy válida para hacer cosas o merecedora de disfrutarlas. Me he dado cuenta que necesito que la gente de mi entorno me dé refuerzos positivos; qué me pregunten cómo estoy?, qué me digan si necesito un abrazo, que me tengan en cuenta aunque pase desapercibida la mayoría de las veces o que no den por hecho que para ¨molar¨ hay que ser de una única manera, que somos muchxs y que todxs cabemos.
Decidí hablar con Marta, una amiga del insti, de todo esto; me armé de valor y le conté que, a veces, me siento muy insegura porque siento que no encajo en ningún grupo, que pongo mucha energía en intentarlo y que he decidido poner energía en estar bien conmigo misma, pero que sola me cuesta. Marta, que es una maja majísima, me ha dicho que a ella también le pasa a veces y que podemos hablar de ello para desahogarnos.
En algunas conversaciones con Marta le cuento que me siento poco divertida para el resto, que no tengo un gran don para hacer amiguis y que eso me pesa un poco, que en el fondo me parece absurdo y poco interesante ser como el resto, pero que fuera de esa norma hay un vacío enorme, una sensación de soledad aun estando rodeada de gente. Marta me ha dicho que ser graciosa está sobrevalorado y que la forma que yo tengo de escuchar a la gente sí que es un don, que ponga la mirada en todo aquello que se me da bien y que igual así me será más fácil aquello de quererme. Ella sí que es graciosa. Marta tiene millones de amiguis y habla siempre de muchos temas, ella está muy empoderada y dice bien alto que le gustan las chicas desde que hemos empezado el curso y esto me está ayudando mucho. Me ayuda que me escuche, que seamos amigas desde hace tanto tiempo y que me cuente que ella también se pone insegura a veces, Uauuuuu, la gente popu también es insegura.
Empezar a nombrar que a veces el insti o el aula me hacen sentir pequeñita me está liberando mucho. Por ejemplo, el otro día vinieron a hacernos un taller de sexualidad y comenté delante de toda la clase que no me interesa ligar, nada relacionado con el sexo, por ahora, que no entra en mis planes y que estoy en otras cosas. Flipé cuando dos compañerxs de clase dijeron que les pasaba lo mismo. Puuuuf que alivio, qué sensación de grupo tuve y que libre me sentí al no sentirme juzgada por el resto de la clase.
Sola no lo habría hecho, le doy las gracias a Marta, a mis compañerxs que me apoyaron y a mí, sobre todo a mí. Es un camino lento aprender a querernos, por lo visto a lxs adultxs también les pasa, también les cuesta aprender a quererse. ¡Así que poco a poco, no tengo prisa pero si ganas!
¡Feliz principio de curso, felices nosotrxs!
*Imagen de Gordita amarillista
por Laia Sanz | Jun 18, 2021 | adolescents, autoestima, bullying, cos, cossos, diversitat, empoderament, estiu, feminismes, gordas, gordes, gordofobia, instagram, joves, tiktok, youtube
Vols perdre la intolerància que et sobra? Ja no suportes més ser un buller? Vols aprendre a viure amb uns hàbits més saludables com: el respecte, l’empatia i l’alegria de viure deixant als altres en pau?
No t’ho pensis més!, anima’t a perdre la gordofòbia!
Segueix amb nosaltres aquests passos i no et podràs creure els resultats!:
- Comencem a poc a poc: No ofereixes consells sobre aprimament i dietes a qui no t’ho ha demanat (a conegudes i desconegudes) que tampoc és que tinguis un màster en nutrició, oi?
- No et facis el metge: no diagnostiquis malalties només veient un cos. Repeteix-te com un mantra: la salut no té per què tenir res a veure amb estar gras.
- Respira fons i no li diguis a algú «que bé que estàs» quan, pel que sigui, s’ha aprimat uns quilos, pot ser inclús que s’hagi aprimat perquè està passant un mal moment, flipa!
- Va, segur que ets capaç de no dir allò de «amb lo guapa que és de cara, és una pena que no s’aprimi una mica», pena la que fas dient això.
- Posem-nos en situació: estàs a la platja o la piscina i hi ha gent grassa al teu voltant (si, són coses que passen, també n’hi haurà baixetes, coixes, peludes o molt primes t’aviso) és el moment de no quedar-se mirant de dalt a baix a ningú i fer comentaris per lo bajini amb els teus col·legues, actua normal, veuràs que el teu dia és molt més relaxat i no sentiràs aquell regust d’odi a la boca, que és fastigós. Veu una mica d’aigua i fes-te unos nados.
- Amplia el teu imaginari! Mira al teu voltant (amb carinyitu) i veuràs com és la realitat, exacte: no és com el que veiem a les xarxes, gairebé ningú complexis els estàndards desfasats de «bellesa» que veiem a les pelis o anuncis.
- Si segueixes aquestes pautes tampoc podràs fer acudits sobre gent grassa, òbviament. Però tranqui, hi ha un munt de temes (que no ridiculitzen a ningú) sobre els que fer broma.
- Recorda: moltes coses que desitges o creus que «són així» les penses perquè t’han maxacat des de xiqui, amb anuncis, acudits, pelis….Bones notícies: ho pots desaprendre! Això sí, cal voler-ho i obrir una mica el pensament per no seguir sent un cansino.
Ànims, tu pots fer-ho! Si necessites més tips sobre com desfer-te de la gordofòbia que et sobra busca a internet i escolta.
Més tècniques efectives contra la gordofòbia:
https://komandogordix.noblogs.org/
https://drive.google.com/file/d/1ktzeeuO1Q3FhHMCrFIbddkipjcE-i6s4/view
https://candela.cat/desobedieta/https://www.tiktok.com/@madredecroquetas/video/6971813599115332869?lang=es&is_copy_url=1&is_from_webapp=v1
http://https://www.youtube.com/watch?v=xFX40TkiaS4
https://www.tiktok.com/@madredecroquetas?referer_url=https%3A%2F%2Fwww.publico.es%2F&referer_video_id=6924959433282047237&refer=embed
Guía básica sobre gordofobia. Un paso más hacia una vida libre de violencia
por Laia Sanz | Ene 22, 2021 | família, feminismes, Institut, joves, navidad, pensament, publicitat, Uncategorized, violències de gènere
Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.
Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.
Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit.
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?
Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…)
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les».
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.
La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!
La Lore.
