I tu, que vas fer pel 8 de març?

I tu, que vas fer pel 8 de març?

És el 8 de març un dia per “felicitar” a totes les dones pel fet de ser dones?

Com cada any, al voltant d’aquesta data els instituts omplen les parets de treballs, de fotografies de dones treballadores importants en la història, es fan tallers, xerrades i fins i tot, hi ha assemblees. Vull compartir una anècdota reflexiva que van compartir amb mi unes amigues d’un institut. Teníem molt clar que volíem fer alguna cosa potent. Per tal de documentar-se van llegir, veure vídeos, pel·lícules, fins i tot van assistir a assemblees de barri i xerrades. En una d’aquestes xerrades una de les dones ponents va formular una pregunta directa als homes de la sala, sabeu perquè l’any 1975 l’ONU estableix la celebració del 8 de març a escala internacional? Va ser per elles molt revelador adonar-se que gran part de les persones assistents no ho sabien!

El 8 de març de 1911 es va cremar la fàbrica tèxtil Triangle Waist Co, amb 123 dones treballadores dins, totes elles entre els 14 i els 22 anys. Això va provocar unes mobilitzacions socials que fins llavors no s’havien vist protagonitzades per dones i van posar llum a les desigualtats i injustícies que vivien les dones treballadores. Des de llavors, fa molt més d’un segle que les dones lluiten, es rebel·len, es manifesten als carrers i fins i tot han fet vagues per tal de reclamar drets laborals i socials, l’emancipació, l’educació i la fi de l’explotació infantil, gaudir de la sexualitat. Com pot ser que encara hi hagi tantes persones que no sàpiguen per què es commemorà aquest dia?

 

 

Des de fa molts anys aquest dia serveix de referència per memorar a totes les dones que han lluitat pels seus ideals, aquelles que van creure que és possible un món on les dones poden fer allò que volen, per totes les que ara hi som i per les que vindran! Volem mirar cap endavant, al futur, que no ens “felicitin” per ser dones, sinó que tothom tingui clar perquè se celebra el 8 de març, i sobretot, que la lluita no es fa només un dia!

 

 

 

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Diversitat funcional. En parlem una mica?

Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc.  comencen a proposar  nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.)  i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.

Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).

Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.

 

 

Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!

 

 

Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!

 

 

Violència masclista? Autodefensa feminista!

Violència masclista? Autodefensa feminista!

El 25 de novembre va ser el dia internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Pel voltant d’aquestes dates s’activen campanyes de prevenció i es fan accions de sensibilització. A l’insti, alguna profe ens posa una peli sobre maltractaments i parlem del tema. Pel barri apareixen cartells de rostres de dones amb blaus i s’organitzen xerrades. I a mi, cada any, per aquestes dates, un malestar em recorre el cos. Perquè sovint aquestes campanyes ens posen a les noies en posicions de víctimes o ens presenten com a subjectes passius, sense agència, incapaces de defensar-nos. Perquè sovint se centren exclusivament en el maltractament dins la parella (hetero és clar!), descuida aquelles violències que de tan quotidianes i habituals deixen de ser visibles i solen quedar silenciades i normalitzades. Perquè sovint posen al centre, de la resposta a la violència masclista, únicament la denúncia individual i descuiden d’altres respostes col·lectives possibles.

I jo em pregunto: per què no ampliem la nostra mirada sobre la violència masclista? La centralitat del perfil de “dona maltractada” en el marc de la parella, oblida com afecten les violències de gènere les adolescents i les joves, les lesbianes, les persones trans* o, fins i tot, alguns nois gais. Per què no canviem el focus que ens victimitza i ens desempodera i parlem millor d’autodefensa feminista? Per això m’agrada el lema de la mani d’aquest any: «Contra les violències masclistes, autoorganització feminista».

Aquest any, però, he volgut anticipar-me al malestar i m’he apuntat a un taller d’autodefensa feminista. Penya, ho he flipat! M’he adonat que no cal ser cinturó negre, que totes tenim mil i una estratègies en el nostre dia a dia per confrontar-nos amb les múltiples violències que ens envolten. I compartir-les i aprendre les unes de les altres ha estat un subidón.

Aquí van algunes reflexions que m’emporto del taller:

Prendre consciència
Conèixer com funciona el patriarcat, les relacions desiguals entre homes i dones i les normes de gènere ens ajuda a identificar les violències. Parem-nos a observar aquelles situacions quotidianes que ens passen per entendre que no són normals sinó que tenen a veure amb la violència naturalitzada. Més enllà de la violència física existeixen altres formes subtils, invisibilitzades i normalitzades de violència que ens passen desapercebudes. Que vagis pel carrer i hagis d’aguantar mirades invasives, burles despectives i comentaris sobre el teu cos és violència!

Autoescolta
Estiguem atentes a les nostres sensacions i confiem en les nostres intuïcions. En un moment donat ens poden ser molt útils. Donem-li crèdit a les coses que notem en una situació concreta: no ets una histèrica, no estàs boja, no exageres, si estàs incòmoda serà per alguna cosa.

Si sola no pots, amb amigues sí
Empoderar-se vol dir creure en nosaltres mateixes, en les nostres potencialitats i en
la capacitat de respondre a les violències. Fer front a una situació de violència pot ser difícil, però podem buscar el suport i la comprensió del nostre entorn. Cuidem-nos, acompanyem-nos, donem-nos suport. Si busquem aliances, ens farem més fortes.

Si toquen a una, responem totes
Les violències no són fets aïllats, no et passa només a tu, és estructural! Si la violència masclista no és tan sols una vivència individual, les respostes han de ser necessàriament col·lectives. Trenquem el silenci i acabem amb les complicitats masclistes. Heu sentit a parlar de la sororitat (fraternitat entre dones)? No ens quedem callades quan una amiga respon.

Noies, us proposo que us ajunteu a l’insti, a l’esplai, a l’equip de bàsquet o allà on sigueu per compartir les estratègies quotidianes d’autodefensa que feu servir per viure més tranquil·les. Expliqueu-vos com us ho feu per sortir de festa, passar-vos-ho bé i tornar contentes a casa. Digues-li a les teves amigues com t’ho muntes per anar més segura amb metro. Compartiu com us ho feu al pati de l’institut. No hi ha per a cada situació una resposta correcta ni existeixen les fórmules màgiques, però podem compartir receptes, trucs, recursos i idees que ens ajudin a ser més lliures. Podem reconèixer-nos, aprendre les unes de les altres i lluitar totes plegades per una vida sense violències. I recorda que podem seguir sentint por, no la penalitzis ni et culpabilitzis. La por és sàvia!

I per acabar, apunta’t a un taller d’autodefensa feminista! Segur que les feministes del teu barri o del teu poble n’organitzen un.

 

*Imatge portada de @quevivalamatria

Tres Generacions

Tres Generacions

Avui us vull recomanar una pel·lícula que he vist i m’ha fet pensar molt.
La vaig veure en companyia, perquè és una pel·lícula d’aquelles que et fan pensar, de les que necessites compartir perquè fa qüestionar-te moltes coses sobre la diversitat sexual i de gènere.
És ideal per veure en família!!!

Les personatges principals són dones i viuen totes juntes, són una família.
Una família poc convencional, bé, en aparences, aquests són l’àvia, una dóna lesbiana , la seva parella, la filla/mare soltera que lluita molt perquè el seu fill pugui viure la vida que vol i Ray, el personatge principal.
La peli comença a la consulta del metge, és un moment molt important per a Ray perquè des d’ara ja pot començar el tractament hormonal.
A partir d’aquí tots els personatges comencen a qüestionar-se la seva identitat sexual. L’àvia, no entén per què decideix passar per tot això, podríem dir què és un mica «clàssica» tot i que és molt oberta de ment.
La mare, que és una lluitadora, farà tot el que calgui perquè Ray pugui ser qui vulgui ser. Això la porta al passat, obrir ferides sentimentals, ja que necessita la firma del pare perquè Ray pugui fer el seu procés.

No vull fer més spoiler, espero que us faci reflexionar tant com a mi. La peli té un enfocament familiar, quin és l’impacte de la decisió de Ray?… La situació fa que la família confronti i explori les identitats de gènere, les identitats humanes. El que més m’ha agradat és que genera el debat de les diverses identitats Trans, hi ha tantes realitats!… i de l’entorn relacional. Ray és una d’elles, no sempre s’escull el camí de Ray, hi ha que no vol hormonar-se, ni operar-se.

Us animo que contrasteu informació, crítiques i debats sobre aquesta peli.

Una peli, un còmic i una sèrie… i a passar un gran estiu!!

Una peli, un còmic i una sèrie… i a passar un gran estiu!!

UNA PELI:
20th Century Woman:

Si alguna actriu ens agrada és la Elle Fanning!! I en aquesta pel·lícula fa un paper super bo! És l’any 1979. Ambientada a Califòrnia ens explica la vida d’un noi adolescent, la mare del qual, Dorothea Fields (Annette Bening), està molt preocupada per la seva educació. Vol que el seu fill Jamie de 15 anys (Lucas Jade Zumann) tingui uns bons referents de dones. Dorothea sol·licita l’ajuda de dues amigues: Abbie (Greta Gerwig), una artista de punk d’esperit lliure que viu com a convidada a la casa dels Fields i Julie (Ella Fanning), la intel·ligent veïna. Ens encanta la barreja entre humor i sensibilitat i sobretot veure la relació que el Jamie va fent amb les dones i els canvis que això li porta a la vida.

UN CÒMIC:
Persèpolis

Aquest còmic té ja una pila d’anys! Si ja l’havies llegit, sempre és un bon moment de rellegir-lo i si en canvi no l’havies llegit mai… en serio a què esperes????
Persépolis és la història autobiogràfica de la iraniana Marjane Satrapi, la història de com va créixer en un règim fonamentalista islàmic que l’acabaria portant a abandonar el seu país. El còmic comença a partir de l’any 1979, quan Marjane té deu anys i des de la seva perspectiva infantil és testimoni d’un canvi social i polític que posa fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Pèrsia a Iran i dóna pas a una república islàmica.
A més de diferenciar-se dels altres nens per haver estat educada a l’estil occidental dins d’una família de classe alta i per uns pares d’ideologia progressista i partidaris de l’islamisme moderat, «Marji» (com la coneixerem al principi de la història) també té una considerable inquietud intel·lectual per a una nena de la seva edat i notable imaginació que la porta a mantenir converses amb Déu -al qual troba una curiosa semblança amb Karl Marx- o somiar amb arribar a ser algun dia l’última profeta que segueixi els passos de Jesús i Mahoma.
Marji és fantàstica i t’enamores d’ella des que és petita però també del seu esperit punk d’adolescent i jove. Els dibuixos de traç senzill són molt i molt expressius i el millor? També hi ha la pel·lícula

I UNA SÈRIE!
Atípico

Sam és un noi de 18 anys diagnosticat amb trastorn de l’espectre autista que, com és bastant intel·ligent, ha après eines per a interactuar adequadament amb els altres. Sam ha decidit que és el moment d’experimentar les seves primeres relacions sexuals. Tota la seva família ha d’adaptar-se a la nova situació, veient com Sam cada vegada es torna més independent.

PROS DE LA SÈRIE:
– Parla amb força naturalitat de la sexualitat i surt dels esquemes avorrits de l’amor romàntic. Presentant la sexualitat amb sensibilitat però sense sensibleria… m’explico??
– El personatge principal, el Sam, té un diagnòstic de l’espectre autista, i no és habitual tenir protagonistes així. Així que igual té patinades però s’agraeix un munt la diversitat!!
– Mai és representa persones diverses com a persones sexuals i amb desig, m’ha semblat super empoderador que parlin de joves amb TEA I AMB SEXUALITAT!!!

CONTRES DE LA SÈRIE:
– A nivell de gènere està força bé però segueix reproduint un munt d’estereotips que ja cansen mooolt (no vull fer spoilers, però a veure si n’identifiques algun!)
– Tot i ser una sèrie valenta que aposta per mostrar la realitat del TEA seli fan moltes crítiques a com han “romantitzat” el personatge. Sembla que han fet una representació “normalitzada” que ens ajudi a les persones “normals” a acostar-nos a aquesta realitat. Potser no calia no?? Ens hagués agradat més una representació més realista del que és el personatge… A veure si a la propera!!!

Tot i que cada cop hi ha més gent que coneix la paraula SEXPREADING i la diferència amb el SEXTING resulta que quan es produeix un cas de sexpreading encara segueix costant molt no culpabilitzar a la persona que s’ha fet la foto, massa sovint se segueix sentint: «ah!, si no s’hagués fet la foto això no hauria passat!». Perquèèèè? Realment creieu que qui rep una violència és perquè l’ha provocat? I creieu que és el mateix si es difon una foto íntima d’un noi o d’una noia? Això i moltes altres coses s’expliquen en aquest vídeo de l’eina interactiva «Tabú. Tu tries què t’hi jugues» . Fes-hi un cop d’ull i recorda que també està les teves mans!