Estic farta, mira que cada finde igual eh? saps què vull dir?
I és que jo no sé per què no passo de tothom, és que es posen molt pesats tia!, i és que al principi és graciós i penso… vinga va, que aquest cop serà diferent, o… que facin el que vulguin, jo a la meva…
Però no, al final l’únic que canvia és fins a quin punt els hauré d’arrossegar o la persona a qui hauré d’acompanyar.
Al principi jo també me’n reia, a mi ja m’agrada agafar un puntet i tal … però això del coma etílic no fa per mi, però és que aquesta gent, quina tela!
Val, potser m’he passat amb això del coma etílic, saps? Però quasi eh?
I és que hi va haver un dia que vaig haver de trucar la meva mare! M’entens?
Vaig haver de trucar-la a les 3 de la matinada perquè vingués a pel Jofre, és que ja no sabíem que fer! Buah xaval el Moha i jo no podíem amb ell, i mira que està prim eh? Però és que era com un pes mort!!! Casi no es movia, ni contestava… la veritat és que em va fer patir molt! Em vaig espantar, què sé jo! No entenia què li passava, ni si se li passaria, no sabia què fer… quina por vam passar!
Va ser l’última festa de l’estiu, estava tothom allà, els del poble i els pixapins, va ser molt divertit, sobretot al principi, vam anar a la platja a última hora de la tarda, ens vam estar banyant i quan ja gairebé no hi quedava ningú, vam posar música, vam encendre una foguera, i vam estar jugant a «verdad o reto», saps, no? Total… que aleshores van començar els piques amb els xupitos… i van començar a fer combinacions fastigoses, buah, tots els licors possibles mesclats amb begudes ben dolces… i a veure qui podia més! I qui no s’atrevia, doncs a l’aigua… tot molt divertit i tal… però cada cop anaven a més … I jo ja em veia el panorama… però és que per molt que els hi digués, ni cas…
A partir d’allà, ni aigua, ni menjar… I jo ja els hi podia dir que s’hidratessin bevent aigua, que ni cas! I al final doncs això, va acabar el Jofre fatal. Primer va començar a vomitar, però és que després es va quedar tot tirat a la sorra, tapat amb una tovallola, tremolant… i no responia…
Total, que vaig haver de trucar a casa meva perquè vingués algú, buah quin pal! Recordo com la mare em deia que el posés de costat, com quan dormo… i que ella mentre, trucava a l’ambulància.
Quan va arribar la mare, pensava que m’esbroncaria, però no em va dir res. Bé, em va preguntar què havíem begut i si en Jofre havia pres alguna altra cosa. De cop i volta vaig sentir com en Jofre es queixava i la mare que li pessigava la galta. Respon, va dir, i va començar a donar-li copets a la cara mentre li parlava. La mare amb un posat tranquil, però decidit, va obligar a en Jofre a què s’incorporés.
– Millor que no t’adormis, Jofre.
I en Jofre va acabar de treure el poc que li quedava dins. La mare ni es va immutar tia, va netejar en Jofre i el va tapar amb la seva jaqueta… al cap de res en Jofre ja estava una mica més present, pàl·lid com un mort, però present. I ja al CUAP del poble, mentre esperàvem que el miressin i li curessin el braç, em va semblar que en Jofre estava molt atordit i també avergonyit.
EL JOFRE
No podré mirar-los mai més a la cara! Em fa molta vergonya. És que van haver d’avisar la mare de la Marta i en Moha ho va veure tot, quin desastre. Me’n vull anar a viure a un altre planeta!
Va ser molt estrany i ràpid tot plegat. Estava passant-m’ho tan bé… per fi vaig aconseguir que en Moha em fes cas… estàvem jugant a «verdad o reto» i em vaig disparar… vam començar a fer-nos xupitos, com més mesclat i pitjor sabor, millor! La veritat és que va haver-hi un moment divertit en tot plegat.
En Moha deia: – Si tens fred, xupito al canto! I començava a fer-ne de fred… després em van explicar que això de veure per entrar en calor és un mite, que ben bé fa tot el contrari… però bé, on estàvem? Ah si… els xupitos i en Moha… és que a mi m’agrada molt en Moha, el meu crush de l’estiu… i clar, estava amb mi allà, mirant-me mentre em reptaven i jo, nerviós… així que vaig pensar…Empassa! Tímid i gay, no és compatible…
I sí, al cap d’una estona ja no estava tímid, és més, estava eufòric! M’escoltava a mi mateix parlant i em sorprenia de tanta verborrea, estava lúcid i ràpid! Fins que vaig parlar de més…merda!
No sé com va anar, però de cop i volta estava davant de tothom explicant com cada nit, abans d’anar a dormir em mirava en bucle els tik toks d’en Moha…I tots reien de mi, i ell em mirava amb una cara estranya. Vaig notar una suor freda, em trobava molt rar, i no podia articular paraula…
Aleshores ell va començar a explicar una història d’aquestes de por. Intentava desviar l’atenció, li vaig agrair per dins. Vaig voler mostrar que m’interessava molt, però ja no era capaç de fixar la vista, volia dir alguna cosa interessant, que veiés que li seguia el fil, però tot anava molt de pressa. Vaig abaixar el cap mirant la sorra, em feia vergonya que s’adonés del meu estat… però va ser pitjor! Tot va començar a donar voltes i de sobte em va vindre una arcada impossible de controlar i va sortir tot disparat cap a fora… a partir d’aquí tot se’m va desdibuixar. Crec que el sentia parlar, però com si estigués molt lluny, la seva veu sonava metàl·lica i preocupada, recordo pensar que mai l’havia sentit dir el meu nom. De cop i volta, vaig notar sorra freda a la galta dreta al mateix temps que em cremava el braç. Vaig sentir un crit llunyà. Després em van dir que era la Marta que cridava que m’apartessin de la foguera que m’estava cremant el braç. A partir d’aquell moment recordo que vaig pensar alguna cosa així com… deixa-ho estar, no pots fer res… vaig notar com algú intentava aixecar-me, sentia com em parlaven, però no podia contestar, volia, però no podia i tenia tant de fred…
EL MOHA
Vaig haver d’anar a casa en Jofre, no em contestava els WhatsApps i jo marxava en una setmana. Volia disculpar-me…Si no l’hagués pressionat, no hauria begut tant… a vegades és que no em suporto! Però és que estava nerviós i volia que pensés que jo estava acostumat a tot això i bé, al final va ser tot un desastre…amb lo bé que ens ho estàvem passant. Semblava que per fi, ell i jo… ja m’entens. Doncs, això que… volia parlar amb ell abans de marxar, disculpar-me i tal, així que vaig escriure a la Marta i li vaig demanar que m’acompanyés. Jo no sabia molt bé com dir-li, però tenia clar que la Marta sabria com fer-ho.
Estava molt avergonyit. Quan va obrir la porta, i li vaig veure els ulls … Em va sortir de dins, sense pensar:
– Ho sento, perdona tio!, no t’hauria d’haver picat perquè beguessis tant…
La Marta em va fer un clatellot al cap!
– Veus com no era tan difícil – va dir – En Jofre feia cara de sorprès.
– Però… que va, sóc jo qui ho sento- deia mentre es tocava el braç encara embenat per les cremades.
– Vau haver de carregar amb mi i… bufff… la teva mare Marta!!! Quina vergonya!
– Potser hauríem de pensar una mica com fer-ho, no? – va arrancar la Marta – vull dir que tothom ens ho volem passar bé… però potser convé començar a saber com fer-ho… perquè no sé vosaltres, però realment quan m’ho passo bé no és quan estic vomitant per les cantonades o agafant-me a terra perquè tot em dóna voltes… i ja començo a estar cansada de fer de babysitter… m’enteneu no? Per cert vaig estar parlant amb la meva cosina, em va passar una web, on hi ha info de com anar de festa, sense perdre els papers!
De repente pasó el verano y vuelvo al insti. Siempre que llega el principio de curso se me pone el cuerpo contento pero también raro. Me gusta encontrarme con mis compis, pero a veces siento que no encajo del todo. Llevo todo el verano pensando en quererme a mi misma, en ponerme arriba la autoestima y empezar el curso con la cabeza bien alta, pero ahora que ya estamos de vuelta me doy cuenta que no solo depende de mí. Que la autoestima no depende únicamente de mí, no depende de cuánta energía le ponga ni de cuántas veces me repita que soy válida para hacer cosas o merecedora de disfrutarlas. Me he dado cuenta que necesito que la gente de mi entorno me dé refuerzos positivos; qué me pregunten cómo estoy?, qué me digan si necesito un abrazo, que me tengan en cuenta aunque pase desapercibida la mayoría de las veces o que no den por hecho que para ¨molar¨ hay que ser de una única manera, que somos muchxs y que todxs cabemos.
Decidí hablar con Marta, una amiga del insti, de todo esto; me armé de valor y le conté que, a veces, me siento muy insegura porque siento que no encajo en ningún grupo, que pongo mucha energía en intentarlo y que he decidido poner energía en estar bien conmigo misma, pero que sola me cuesta. Marta, que es una maja majísima, me ha dicho que a ella también le pasa a veces y que podemos hablar de ello para desahogarnos.
En algunas conversaciones con Marta le cuento que me siento poco divertida para el resto, que no tengo un gran don para hacer amiguis y que eso me pesa un poco, que en el fondo me parece absurdo y poco interesante ser como el resto, pero que fuera de esa norma hay un vacío enorme, una sensación de soledad aun estando rodeada de gente. Marta me ha dicho que ser graciosa está sobrevalorado y que la forma que yo tengo de escuchar a la gente sí que es un don, que ponga la mirada en todo aquello que se me da bien y que igual así me será más fácil aquello de quererme. Ella sí que es graciosa. Marta tiene millones de amiguis y habla siempre de muchos temas, ellaestá muy empoderada y dice bien alto que le gustan las chicas desde que hemos empezado el curso y esto me está ayudando mucho. Me ayuda que me escuche, que seamos amigas desde hace tanto tiempo y que me cuente que ella también se pone insegura a veces, Uauuuuu, la gente popu también es insegura.
Empezar a nombrar que a veces el insti o el aula me hacen sentir pequeñita me está liberando mucho. Por ejemplo, el otro día vinieron a hacernos un taller de sexualidad y comenté delante de toda la clase que no me interesa ligar, nada relacionado con el sexo, por ahora, que no entra en mis planes y que estoy en otras cosas. Flipé cuando dos compañerxs de clase dijeron que les pasaba lo mismo. Puuuuf que alivio, qué sensación de grupo tuve y que libre me sentí al no sentirme juzgada por el resto de la clase.
Sola no lo habría hecho, le doy las gracias a Marta, a mis compañerxs que me apoyaron y a mí, sobre todo a mí. Es un camino lento aprender a querernos, por lo visto a lxsadultxs también les pasa, también les cuesta aprender a quererse. ¡Así que poco a poco, no tengo prisa pero si ganas!
Vols perdre la intolerància que et sobra? Ja no suportes més ser un buller? Vols aprendre a viure amb uns hàbits més saludables com: el respecte, l’empatia i l’alegria de viure deixant als altres en pau?
No t’ho pensis més!, anima’t a perdre la gordofòbia!
Segueix amb nosaltres aquests passos i no et podràs creure els resultats!:
Comencem a poc a poc: No ofereixes consells sobre aprimament i dietes a qui no t’ho ha demanat (a conegudes i desconegudes) que tampoc és que tinguis un màster en nutrició, oi?
No et facis el metge: no diagnostiquis malalties només veient un cos. Repeteix-te com un mantra: la salut no té per què tenir res a veure amb estar gras.
Respira fons i no li diguis a algú «que bé que estàs» quan, pel que sigui, s’ha aprimat uns quilos, pot ser inclús que s’hagi aprimat perquè està passant un mal moment, flipa!
Va, segur que ets capaç de no dir allò de «amb lo guapa que és de cara, és una pena que no s’aprimi una mica», pena la que fas dient això.
Posem-nos en situació: estàs a la platja o la piscina i hi ha gent grassa al teu voltant (si, són coses que passen, també n’hi haurà baixetes, coixes, peludes o molt primes t’aviso) és el moment de no quedar-se mirant de dalt a baix a ningú i fer comentaris per lo bajini amb els teus col·legues, actua normal, veuràs que el teu dia és molt més relaxat i no sentiràs aquell regust d’odi a la boca, que és fastigós. Veu una mica d’aigua i fes-te unos nados.
Amplia el teu imaginari! Mira al teu voltant (amb carinyitu) i veuràs com és la realitat, exacte: no és com el que veiem a les xarxes, gairebé ningú complexis els estàndards desfasats de «bellesa» que veiem a les pelis o anuncis.
Si segueixes aquestes pautes tampoc podràs fer acudits sobre gent grassa, òbviament. Però tranqui, hi ha un munt de temes (que no ridiculitzen a ningú) sobre els que fer broma.
Recorda: moltes coses que desitges o creus que «són així» les penses perquè t’han maxacat des de xiqui, amb anuncis, acudits, pelis….Bones notícies: ho pots desaprendre! Això sí, cal voler-ho i obrir una mica el pensament per no seguir sent un cansino.
Ànims, tu pots fer-ho! Si necessites més tips sobre com desfer-te de la gordofòbia que et sobra busca a internet i escolta.
L’altre dia estava ben avorrida a l’hora del pati fent cua a la cantina de l’insti i vaig endollar la parabòlica per escoltar la conversa dels nois del davant. Si, sóc cotilla, ho confesso… què passa?! És pitjor, però, la conversa que vaig escoltar. Ara ho veureu. La cosa va anar més o menys així: un de batxillerat li deia a un altre amb to burleta «no siguis loser, torna-ho a intentar!» i aquest amb cara de pena resignada li responia «però si m’ha dit que nooo!» quan un tercer li donava una colleja que li va fer volar la gorra tot dient-li «tu insisteix bro, que sinó no sucaràs!». I tots dos es partien la caixa mentre al que li deien pringat es posava vermell com un tomàquet, intentava somriure per dissimular la incomoditat i abaixava el cap per evitar la mirada dels seus col·legues. No m’ho podia creure! Acabava de presenciar una escena de pressió masculina al més pur estil plistocè, que sembla no passar de moda. En menys de mig minut ja havien deixat anar una burrada rera l’altra! Només els hi faltava dir que «les noies diuen que no per fer-se les interessants, però que en veritat volen dir que si».
De fet, si ho penseu bé, no hi ha molta diferència entre una cosa i l’altra. T’has adonat que aquestes frases van adreçades a saltar-se els límits de l’altra persona? Segons aquestes idees, lligar s’aconsegueix a base d’insistir i de fer-se pesat. El baboseo de sempre vaja! Pensar que si insistim ho aconseguirem és traspassar els límits de l’altra persona i saltar-se el consentiment. Serà que no hi ha maneres d’acostar-nos amb respecte a algú que ens mola? És que no podem lligar de manera creativa i divertida? No oblidem que quan traspassem els límits, la diversió s’acaba. «Que no te la colin!» pensava per dins, sense atrevir-me a dir-ho en veu alta al noi que avergonyit mirava al terra. «I vosaltres, quina part del NO no enteneu?» volia cridar als que es miraven al món per damunt de l’espatlla. Però vaig preferir ignorar-los, demanar-me un entrepà de formatge i sortir ben enfadada al pati. Em bullia la sang, havia de fer alguna cosa… Total, que m’he ajuntat amb unes amigues per pensar juntes respostes enginyoses a perletes com aquesta i desmuntar així alguns dels mites i falses creences que corren entorn a la sexualitat dels nois. Preneu nota, per si n’escolteu alguna per l’insti.
Follar és sucar-la (o el mete-saca) Quina mania en reduir el sexe al coit i en pressuposar que tothom és hetero! La penetració penis-vagina pot ser molt plaent per algunes persones, i tant! Però el sexe és molt més que això! Sabeu quin és l’òrgan sexual més gran? Fred, fred… És la pell. Així que podem follar amb tot el cos. I si els cossos són diversos, les pràctiques sexuals també ho són. En realitat, hi ha moltes maneres d’obtenir i donar plaer, tantes com persones hi ha món! Cadascú té una manera particular d’expressar-se i de relacionar-se. El més important és que puguem viure la sexualitat de la manera que ens doni més plaer. Aquí et deixo algunes idees del pòster La sexualitat és un puzzle. El muntem? Tu tries les peces! per si et falla la imaginació.
La primera vegada fa mal (a les noies, es clar!) Això no ens ajuda gens! Aquesta cantarella només serveix per generar por a les noies i, a sobre, associa la sexualitat al patiment, al perill i al dolor. Però el sexe no hauria de ser plaer i diversió? A més, la primera vegada de què? Tornem-hi amb la reducció de la sexualitat a la penetració penis-vagina! Hi ha sexe més enllà del coit! I més gent a part d’heteros al món! Investiga una mica i descobriràs moltes més pràctiques sexuals que poden ser igual o més plaents. Però, quan pot fer mal el coit? Doncs quan les noies no volem fer aquesta pràctica o quan no estem prou excitades. Prova de besar, acariciar, jugar… Que sàpigues que una mirada, un petó o una carícia poden ser igual o més plaents.
Quan arribi el moment, ja sabràs el què has de fer. Que potser naixem ensenyats? O és que ho sabrem per inspiració divina? La sexualitat no és innata, l’aprenem a poc a poc, provant i experimentant. Així que per començar, de sexe en sabem ben poc. I fer veure que ho sabem tot no ens ajuda! Encara que faci vergonya reconèixer-ho, és millor partir d’aquí i permetre’ns tenir curiositat, preguntar i compartir els dubtes. La imatge que es dona de la sexualitat a les pelis romàntiques és artificial, plena de tabús i reduïda al coit hetero. I recorda que el porno és també una ficció que té poc a veure amb la realitat. Sovint contempla només el plaer masculí i presenta a les ties com a objectes sexuals. Comença amb l’erecció del penis i acaba amb l’ejaculació, del tio es clar! Quina simplificació de la sexualitat, no creus?
Sshhhht! Calla! Parlar talla el rollo. Que potser saps llegir ments? O és que tens telepatia? I com pots saber llavors què li mola a l’altra? La clau per tenir relacions sexuals plaents és la comunicació. Això vol dir preguntar i explicar. Només així podem descobrir què agrada, què no, en quin moment, de quina manera… No podem donar res per fet en l’altra persona. Es clar que, al principi, parlar-ne pot fer vergonya. Però si ens deixem anar pot ser molt sexy! A les pelis no parlen quan tenen relacions sexuals. Amb el seus super-poders telepàtics saben què fer per en tot moment. I a sobre es corren alhora! I això, que només passa al cine, ens pot generar molta frustració. Expressar com et sents, posar paraules allò que vols en cada moment i saber dir que no al que no et ve de gust pot fer pal però veuràs com facilita les coses! Mira el vídeo Play Party! Hablando del calenton: estrategias de comunicación para sexualidades más placeras i veuràs quin morbo!
No em correré a dins, tu tranki que jo controlo! La marxa enrere o el coitus interruptus no és un mètode anticonceptiu, col·lega! Sinó una pràctica amb molt de risc, ja que abans de l‘ejaculació hi ha el líquid preseminal, que no controles i que també pot contenir espermatozoides. A més, no evita la transmissió de les ITS, que són les Infeccions de Transmissió Sexual. A Oh my goig t’ho expliquen molt bé. Anar a la teva, pensar que és millor sense protecció no és tenir cura de tu ni de l’altra persona. Les relacions sexuals només es gaudeixen si tenim la seguretat que no hi haurà problemes, sinó és un rollo! Per què estar patint quan podríem estar a tope? Així que pren precaucions per evitar ITS i embarassos no planificats que poden convertir una bona estona en un bon marrón. I recorda que el preservatiu és cosa dels dos!
Els tios són uns sortits, només pensen amb la polla. Ja tenim aquí el topicazo que la sexualitat masculina és impulsiva i incontrolable. Els nois són la diana d’un llistat esgotador d’imperatius relacionats amb la sexualitat: que si han de lligar molt, que si han parlar tot el rato de sexe encara que no sigui cert el que diuen, que si han de ser experts i que no poden expressar mai dubtes, que si han de portar sempre la iniciativa i han d’estar sempre disponibles sexualment, que si ha de tenir-la dura tot el rato… Quanta pressió, tu! Això no ho aguanta ningú! I tot es mesura en termes quantitatius: la mida del penis, el nombre de relacions sexuals, la duració, el número d’ejaculacions… Quanta competitivitat i quanta mitologia! I això només fa que generar pressió, control, inseguretat, frustració, baixa autoestima… Quina vivència de la sexualitat tan exigent, poc plaent i limitant, no creus? «Amb els teus anys, i encara no ho has fet?», «i no et vas córrer? que pringat!», «pobret… la té petita!» són frases que pressionen, que coarten, que limiten. Enlloc d’un grup d’amics, t’has buscat una colla de policies del machirulisme? Sinó et sents així, canvia d’amics abans que et canviïn a tu! Deixa enrere tanta fantasmada que no et permet gaudir i prova de ser tu mateix!
I ara, digues la teva! Avui llegir-me potser t’ha generat incomoditat, enfado o rebuig. Ja t’entenc… No és fàcil acceptar el privilegi ni acollir la vulnerabilitat. Però no et deixis arrossegar per la corrent i sigues tu mateix! Com entens tu la sexualitat? Què pots fer tu per mantenir relacions sexuals plaents i respectuoses amb les altres persones? Respondre per tu mateix aquestes preguntes et pot ajudar a construir altres sexualitats (fixa’t-hi, en plural) singulars i diferents a la que aprenem. Si deixes de seguir el ramat, probablement et sentis desorientat, perdut, insegur… o que no sàpigues com relacionar-te més enllà dels tòpics que s’espera dels nois. No m’estranya! No és fàcil pensar i actuar fora de la norma! Apartar-se del masclisme pot provocar burles, acudits, insults, rebuig, amenaces… Tot això només busca castigar qui gosa ser lliure. Sé que pot ser difícil enfrontar-se a la pressió de grup i sentir-te lliure de ser qui vols ser. Et convido a treure’t de sobre esquemes mentals tancats, atrevir-te a indagar en els teus propis desitjos i construir relacions sexoafectives basades en el consentiment, els límits, la comunicació i el plaer. T’hi animes?
Una escena: l’altre dia a la meva classe, un noi cridant-li a un altre «eh maricón, aquest boli és meu, passa-me’l!». El què ho diu riu, i l’altre?, doncs també! Un clàssic, l’insult estrella dels nois ressonant altre cop tan tranquil·lament per les parets de l’insti i a sobre disfressat de broma. Broma? És que a aquestes alçades encara no s’ha entès que utilitzar certes paraules que es fan servir com a insult en forma de «broma» segueix sent totalment ofensiu?!
Marica, gorda, puta, moro, subnormal… no és casualitat que siguin aquestes paraules i no unes altres, ja que estan reforçant l’homofòbia, la gordofòbia, el racisme, el capacitisme o la criminalització cap a les treballadores sexuals. I potser algú estarà pensant «és que ja no es pot dir res perquè sempre hi haurà algú que s’ofèn… Una broma és una broma!» I jo dic….. ME ABURREEEEES! Però també dic que l’humor és un tema prou delicat, a la vegada interessantíssim i potser val la pena que ens fem algunes preguntes.
Quines coses ens fan gràcia i per què? A vegades pensem que l’humor és una cosa natural i irrefrenable: que el què fa gràcia, fa gràcia, i això no es pot canviar. En canvi, com tantíssimes altres coses de la nostra vida, l’humor també és una construcció social que té a veure amb allò que aprenem. Per sort, aprendre i desaprendre forma part de la nostra vida. I per això quan anem prenent consciència i empatitzant amb diferents vivències ens adonem que potser hi ha coses que no fan tanta gràcia. Quina gràcia té fer-nos còmplices de les injustícies, banalitzar situacions alienes o inclús incitar a seguir reproduint l’odi i la violència?
Tots i totes podem fer les mateixes bromes? A mi em sembla que no! Jo puc riure’m de mi mateixa però segurament no em farà tanta gràcia si algú riu de mi oi? Doncs crec que al fer bromes sobre col·lectius als quals no pertanyo passa el mateix, especialment si estic alimentant desigualtats. Una persona blanca fent acudits sobre persones racialitzades? Una persona prima sobre persones gordes? Una noia hetero sobre bolleres? No parfavoooor, ubiquem-nos!
Sí, he dit bollera. Perquè també hi ha paraules que no són el mateix segons qui les digui. No et sembla just? Doncs a mi no em semblen justes les jerarquies socials i bé que ens les hem d’empassar! La paraula bollera, igual que marica, igual que gorda, molt sovint s’utilitzen de manera despectiva i com a insult però també podem reapropiar-nos d’aquestes paraules. És el mateix que va passar amb el concepte en anglès queer, que originalment tenia una connotació pejorativa cap a les dissidències sexuals i en l’actualitat descriu un corrent de pensament i una actitud vital que encoratja a viure amb llibertat el gènere, els afectes i les sexualitats. Tot això, no va ser per art de màgia, sinó gràcies a un procés intens de lluita de les mateixes persones assenyales com a queers. Així doncs, reapropiar-nos d’això i utilitzar gorda, bollera i marica per definir-nos a nosaltres mateixes des de la resistència el carinyo i l’orgull és una bona estratègia. Ara, que quedi clar: a mi no em defineix ningú més que jo mateixa! I per això no és el mateix com parli jo sobre mi mateixa que com es refereixen a mi les altres.
Apa doncs, tornant a l’humor, dir-vos que a mi m’encanta riure fins que em fa mal de panxa i visca el poder terapèutic de l’humor! Però jo vull un humor agut, creatiu i que no discrimini! Creus que és possible?
Perquè què com diu el Març Llinars: què té de transgressor o políticament incorrecte fer acudits masclistes i racistes en una societat masclista i racista? Res! No us perdeu el seu vídeo curtet, contundent, clar i divertiiiiit 😉
