por Laia Sanz | Mar 25, 2021 | adolescents, autoestima, cos, cossos, diversitat, sexualitat, Uncategorized
Una vegada, en un taller que van venir a fer a l’insti, ens van explicar que sempre que poses un substantiu al costat de la paraula «jove», el concepte pren una connotació negativa o de perill… I si hi penses, és veritat! Sexualitat i joves, xarxes socials i joves, alimentació i joves, etc. Jolín, quina injustícia!
Bé, doncs amb la pornografia passa el mateix! A part de passar moltes altres coses és clar, perquè és que el tema del porno està ple de controvèrsies!
Anem a pams!
El porno és un producte de consum com qualsevol altra cosa, no? I així com passa amb altres productes, ja que promou uns valors, sí?
Aleshores, per què les adultes estan tan preocupades pel consum de porno que puguem fer les joves? Si ensenya el mateix que moltes de les altres coses que consumin i aquestes no els preocupen! Tipus: cançons i pelis heteros i romàntiques, roba amb talles impossibles i absolutament generitzada, menjar prefabricat i amb quantitats ingents de glutamat addictiu, etc.
La resposta és fàcil: perquè la sexualitat segueix sent el tema tabú per excel·lència! O no se’n parla o se’n parla amb eufemismes o des de la reproducció, el risc i el perill. Com us ho hem de dir que volem una educació afectiva i sexual integral que ens parli del plaer, que contempli totes les diversitats, que ens acompanyi en descobrir el nostre propi criteri…???
Jo entenc perfectament que les adultes estiguin preocupades pel consum de porno que fem les joves, perquè he estat investigant i és realment violent i molt allunyat de la realitat el que surt en el porno mainstream -majoritari, comercial, de fàcil accés…-. Però que es preocupin també per elles mateixes, perquè deuen consumir el mateix porno que nosaltres, no? O n’hi ha que no és així? Jo he sentit que hi ha porno ètic i feminista, però la veritat és que no n’he trobat, deu passar com amb la resta de productes, que el consum ètic requereix d’esforç per trobar-lo i de diners per adquirir-lo! D’altra banda, crec que abans segur que també consumien porno, però diferent, en revistes i aquestes coses, ara amb els smartphone tot és més ràpid!
La problemàtica la veig clara: el porno és masclista, centrat en el plaer dels homes, racista, capacitista i violent i irreal. I la solució també: educació afectiva i sexual integral des de la infància. Ara bé, com ho fem? Espero que les adultes feministes i compromeses estiguin lluitant per això. Nosaltres fem el que podem des de l’insti!
Si ningú ens parla de sexualitat, traiem les nostres pròpies conclusions, de topicazos que sentim, del que veiem al porno, del que ens anem explicant les unes a les altres (de vegades més encertat i d’altres no tant, la veritat…), etc.
Jo penso que no podem aprendre el que és la sexualitat mirant porno, igual que no podem aprendre com és una relació de parella desitjable mirant pelis romàntiques. Però igual que a vegades ens passa que ens pensem que les nostres relaciones amoroses seran com les de les pel·lícules, doncs potser a vegades també ens pensem que les nostres relacions sexuals seran com les del porno i aquí és on està el problema, perquè el porno és més fals que jo que sé!
Al porno, els actors i les actrius estan operadíssims, prenen substàncies per poder aguantar tanta estona practicant sexe, tenen cossos super irreals, empastifats d’oli i es donen escenes surrealistes gens creïbles.
Que us quedi clar que la nostra sexualitat no serà així i de fet, gràcies que no serà així, quin pal de sexualitat normativa i exagerada plena d’estereotips i tòpics.
Si volem tenir una sexualitat plaent i que ens faci sentir bé amb nosaltres mateixes i amb la gent amb la qual la compartim, hem d’anar investigant a poc a poc què ens agrada i què no i ser conscients que mai deixarem d’aprendre i de descobrir coses noves, que no hi ha una única manera de tenir sexualitat i que la vida està plena de primeres vegades i celebrar-ho, perquè si no, quin rotllo!
Una altra cosa que penso del porno és que tot va molt ràpid i que quan veus porno tu també vas molt ràpid, perquè t’excites super ràpid i arribes a l’orgasme de seguida i ja està, en canvi quan em masturbo sense porno doncs tot és més lent i em dóna temps de gaudir de totes les parts del procés més estona, com amb el menjar cuit a foc lent, que no em direu que no està boníssim l’estofat de la iaia, tot i que a vegades em pugui venir de gust fer-me una pizza 😉
Hi ha una cosa que em fa molta ràbia del porno i és que és una màquina de generar estereotips sense límit, emmascarada darrere de totes aquestes etiquetes que aparenten diversitat i que no fan més que reforçar falses creences i dir com som les persones segons el nostre sexe, edat, ètnia, preferència sexual, cos, etc. L’únic positiu que li veig a això és que pot resultar una manera més «atractiva» de treballar estereotips per a aquella gent que té moltes resistències i que es pensa que tot està ja superat a nivell de desigualtats i discriminacions.
I per últim i més complicat, em passa una cosa, i és que a vegades em sento culpable excitant-me veient porno, perquè jo veig que és violent i masclista i no m’agrada, però el meu cos (el meu cap, en realitat) reacciona. M’han explicat unes educadores de La Tarda Jove que no m’haig de sentir culpable i que no és culpa meva, que és normal que no m’agradi el que veig, però que també és normal que m’exciti veient-ho, perquè ens hem educat en aquesta societat que ens ha explicat que aquest és el nostre paper en la sexualitat i desconstruir-ho no és ni fàcil ni ràpid!
Al porno, moltes vegades veiem pràctiques de dominació-submissió no consentides i això no és sexualitat, és violència sexual. Si volem fantasiejar amb aquestes pràctiques no passa res, i si volem portar-les a la pràctica, en un moment determinat, han de ser consentides i consensuades per les dues parts, tenint molt clares les normes del joc i quan comença i quan acaba. Les relacions de dominació les deixem per a les fantasies i per al joc, no per a la vida real, en les nostres relacions, busquem al màxim la horitzontalitat, no us deixeu enganyar per 50 sombras de Grey 😉
Us recomano:
por Laia Sanz | Feb 19, 2021 | addicció, adolescents, coronavirus, diversió, Institut, internet, mòbil, nous recursos, noves tecnologies, tiktok
Sí, ho reconec, estic super enganxada a TikTok, és que és lo más! La gent és super divertida, ric moltíssim, també em quedo pillada mirant tutorials del que sigui i m’enganxo a algun dramilla que altre, que també n’hi ha a TikTok de gent parlant dels seus drames, traumes i tal eh!
Durant el confiament em va ajudar molt a passar l’angoixa i el temps!, tot el dia tancada a casa amb els pares i el meu germà, flipa! Em distreia molt i tot em feia menys pal.
És que TikTok és com si fossin les meves col·legues! Els vídeos que em surten és com si em parlessin a mi! Diuen que és no sé què de l’algoritme, que escull entre tots els vídeos del món els que més et poden molar a tu. Suposo que per això tinc la sensació que la gent que em surt als vídeos són com jo, o els hi passen coses semblants. Però pot ser estaria guai anar-me recordant que el món no és tiktok, vull dir que al món hi ha gent que no pensa com jo, i està guai saber-ho perquè si no em penso que el món és una bombolla com els vídeos de tiktok.
Però és que alhora em connecta amb les col·legues, val que ho mirem soles, cada una amb el seu mòbil, però després ho comentem o ho compartim! Ens fem unes risas! I més ara que no podem fer res! No podem quedar més de no sé quantes, no podem anar enlloc, ni tocar-nos, ens miren malament a tot arreu, és un pal!
Però és cert que em passo la tarda (i a vegades la nit!) tirada al llit tirada mirant TikTok o l’Insta, i al final m’agafa un mal de cap brutal! He notat que estic súper cansada, que em costa concentrar-me, dormo fatal, vaig a l’insti que m’arrossego…. Inclús a vegades que algunes amigues diuen de fer una volta pel barri prefereixo quedar-me a casa perquè em fa mandra sortir i prefereixo quedar-me mirant el mòbil, i això no mola!, però no sé molt bé com parar-ho, estic bastant enganxada la veritat.
L’altre dia a la classe de 4t d’ESO els van fer un taller sobre pantalles, i a la sortida deien que els hi havia molat bastant, que no eren d’aquells adults que et jutgen per tot i et foten la xapa, es veu que els hi van donar algunes idees de com fer per no estar tot el dia mirant el mòbil i per no anar tan cansades, empatxades d’imatges i el coll garratibat!
Que a veure, no deixaré de mirar tiktok eh, però almenys que no se’m passi el dia mirant el mòbil sense fer res més! Que també em sentarà bé fer altres coses que molen, com veure una sèrie, donar una volta amb les col·legues, trucar a la meva cosina del poble perquè m’expliqui els últims cotilleos o llegir-me un còmic.
por Laia Sanz | Ene 22, 2021 | família, feminismes, Institut, joves, navidad, pensament, publicitat, Uncategorized, violències de gènere
Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.
Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.
Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit.
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?
Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…)
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les».
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.
La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!
La Lore.
por Laia Sanz | Dic 18, 2020 | adolescents, coronavirus, covid-19, empoderament, familia, família, feminismes, joves, nadal, navidad, pensament
Doncs ja ho tenim de nou aquí. El què? Doncs el Nadal, què si no? Les llums aquestes horroroses que es col·loquen en alguns carrers, la figureta del pare Noel escalant balcons, els anuncis de la tele, la pressió per pensar regals per a alguns que, en realitat, quasi no pensen en nosaltres cap altre dia de l’any. Que en realitat té coses xules, no dic que no: vacances, trencar una mica amb la quotidianitat de l’institut, potser pensar en que dinarem i soparem una mica diferent, algun regal xulo, etc. Però és que aquest any de pandèmia ho està posant tot una mica difícil. I això no és només pel virus, que també, sinó per tots els missatges que se’ns tiren a sobre. I és que és sempre el mateix, que si vigila, que si sigues responsable, que mira que depèn de tu, que les àvies i els avis són de risc, etcètera, etcètera. Si és que no ens deixen gaudir, com si fóssim totes unes irresponsables que no pensem més que en nosaltres! Que sí, que vale, que hi ha gent que passa de tot, però només són els xavals i les xavales? Doncs què voleu que us digui, estic ja una mica farta! Portem ja quasi un any que ens tiren la merda als joves com si nosaltres fóssim els únics responsables de tot això, com si forméssim part de, jo què sé, una espècie de conspiració mundial per acabar amb la vida de la gent. Ja ho van fer primer amb els més petits, que ni els deixaven anar als parcs a jugar a l’aire lliure. Ara ens ha tocat a nosaltres. Total, així no assumeixen responsabilitats, no? Perquè, que jo sàpiga, poc sembla que podem fer davant de la gent que s’ha d’amuntegar al metro o al tren per anar a treballar i poc sembla que podem dir per a que s’hi posin més diners als hospitals o les residències de gent gran estiguin una mica més controlades. I això per dir només dues coses, quan en realitat són moltes més de les que la gent es queixa. Només és qüestió d’escoltar una mica a la veïna, que potser sap bastant més de la vida real que no el senyor de corbata que presenta l’informatiu de torn.
Però bé, jo en realitat volia parlar-vos d’una altra cosa i m’he liat. I és que a mi no se m’acaba de posar bé el Nadal, com que vegades sento que se m’ennuega i se’m fa una mica pesat. I si això ja em passava abans del COVID, doncs tinc la sensació que aquest any potser serà una mica així. Aquests dies passarem més temps amb la família i això se suposa que és el que s’ha de fer, el que s’espera de nosaltres, com si totes les famílies fossin l’hòstia i familiar fos sinònim de persona que t’estima i t’estimes. Doncs mira, en alguns casos sí, però en d’altres no. Perquè jo tinc col·legues que m’expliquen unes coses… O, bueno, també en la meva família, que en totes hi ha de tot i sempre hi és el típic tiet pesat que no sap res de tu ni li interesses el més mínim fins al moment que necessita saber molt fort si tens nòvio. En fi, què us he dir…
Una mica d’humor 🙂
Però mireu, és aquí quan en realitat penso que la família, en realitat, també s’hauria de poder escollir, que haurien de ser totes aquelles persones que ens fan sentir bé, a gust i tranquil·les, tant si són les de casa com les de fora. Per què no em direu que, tot i estar en família, a vegades no us heu sentit soles? O potser no us ha faltat gent? Són importants, sí, i algunes, en realitat, estan superbé, que no tot és un desastre. De fet, és molt guai quan fem equipillo amb les cosines!
Una mica d’amor 😉
Però és com quan el confinament més dur, que vaig trobar molt a faltar a les col·legues, que les necessitava i necessitava sentir-les al costat, no només a través de la pantalla. Doncs ara igual, necessito a les col·legues i està bé que sigui així i també fer coses que, en realitat, sí que se’m posin bé i no em facin nus a la gola, que per ennuegar-me ja faré servir els torrons si vull. També us dic, per això, que de vegades també necessito temps per mi, que potser amb la gent, a voltes, tampoc m’hi acabo de trobar en alguns moments. El que sí que em va superbé és fer allò que em ve de gust i potser són coses tan tontes, o potser no tant, com sortir a caminar o a córrer. I això és tan variat com haurien de ser els nostres gustos, no? Cadascuna ja sap que és el que li va bé, la qüestió és donar-se temps i espai per a escoltar-se. També donar-li una mica la volta a la situació i buscar maneres. Crec que parlar-ho és una bona opció i això, que si voleu, sempre em podreu escriure al whatsapp (602047850) que l’aniré mirant de tant en tant.
Ale, espero de veritat que tingueu molt bones vacances!!!
La Lore.
por Laia Sanz | Nov 20, 2020 | adolescents, autoestima, cos, cossos, diversitat, empoderament, gènere, identitats sexuals, Institut, intersex, INTERSEXUALITAT, joves, LGTB, LGTBI, pensament, Recursos, reflexions
Us heu fixat en la «I» del ball de sigles LGTBIQ+? És la I d’intersexualitat, sabeu què significa? Doncs fa referència a un ampli conjunt de variacions corporals que no s’ajusten a les nocions típiques d’un cos masculí o d’un cos femení. Engloba variacions de les característiques sexuals (cromosòmiques, hormonals, gonadals, genitals…) diferents de presentació dicotòmica masculina o femenina. Les persones intersexuals poden tenir de forma simultània característiques sexuals femenines i masculines, o trencar amb l’esperada correspondència entre òrgans genitals, cromosomes, gònades, hormones i aparell reproductor. Les característiques sexuals, al moment de nàixer o més tard a la pubertat, poden semblar masculines i femenines al mateix temps o no del tot masculines o del tot femenines. La intersexualitat o millor les intersexualitats en plural fan referència, doncs, a diversitats corporals que no encaixen amb els estàndards binaris. Anteriorment es coneixia les persones intersexuals com “hermafrodites”, però avui es considera un terme despectiu o estigmatitzant. Tot i que hi ha persones intersex que s’estan reapropiant d’aquest terme desactivant la seva càrrega pejorativa. Encara alguns ho consideren un trastorn, però gràcies al moviment intersex està augmentant a poc a poc la conscienciació sobre la diversitat corporal.
Què passa quan els genitals dels nadons no són masculins ni femenins? La nostra societat és profundament binària. O s’és un nen o s’és una nena, no hi ha altra opció! L’ambigüitat és vista com a patològica. La pràctica habitual és fixar el sexe dels bebès intersexuals just després del naixement i aplicar un tractament mèdic perquè les parts del cos concordin amb el sexe assignat. I es prescriu intervencions quirúrgiques i teràpies hormonals amb la idea de fer-los encaixar en la categoria home o dona. El moviment intersex ha criticat la vulneració de la integritat corporal per les cirurgies i tractaments mèdics sense consentiment, de caràcter irreversibles, a edats primerenques i sovint amb seqüeles. Per això, cada cop hi ha una major tendència a deixar d’intervenir i que sigui les persones intersex qui pugui decidir des de l’autonomia i el consentiment a mesura que es vagin fent grans. Obrint, així, la possibilitat que totes les persones puguem ser felices siguin com siguin els nostres genitals i els nostres cossos. Gràcies a la lluita del moviment intersex avui sabem que la intersexualitat no és una patologia ni una malformació. Uns genitals ambigus no són un error de la natura, una anomalia o defecte de naixement. Els cossos de les persones intersex, com la resta de cossos, no són mai cossos equivocats. Per què doncs «corregir» els cossos de sexe indeterminat, atípic o ambigu i convertir-los en masculins o femenins? No són els cossos sinó la societat qui s’equivoca!
La intersexualitat no és una identitat de gènere ni una preferència sexual, és una corporalitat. Les persones intersex, com qualsevol altra persona, poden identificar-se amb el gènere femení, masculí, gènere fluid o gènere no binari. Les possibilitats del desig de les persones intersex, igual que les altres, són també infinites. Així, doncs, si la intersexualitat no és una identitat sexual i de gènere, què fa la «I» amb les sigles LGTB? Possiblement compartim històries d’invisibilització, estigmatització, exotització i patologització. De sentir-nos diferents, freaks, monstres i bitxos raros. Compartim discriminacions i violències d’un sistema normatiu de sexe/gènere/sexualitat que ens travessa. No encaixar amb la norma cis-hetero-patriarcal és potser el que compartim. Però també podríem pensar que tots i totes presentem trets d’intersexualitat.
Si entenem la intersexualitat com un gran espectre de variabilitat corporal, qui diu quins cossos són intersexuals i quins no? Qui de nosaltres compleix sempre els ideals normatius d’un cos femení o un cos masculí? I això ens interpel·la a totes! Quantes dietes, depilacions, cirurgies estètiques, hormones o hores de gimnàs acumulem per encaixar amb una norma tan estreta i excloent? I seguim fallant en l’intent! I si canviem el focus, deixem en pau els nostres cossos, els nostres desitjos i les nostres identitats i provem de dinamitar la norma? Llavors possiblement podem compartir també estratègies de visibilitat i reconeixement, d’ampliació d’imaginaris i referents empoderants. Per trencar el silenci, vèncer el tabú, superar la culpa i la vergonya. Podem lluitar conjuntament per millorar la vida de qui estem travessades per les violències heteropatriarcals. Per tant, a més de reivindicar la diversitat sexual i de gènere comencem ja a reivindicar també la diversitat corporal. Així doncs, la «I» ens obliga una vegada més a aprofundir i ampliar el feminisme i el moviment transmarikabollo per afinar la mirada sobre els efectes i les violències de l’heteropatriarcat. El 26 d’octubre és el dia de la visibilitat intersex. Aquest i la resta de dies de l’any és un bon moment per fer-ho. Tots els cossos són bonics!
Per saber-ne més…
La Lore.
