por Laia Sanz | Dic 19, 2019 | adolescents, autoestima, cos, cossos, empoderament, feminismes, humor, joves
És una actriu i comediant australiana que parodia les fotografies d’algunes dones famoses o certes imatges de campanyes publicitàries. Tot va començar ja fa uns anys a partir del que quasi era una broma innocent: imitar les posicions ridícules o absurdes que havien d’adoptar aquestes celebrities per vendre un producte o, directament, les que penjaven als seus comptes personals de diverses xarxes socials per demostrar qui sap que.
Ja us esteu imaginant alguna d’aquestes imatges, no? Doncs si seguiu el hashtag #celestechallengeaccepted del seu compte d’Instagram (@celestebarber) –cosa que us recomano molt si voleu riure una estona– podeu veure les seves imitacions, de vegades també en forma de vídeo, que destapen no només l’absurditat i la ridiculesa que envolta la figura femenina en gran part d’aquest món de les celebritats i la fama més normativa sinó també la violència que moltes vegades desprèn. Des de la paròdia, la Celeste deixa molt clares algunes coses que ja sabem però que, per patir-les cada dia, quasi les normalitzem: la constant cosificació i sexualització del nostre cos o la representació d’uns cossos i unes figures normatives que continuen apuntalant un determinat cànon de bellesa impossible i violent.
Perquè, em pregunto jo, quina necessitat hi ha, per vendre no sé quin producte, que col·loquin a una dona fent postures estúpides? Us heu parat a mirar amb deteniment alguns anuncis de la tele? I els que posen de tant en tant a les parades del bus?
O, d’altra banda, per què, constantment, ens diuen que aquesta gent són el nostre model i referent i, si alguna vegada se’ns ocorre assemblar-nos una mica perquè mostrem el nostre cos o juguem amb expressions una mica provocadores i sexualitzades se’ns titlla de guarres? En què quedem? Hem de ser com elles o no?
Jo us dic una cosa. Tant per tant, com tampoc podem ser com una imatge passada per uns quants –diria que bastants– retocs de photoshop, millor que cadascuna ens expressem com volem, que mirem al nostre entorn, que ens reapropiem dels nostres cossos i que ens riem, com fa la Celeste, de tanta tonteria. Perquè sí, tot això la Celeste ho fa des de la broma i està molt bé que la nostra crítica també pugui anar per aquí. I no només des de la broma, sinó també des del seu cos al natural, que és bastant semblant al nostre i al d’aquelles dones que veiem caminar pel carrer. Ens prenen per idiotes quan, en realitat, nosaltres ho tenim claríssim. Us deixo aquí algunes d’aquestes imatges que parlen per si soles.
por Laia Sanz | Dic 12, 2019 | adolescents, autoestima, bullying, Institut, joves
Per les persones que no esteu bé a l’institut:
Et volia escriure aquest article, perquè a vegades fa falta que algú reconegui i digui en veu alta el que et passa. No esteu soles, no sou les úniques. Fa molt de temps que vaig pels instituts i et veig, veig que ho passes malament, veig que la majoria de les coses que passen no respecten els teus ritmes ni la teva forma de ser (les classes, els tallers, les dinàmiques del grup, els passadissos…). Veig que cada dia és una lluita, entre estar present o desaparèixer. Veig com mires a la resta de companys i companyes, que no entens com són la majoria d’ells. A vegades l’institut pot ser una gran tortura.
I no vaig a fer un article per dir-te que venga va, que tu pots, que tinguis paciència i intentis integrar-te, això seria tant com dir que la culpa de que no estiguis bé és teva, que no t’esforces prou. I jo no crec que això sigui veritat, estic segura que t’esforces un munt cada dia i que tot i així no te’n surts, i que et frustres com ningú sap. Hi ha mil motius per no estar a gust a l’institut i la majoria d’ells no tenen a veure amb tu.
A vegades algú ha decidit que et farà mal deliberadament, que seràs la seva forma de sentir-se segur a classe, i ho farà a còpia de ficar-se amb tu. A vegades això serà subtil i aniràs tirant, a vegades serà molt cruel i es farà insuportable. Però aniràs tirant igualment. A vegades se li sumaran altres persones de classe o d’altres classes, i llavors això serà una gran merda. No puc dir-te perquè et fan això, no ho sé. No hi ha un únic motiu. El que sí puc dir-te és que res del que fan té a veure amb tu ni és culpa teva, sinó amb les seves pors i inseguretats, que no saben com manegar-les i les transformen en crueltat dirigida a tu. La teva forma de moure’t, la teva forma de vestir, la teva cultura, el color de la teva pell, aquella foto que et vas fer, la teva timidesa… Això són només excuses, això no és mai el motiu, sinó part de les coses que et fan una persona única, com qualsevol altra. I és a tu i no a una altra persona que li fan justament perquè ets algú que no es presenta al món de forma amenaçant. I això que ara és un desavantatge, t’asseguro que és de les millors coses que una persona pot tenir. Vaig a fer un article per dir-te que gràcies a gent com tu el món és un lloc millor.
A vegades, sembla mentida, l’institut és el món al revés. Les coses que ens fan ser persones dignes de ser estimades, de confiança, les persones que volem a prop, a l’institut no funcionen. Funciona la llei del més fort, del que més crida, del més mediocre, del que diu coses més ofensives o no pensa ni un segon en la resta abans de parlar. Les emocions no existeixen i s’han d’amagar, mostrar-les et fa feble i un blanc fàcil. Allò que ens fa diferents i ens faria créixer és un error que s’ha de castigar, i es castiga. Aprens ràpid a amagar el que et fa una persona única, el repte serà que te’n recordis de treure-ho quan s’acabi l’institut i no et tornis la persona que ets quan estàs amagada i tens por.
Veig la teva estratègia, intentar desaparèixer fins que l’institut s’acabi. I a vegades casi ho aconsegueixes. I no dius res, i quan et pregunten t’amagues. I està bé, està bé amagar-se i protegir-se una mica, però no et confonguis, no és que no tens res a dir i, ni molt menys, que el que tens a dir no és interessant. Al contrari, és el món al revés, i sovint les coses més interessants no es diuen i només parla qui no té res a dir.
Amb això vull dir-te vàries coses:
Que la teva forma de ser no només és fantàstica i no té res de dolent, sinó que a més és necessària. En un món on sembla que tothom sap què fer i què dir, les persones que dubten tenen molt a aportar, molt més del que s’imaginen. I les altres molt a aprendre d’elles.
Que està bé protegir-se, que és una estratègia vàlida, però que tu no ets així, no ets una persona amb por de mostrar-se tota l’estona i que tens dret a poder-te expressar com vulguis i quan ho necessitis. Ser prudent està bé, però no et perdis la vida!
Que si no estàs bé a l’institut les persones adultes del teu voltant en són responsables. Són les adultes les encarregades de cuidar i protegir les persones més petites, inclús les adolescents. Està molt bé que ens demanin ser responsables, però elles també han de ser-ho, són les persones adultes les que han de garantir que tinguem un entorn educatiu segur i agradable. Busca algú de confiança amb qui parlar, sempre hi ha algú, i si no trobes ningú prova amb les persones que venen a fer-te tallers.
Que tot el que fa que no encaixis ara et pot semblar que són coses negatives de tu, però no ho són, al contrari. Quan deixis de viure en el món al revés t’adonaràs de quant valor tenen tots els aprenentatges que estàs fent ara. Pensa que mentre uns parlen, tu estàs escoltant. Imagina’t tot el que tindràs a dir.
No esperis a sortir de l’institut per començar a ser qui ets, t’asseguro que hi ha molta gent a la que agrades molt. No a tothom li agrada el soroll, ni anar ràpid, ni sap sempre el que vol o necessita al moment. Hi ha persones amb altres ritmes que a vegades sembla que la vida se les menja, però no és cert. La veritat és que és la vida qui necessita aquestes persones. I sort tenim de que hi ets per donar-li la volta a les coses treure’ns del món al revés.
por Laia Sanz | Nov 27, 2019 | Uncategorized
El 25 de novembre va ser el dia internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Pel voltant d’aquestes dates s’activen campanyes de prevenció i es fan accions de sensibilització. A l’insti, alguna profe ens posa una peli sobre maltractaments i parlem del tema. Pel barri apareixen cartells de rostres de dones amb blaus i s’organitzen xerrades. I a mi, cada any, per aquestes dates, un malestar em recorre el cos. Perquè sovint aquestes campanyes ens posen a les noies en posicions de víctimes o ens presenten com a subjectes passius, sense agència, incapaces de defensar-nos. Perquè sovint se centren exclusivament en el maltractament dins la parella (hetero és clar!), descuida aquelles violències que de tan quotidianes i habituals deixen de ser visibles i solen quedar silenciades i normalitzades. Perquè sovint posen al centre, de la resposta a la violència masclista, únicament la denúncia individual i descuiden d’altres respostes col·lectives possibles.
I jo em pregunto: per què no ampliem la nostra mirada sobre la violència masclista? La centralitat del perfil de “dona maltractada” en el marc de la parella, oblida com afecten les violències de gènere les adolescents i les joves, les lesbianes, les persones trans* o, fins i tot, alguns nois gais. Per què no canviem el focus que ens victimitza i ens desempodera i parlem millor d’autodefensa feminista? Per això m’agrada el lema de la mani d’aquest any: «Contra les violències masclistes, autoorganització feminista».
Aquest any, però, he volgut anticipar-me al malestar i m’he apuntat a un taller d’autodefensa feminista. Penya, ho he flipat! M’he adonat que no cal ser cinturó negre, que totes tenim mil i una estratègies en el nostre dia a dia per confrontar-nos amb les múltiples violències que ens envolten. I compartir-les i aprendre les unes de les altres ha estat un subidón.
Aquí van algunes reflexions que m’emporto del taller:
Prendre consciència
Conèixer com funciona el patriarcat, les relacions desiguals entre homes i dones i les normes de gènere ens ajuda a identificar les violències. Parem-nos a observar aquelles situacions quotidianes que ens passen per entendre que no són normals sinó que tenen a veure amb la violència naturalitzada. Més enllà de la violència física existeixen altres formes subtils, invisibilitzades i normalitzades de violència que ens passen desapercebudes. Que vagis pel carrer i hagis d’aguantar mirades invasives, burles despectives i comentaris sobre el teu cos és violència!
Autoescolta
Estiguem atentes a les nostres sensacions i confiem en les nostres intuïcions. En un moment donat ens poden ser molt útils. Donem-li crèdit a les coses que notem en una situació concreta: no ets una histèrica, no estàs boja, no exageres, si estàs incòmoda serà per alguna cosa.
Si sola no pots, amb amigues sí
Empoderar-se vol dir creure en nosaltres mateixes, en les nostres potencialitats i en
la capacitat de respondre a les violències. Fer front a una situació de violència pot ser difícil, però podem buscar el suport i la comprensió del nostre entorn. Cuidem-nos, acompanyem-nos, donem-nos suport. Si busquem aliances, ens farem més fortes.
Si toquen a una, responem totes
Les violències no són fets aïllats, no et passa només a tu, és estructural! Si la violència masclista no és tan sols una vivència individual, les respostes han de ser necessàriament col·lectives. Trenquem el silenci i acabem amb les complicitats masclistes. Heu sentit a parlar de la sororitat (fraternitat entre dones)? No ens quedem callades quan una amiga respon.
Noies, us proposo que us ajunteu a l’insti, a l’esplai, a l’equip de bàsquet o allà on sigueu per compartir les estratègies quotidianes d’autodefensa que feu servir per viure més tranquil·les. Expliqueu-vos com us ho feu per sortir de festa, passar-vos-ho bé i tornar contentes a casa. Digues-li a les teves amigues com t’ho muntes per anar més segura amb metro. Compartiu com us ho feu al pati de l’institut. No hi ha per a cada situació una resposta correcta ni existeixen les fórmules màgiques, però podem compartir receptes, trucs, recursos i idees que ens ajudin a ser més lliures. Podem reconèixer-nos, aprendre les unes de les altres i lluitar totes plegades per una vida sense violències. I recorda que podem seguir sentint por, no la penalitzis ni et culpabilitzis. La por és sàvia!
I per acabar, apunta’t a un taller d’autodefensa feminista! Segur que les feministes del teu barri o del teu poble n’organitzen un.
*Imatge portada de @quevivalamatria
por Laia Sanz | Nov 6, 2019 | adolescents, autoestima, bullying, cos, cossos, empoderament, gènere, Institut, joves
Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.
Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.
Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.
La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.
No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.
Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.
Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.
No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm.
Kore Bobisuth, Harnaam Kaur, Annie Jones, Jennifer Miller, Melinda Maxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.
Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.
por Laia Sanz | Oct 23, 2019 | adolescents, autoestima, familia, família, feminismes, gènere, identitats sexuals, joves, lesbianes, sèries, series, televisió, Uncategorized
Avui us vull recomanar una pel·lícula que he vist i m’ha fet pensar molt.
La vaig veure en companyia, perquè és una pel·lícula d’aquelles que et fan pensar, de les que necessites compartir perquè fa qüestionar-te moltes coses sobre la diversitat sexual i de gènere.
És ideal per veure en família!!!
Les personatges principals són dones i viuen totes juntes, són una família.
Una família poc convencional, bé, en aparences, aquests són l’àvia, una dóna lesbiana , la seva parella, la filla/mare soltera que lluita molt perquè el seu fill pugui viure la vida que vol i Ray, el personatge principal.
La peli comença a la consulta del metge, és un moment molt important per a Ray perquè des d’ara ja pot començar el tractament hormonal.
A partir d’aquí tots els personatges comencen a qüestionar-se la seva identitat sexual. L’àvia, no entén per què decideix passar per tot això, podríem dir què és un mica «clàssica» tot i que és molt oberta de ment.
La mare, que és una lluitadora, farà tot el que calgui perquè Ray pugui ser qui vulgui ser. Això la porta al passat, obrir ferides sentimentals, ja que necessita la firma del pare perquè Ray pugui fer el seu procés.
No vull fer més spoiler, espero que us faci reflexionar tant com a mi. La peli té un enfocament familiar, quin és l’impacte de la decisió de Ray?… La situació fa que la família confronti i explori les identitats de gènere, les identitats humanes. El que més m’ha agradat és que genera el debat de les diverses identitats Trans, hi ha tantes realitats!… i de l’entorn relacional. Ray és una d’elles, no sempre s’escull el camí de Ray, hi ha que no vol hormonar-se, ni operar-se.
Us animo que contrasteu informació, crítiques i debats sobre aquesta peli.
