Una escena: l’altre dia a la meva classe, un noi cridant-li a un altre «eh maricón, aquest boli és meu, passa-me’l!». El què ho diu riu, i l’altre?, doncs també! Un clàssic, l’insult estrella dels nois ressonant altre cop tan tranquil·lament per les parets de l’insti i a sobre disfressat de broma. Broma? És que a aquestes alçades encara no s’ha entès que utilitzar certes paraules que es fan servir com a insult en forma de «broma» segueix sent totalment ofensiu?!
Marica, gorda, puta, moro, subnormal… no és casualitat que siguin aquestes paraules i no unes altres, ja que estan reforçant l’homofòbia, la gordofòbia, el racisme, el capacitisme o la criminalització cap a les treballadores sexuals. I potser algú estarà pensant «és que ja no es pot dir res perquè sempre hi haurà algú que s’ofèn… Una broma és una broma!» I jo dic….. ME ABURREEEEES! Però també dic que l’humor és un tema prou delicat, a la vegada interessantíssim i potser val la pena que ens fem algunes preguntes.
Quines coses ens fan gràcia i per què? A vegades pensem que l’humor és una cosa natural i irrefrenable: que el què fa gràcia, fa gràcia, i això no es pot canviar. En canvi, com tantíssimes altres coses de la nostra vida, l’humor també és una construcció social que té a veure amb allò que aprenem. Per sort, aprendre i desaprendre forma part de la nostra vida. I per això quan anem prenent consciència i empatitzant amb diferents vivències ens adonem que potser hi ha coses que no fan tanta gràcia. Quina gràcia té fer-nos còmplices de les injustícies, banalitzar situacions alienes o inclús incitar a seguir reproduint l’odi i la violència?
Tots i totes podem fer les mateixes bromes? A mi em sembla que no! Jo puc riure’m de mi mateixa però segurament no em farà tanta gràcia si algú riu de mi oi? Doncs crec que al fer bromes sobre col·lectius als quals no pertanyo passa el mateix, especialment si estic alimentant desigualtats. Una persona blanca fent acudits sobre persones racialitzades? Una persona prima sobre persones gordes? Una noia hetero sobre bolleres? No parfavoooor, ubiquem-nos!
Sí, he dit bollera. Perquè també hi ha paraules que no són el mateix segons qui les digui. No et sembla just? Doncs a mi no em semblen justes les jerarquies socials i bé que ens les hem d’empassar! La paraula bollera, igual que marica, igual que gorda, molt sovint s’utilitzen de manera despectiva i com a insult però també podem reapropiar-nos d’aquestes paraules. És el mateix que va passar amb el concepte en anglès queer, que originalment tenia una connotació pejorativa cap a les dissidències sexuals i en l’actualitat descriu un corrent de pensament i una actitud vital que encoratja a viure amb llibertat el gènere, els afectes i les sexualitats. Tot això, no va ser per art de màgia, sinó gràcies a un procés intens de lluita de les mateixes persones assenyales com a queers. Així doncs, reapropiar-nos d’això i utilitzar gorda, bollera i marica per definir-nos a nosaltres mateixes des de la resistència el carinyo i l’orgull és una bona estratègia. Ara, que quedi clar: a mi no em defineix ningú més que jo mateixa! I per això no és el mateix com parli jo sobre mi mateixa que com es refereixen a mi les altres.
Apa doncs, tornant a l’humor, dir-vos que a mi m’encanta riure fins que em fa mal de panxa i visca el poder terapèutic de l’humor! Però jo vull un humor agut, creatiu i que no discrimini! Creus que és possible?
Perquè què com diu el Març Llinars: què té de transgressor o políticament incorrecte fer acudits masclistes i racistes en una societat masclista i racista? Res! No us perdeu el seu vídeo curtet, contundent, clar i divertiiiiit 😉