L’altre dia, mentre esperàvem assegudes a les escales a què fos l’hora, menjant pipes, escoltava la Yola i la Laura. Ostres que divertides que són si pillen la directa, m’encanten massa. Un altre cop contestant burrades al xaval, suposadament anònim, que els ha entrat per l’insta. I és que això que ells es pensin que poden dir el que vulguin perquè no sabem qui són… però si està clariiiiiiissim! Bé, potser fan veure que s’ho pensen que no sabem qui són…. no sé… per dir tot allò que si no no dirien, o per fer-se els guais davant dels altres, no sé… La cosa és que al final tot són burrades. I després te’ls trobes pel passadís i res! No poden ni mirar-te als ulls!
M’encanta quan arribo aviat i tinc una estona amb elles abans de classe, és que això ho canvia tot. Tant és si el simpàtic del meu germà s’ha xivat de la ximpleria de torn o si la mare li ha dit a la mama que revisi l’agenda que tinc una nota de la profe… tant és si m’acaben de castigar… Si el meu crush ha deixat de ser-ho o el que sigui, tant és.
Tant és tot, només cal que arribi una mica abans i m’assagui a les escales i tregui les pipes mentre espero. I sempre arriben i ens mirem com si res i com si tot. Continuar la conversa on l’hem deixat, així de simple. Perquè la resta, tota la resta, és un mentrestant. I és que de veritat, que són lo màxim, jo… és que no sé com s’ho fan per ser tan ràpides i malparlades, però és que em pixo amb elles i diuen tantes veritats!
Per cert l’última foto que hem pujat de les tres, en mitja hora ja tenia 50 likes.
Avui, però, la Laura està especialment rancia, i una mica absent, sembla empipada. De tant en tant, la Yola i jo ens mirem i mirem la Laura de reüll, altre cop ha tingut un percal amb en Javi. I és que el meu germà és un setvintiquatre, m’entens? Un pelma, no la deixa en pau, està tota l’estona a sobre seu. Jo, és que no ho entenc perquè molta paciència no és que tingui la Laura, val? De normal les diu claretes les coses, però mira no sé… Ara, o amb ell, no sabria dir, és diferent.
La Yola em mira. De debò? Un altre cop? I és que sempre em fa el mateix. La Yola i la Laura van juntes des que ni parlaven, però tant és que jo sigui la germana del Javi, tant és que vagi dos cursos per sota… que quan la Laura està, diguem, així d’enfadada, sóc jo qui actua.
Així que m’apropo a la Laura, que remuga quasi a la mateixa velocitat que mou els polzes. I sense aixecar el cap de la pantalla, em corregeix, no és en Javi, i sort, perquè avui no estic per xorrades. Recordes el que et vaig explicar de la Desi, fa mirant la Yola, doncs es veu que ha petat a classe, tia! Si, si… així com t’ho dic, bé ha petat al seu estil clar… vull dir discretament com fa ella, és que tenen molta tela tia! I molta sort que no sigui jo, perquè és que munto una que no s’ho creuen! Però tu et penses que és normal? Que després de la setmaneta que porta, va la Júlia i li diu que a veure si la pròxima vegada va amb més compte. Sí, sí la Júlia, tia, la seva millor amiga, m’entens?
És clar que, a mi això no m’ho diu aquesta…. i si és que al final ja té raó, ja la Júlia, és que clar, si no fa res, no diu res, si no contesta! Doncs això, que qualsevol diria que li agrada que li facin, saps o que? A més ja sabem com les gasten, que es pensava?
Trigo una mica a assimilar el que passa a partir d’aquest moment doncs, mentre jo contesto l’últim whats, despreocupada, la Laura ha deixat de parlar i mira la Yola amb cara perplexa mentre aquesta fa un speach calmat però tens, sembla que busca cada paraula, per no ferir però per no deixar de dir.
I és que per primera vegada des que les conec, la Yola no està gens d’acord amb la Laura. No només això, es mira la Laura com si aquesta li hagués fet mal.
De què estàs parlant Laura? – li diu –De qui estàs parlant? I Per què estem parlant d’ella? És que no ho entenc saps, per què et fiques amb ella? Per què no t’enfades amb el Jordi? O amb la Maite? Per què no parlem del que han fet ells? O del Bruno o el bo del Marc?
És que de veritat no entenc per què seguim parlant de la Desi? Tota la setmana parlant d’ella… Però si som la resta que no parem de cagar-la… Si, si tots i totes, tu també! Per què, que vas fer tu en el moment? Merda! Que vaig fer jo? Res… seguir com si res… no va amb nosaltres oi? Però si és que pràcticament ningú li parla ja! Que estem fent, eh nosaltres, que estem fent? Aquí menjant pipes i criticant-ho tot. I és que a sobre qüestionem com ha petat? Que entre poc i massa! Ostres tu!
I jo amb la mirada fixa a terra i la cara bullint, noto el cor al coll que batega fort i és que tinc por i ganes de plorar, no pot ser. Vull dir que això no pot ser. De veritat, mai ha sigut, mai he vist la Yola parlar-li així a la Laura, mai l’he vist així de dura.
De cop i volta està a anys lluny de mi, parla amb una calma que fa por. Em fa por que no vulgui saber mai més res de mi, de nosaltres. No puc aixecar el cap, em sé de memòria el dibuix dels esgraons de marbre que em fan de banc… No vull que arribi cap pausa, no vull que deixi de parlar.
I ja no puc mirar més el marbre. Aixeco al cap, a temps per veure com a la Yola li llisca una llàgrima per la galta i com la Laura se la mira, no sé interpretar la seva mirada, no sé què li passa pel cap, ni que dirà si és que dirà… i aleshores desvia la mirada cap a la multitud que comença a pujar les nostres escales.
–Vols pipes? Fa la Laura i torna a mirar la Yola, just abans de fixar la mirada sobre la noia, que es coneix, millor que jo, els dibuixos dels marbres de tot l’institut. Desi, vols pipes? A mi les pipes la veritat és que no m’agraden gaire, fan massa set, però és que estic farta de la mascareta, m’ofega, i jo no fumo.
