El món al revés

El món al revés

Per les persones que no esteu bé a l’institut:

Et volia escriure aquest article, perquè a vegades fa falta que algú reconegui i digui en veu alta el que et passa. No esteu soles, no sou les úniques. Fa molt de temps que vaig pels instituts i et veig, veig que ho passes malament, veig que la majoria de les coses que passen no respecten els teus ritmes ni la teva forma de ser (les classes, els tallers, les dinàmiques del grup, els passadissos…). Veig que cada dia és una lluita, entre estar present o desaparèixer. Veig com mires a la resta de companys i companyes, que no entens com són la majoria d’ells. A vegades l’institut pot ser una gran tortura.

I no vaig a fer un article per dir-te que venga va, que tu pots, que tinguis paciència i intentis integrar-te, això seria tant com dir que la culpa de que no estiguis bé és teva, que no t’esforces prou. I jo no crec que això sigui veritat, estic segura que t’esforces un munt cada dia i que tot i així no te’n surts, i que et frustres com ningú sap. Hi ha mil motius per no estar a gust a l’institut i la majoria d’ells no tenen a veure amb tu.

A vegades algú ha decidit que et farà mal deliberadament, que seràs la seva forma de sentir-se segur a classe, i ho farà a còpia de ficar-se amb tu. A vegades això serà subtil i aniràs tirant, a vegades serà molt cruel i es farà insuportable. Però aniràs tirant igualment. A vegades se li sumaran altres persones de classe o d’altres classes, i llavors això serà una gran merda. No puc dir-te perquè et fan això, no ho sé. No hi ha un únic motiu. El que sí puc dir-te és que res del que fan té a veure amb tu ni és culpa teva, sinó amb les seves pors i inseguretats, que no saben com manegar-les i les transformen en crueltat dirigida a tu. La teva forma de moure’t, la teva forma de vestir, la teva cultura, el color de la teva pell, aquella foto que et vas fer, la teva timidesa… Això són només excuses, això no és mai el motiu, sinó part de les coses que et fan una persona única, com qualsevol altra. I és a tu i no a una altra persona que li fan justament perquè ets algú que no es presenta al món de forma amenaçant. I això que ara és un desavantatge, t’asseguro que és de les millors coses que una persona pot tenir. Vaig a fer un article per dir-te que gràcies a gent com tu el món és un lloc millor.

A vegades, sembla mentida, l’institut és el món al revés. Les coses que ens fan ser persones dignes de ser estimades, de confiança, les persones que volem a prop, a l’institut no funcionen. Funciona la llei del més fort, del que més crida, del més mediocre, del que diu coses més ofensives o no pensa ni un segon en la resta abans de parlar. Les emocions no existeixen i s’han d’amagar, mostrar-les et fa feble i un blanc fàcil. Allò que ens fa diferents i ens faria créixer és un error que s’ha de castigar, i es castiga. Aprens ràpid a amagar el que et fa una persona única, el repte serà que te’n recordis de treure-ho quan s’acabi l’institut i no et tornis la persona que ets quan estàs amagada i tens por.

Veig la teva estratègia, intentar desaparèixer fins que l’institut s’acabi. I a vegades casi ho aconsegueixes. I no dius res, i quan et pregunten t’amagues. I està bé, està bé amagar-se i protegir-se una mica, però no et confonguis, no és que no tens res a dir i, ni molt menys, que el que tens a dir no és interessant. Al contrari, és el món al revés, i sovint les coses més interessants no es diuen i només parla qui no té res a dir.

 

Amb això vull dir-te vàries coses:

Que la teva forma de ser no només és fantàstica i no té res de dolent, sinó que a més és necessària. En un món on sembla que tothom sap què fer i què dir, les persones que dubten tenen molt a aportar, molt més del que s’imaginen. I les altres molt a aprendre d’elles.

Que està bé protegir-se, que és una estratègia vàlida, però que tu no ets així, no ets una persona amb por de mostrar-se tota l’estona i que tens dret a poder-te expressar com vulguis i quan ho necessitis. Ser prudent està bé, però no et perdis la vida!

Que si no estàs bé a l’institut les persones adultes del teu voltant en són responsables. Són les adultes les encarregades de cuidar i protegir les persones més petites, inclús les adolescents. Està molt bé que ens demanin ser responsables, però elles també han de ser-ho, són les persones adultes les que han de garantir que tinguem un entorn educatiu segur i agradable. Busca algú de confiança amb qui parlar, sempre hi ha algú, i si no trobes ningú prova amb les persones que venen a fer-te tallers.

Que tot el que fa que no encaixis ara et pot semblar que són coses negatives de tu, però no ho són, al contrari. Quan deixis de viure en el món al revés t’adonaràs de quant valor tenen tots els aprenentatges que estàs fent ara. Pensa que mentre uns parlen, tu estàs escoltant. Imagina’t tot el que tindràs a dir.

No esperis a sortir de l’institut per començar a ser qui ets, t’asseguro que hi ha molta gent a la que agrades molt. No a tothom li agrada el soroll, ni anar ràpid, ni sap sempre el que vol o necessita al moment. Hi ha persones amb altres ritmes que a vegades sembla que la vida se les menja, però no és cert. La veritat és que és la vida qui necessita aquestes persones. I sort tenim de que hi ets per donar-li la volta a les coses treure’ns del món al revés.

 

 

ACARICIA’M LA BARBA

ACARICIA’M LA BARBA

Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.

Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.

Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.

La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.

No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.

Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.

Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.

No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm.
Kore Bobisuth, Harnaam Kaur, Annie Jones, Jennifer Miller, Melinda Maxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.

Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.

 

26A DIA DE LA VISIBILITAT LÈSBICA

Sóc lesbiana perquè em dóna la gana!

El passat divendres 26A va ser el dia de la visibilitat lèsbica, ho sabíeu? Doncs ara ja ho sabeu! I també cada vegada ho sap més gent, perquè històricament hi hagut una invisibilització molt gran de les lesbianes, sabeu allò de… «No som amigues, ens mengem el cony.»?

És que al fet que tenir una sexualitat activa sempre ha semblat del terreny masculí, se li suma que molts cops s’infantilitzen o s’invisibilitzen les relacions sexuals entre lesbianes.

Us deixo aquí un parell de vídeos sobre el tema: el primer és un vídeo que hi han participat joves dels grups del Programa d’Atenció Socioeducativa «A partir del carrer» dels districtes de Sants i Les Corts de Barcelona així com del «Grup de Joves LGTB i aliats» de Vilanova i La Geltrú. Felicitats pel projecte!

I el segon és un altre vídeo ben bonic en què s’interpel·la a l’heterosexualitat… feu-vos aquestes preguntes i vejam què us semblen!

 

 

 

SEX EDUCATION

SEX EDUCATION

Seguim amb les sèries que molen:

Txa txaaaaan…: SEX EDUCATION! He vist la primera temporada i estic esperant la segona!!! Ja l’has vist?!!

A mi m’ha agradat molt. Aquesta sèrie anglesa de comèdia dramàtica ens mostra les “moltes” situacions quan ens trobem, en plena adolescència, amb “la SEXUALITAT” i tots els seus entramats. Otis, que és el fill d’una Terapeuta-sexual, es troba en una situació un tan curiosa, ha d’aconsellar un noi sobre un “problemilla” que té. Otis ho fa tan bé que no sap ni com, es converteix en el terapeuta-sexual de les companyes i companys de l’institut. Ja m’agradaria a mi tenir una consultoria així al meu institut! Però sobretot aquesta sèrie m’anima a poder parlar més obertament de sexualitat! Estic cansada d’haver de fer veure que no em masturbo i de veure com els nois també han de demostrar que són uns cracks de la sexualitat.

A partir de les seves sessions, anem coneixent als personatges, cadascú amb les seves històries; expectatives, frustracions, inseguretats, pors, dubtes i tota la infinitat d’experiències que podem travessar amb la sexualitat.

Descobrim en cada capítol temes que ens afecten; la primera vegada, encara no ho has fet?!!!, hi ha pressió?;  la masturbació!!!; relacions LGTBIQ i algunes situacions en les quals ens trobem per haver sortit de l’armari; noies, quin és el nostre plaer?, sabem el que ens agrada?, ho expressem?,  quines són les conseqüències que vivim per expressar lliurement la nostra sexualitat?!!!!; Fantasies sexuals?, que és això!!!!!; somnis eròtics?, mullar el llit, que dius?!!! Maternitat en l’adolescència, interrupció de l’embaràs; etc.

No fem més espòiler, espero que també ús agradi.

Aquí el link d’un moment de la sèrie que m’ha agradat!!! Està en anglès però no patiu que el missatge principal s’entén molt bé i justament té a veure amb sexualitat i xarxes socials un tema que també m’interessa molt!

 

 

Visca la sororitat ( o sigui la solidaritat entre noies ) perquè després ens diguin que entre nosaltres només som rivals!

 

Tot i que cada cop hi ha més gent que coneix la paraula SEXPREADING i la diferència amb el SEXTING resulta que quan es produeix un cas de sexpreading encara segueix costant molt no culpabilitzar a la persona que s’ha fet la foto, massa sovint se segueix sentint: «ah!, si no s’hagués fet la foto això no hauria passat!». Perquèèèè? Realment creieu que qui rep una violència és perquè l’ha provocat? I creieu que és el mateix si es difon una foto íntima d’un noi o d’una noia? Això i moltes altres coses s’expliquen en aquest vídeo de l’eina interactiva «Tabú. Tu tries què t’hi jugues» . Fes-hi un cop d’ull i recorda que també està les teves mans!

EN AQUEST INSTITUT NO… EN AQUEST INSTITUT TAMBÉ!

 

Mireu aquest vídeo! M’ha semblat tan cuquiiiiii! I a part de boniquet m’ha fet sentir identificada en algunes coses!
És fàcil dir-li algú que ens agrada? Els nervis ens traeixen i el cos no respon? I és que davant d’una sensació d’atracció ens poden passar tantes coses! Crec que les mítiques papallones a la panxa estan una mica idealitzades, no creieu? Algunes sensacions intenses com aquestes a vegades també ens poden fer passar-ho malament…! Ho heu compartit amb altres persones? Feu-ho i ja veureu que al cap d’una estona acabareu rient! Poder-te riure de tu mateixa és una gran estratègia perquè al final descobrirem que les pors sovint poden ser les mateixes o semblants: hauré fet molt el ridícul?, s’haurà fixat amb mi?, li agradaré?, què pensarà de mi?, s’haurà adonat que m’han caigut les coses a terra?, què pensarà la resta de la classe?, ah! però… què hi pinta aquí la resta de la classe? Doncs sí, la resta de la classe també hi pinta, ja que l’ambient i les reaccions dels altres ens poden influenciar a sentir-nos més lliures per viure allò que sentim. A mi em sembla que el protagonista del vídeo no només passava nervis per la imatge que pogués donar cap a l’altre noi sinó que també hi havia una por a les opinions del grup. I és que ja sabem que si haguessin sigut una noia i un noi les miradetes no hagueren sigut les mateixes… És que encara no ens ha quedat clar que les identitats sexuals i de gènere són tan diverses com persones al món? Pensa en el teu institut… creus que és fàcil ser LGTBI a la teva classe? No val la resposta de «en aquest institut no hi ha lesbianes, gais, trans, intersex, bi…», saps per què?, doncs perquè posaria la mà al foc que no pot ser veritat! I si això és el que penseu vol dir que hi ha tanta LGTBIfòbia que ningú s’atreveix a sortir de l’armari! Així que sigui quina sigui la teva preferència sexual és responsabilitat col·lectiva fer un espai amable i amigable (de veritat, no només postureo i després criticar a l’esquena eh!) cap a les identitats no normatives. Sí! Al teu institut també!

També et pot interessar: LA LORE LGTBI+ // ORGULL LGTBI+