Avui volem parlar-vos de les sèries que més ens agraden. Ens encanta mirar sèries, sobretot aquelles que ens parlen com a persones intel·ligents, que tenen personatges interessants i complexos i que ens fan passar-nos-ho bé sense haver de renunciar al nostre cervell! Sí, existeixen! Aquí van 4.
Sense8:
De què va?
Tracta de les aventures de 8 personatges de diferents llocs del món que estan connectats entre sí per vincles molt forts a través de la ment. Poden sentir les mateixes coses i ajudar-se amb els seus diferents talents. Però amb tota aquesta màgia també hi ha una força obscura que els vol destruir.
Per què ens agrada?
Ens passa el mateix que amb l’altre… ens encanta. Perquè els personatges són entranyables, perquè és molt divertit veure com es van adonant del que els passa, perquè tenen talents boníssims, perquè hi ha molts personatges LGTBI, molt ben tractats i sense que això sigui necessàriament l’eix de les seves vides. I, sobretot, perquè ens fan adonar-nos de que col·lectivament som molt més fortes que soles i ens mostren una empatia portada a la màxima expressió. Val molt la pena!
The 100:
De què va?
Sèrie post apocalíptica de les que molen. Tot comença 100 anys després que una guerra nuclear hagi acabat amb la possibilitat de viure al planeta Terra. La humanitat viu en una nau gegant a l’espai i per provar si ja poden tornar a viure-hi, envien a un grup de joves que han delinquit de nou a la Terra.
Per què ens agrada?
Vale que a vegades l’argument és molt retorçat, que plantegen problemes que després se’ls oblida resoldre i que la gent canvia d’opinió i bàndol com de mitjons… Peeeeeeerò ens encanten els personatges que surten, sobretot les noies! I ens demostren, un cop més, que la gent jove té uns valors i unes lleialtats molt més potents que les persones adultes que les envolten. Per això ja val la pena.
My Mad Fat Diary:
De què va?
La Rae és una noia de 16 anys que està passant per moments difícils, acaba de sortir d’un centre de salut mental i li toca refer la seva vida. Decideix començar a escriure un diario n explicar totes les seves reflexions: el seu procés, la relació amb el cos, la salut mental, les amistats, l’amor, el sexe, la música, les dificultats amb la seva mare… Tot amb molt de sentit de l’humor i lucidesa.
Per què ens agrada?
No és que ens agradi… és que ENS ENCANTA!! La Rae és divertídissima, té un sentit de l’humor àcid i està envoltada de gent que per si mateixa ja donarien per una altra sèrie. Capta perfectament les dificultats de ser una noia adolescent i no morir en l’intent. Un 10!
Merlí:
De què va?
No podia faltar en aquesta llista una sèrie catalana que tant parla de la nostra quotidianitat. El Merlí és el professor de filosofia, de caràcter difícil però molt entregat a la seva tasca educativa. Tria uns quants alumnes per formar els peripatètics i poder transmetre valors i esperit crític, però té moltes dificultats per entendre’s amb el seu fill adolescent.
Per què ens agrada?
Merlí és el típic profe de filo enrollat però que a vegades es passa de llest. Sabeu quin estil volem dir oi? Ens agrada la sèrie perquè parla dels temes que ha de parlar en un instiut: el bullying, la discriminació, la violència, la diversitat sexual i de gènere, el sexting… Toca els temes i això és valent i arriscat, però no sempre ens agrada com ho fa. Té un tractament molt masclista dels personatges, quin personatge de dona t’agrada? Cap? És que els han fet molt malament! Ens agrada Merlí, sí, però volem que canviï!
Ens hem deixat alguna important?? Escriu-nos i la posem!
Últimament em passa sovint que els nois diuen que ells també pateixen desigualtats de gènere. I em posen d’exemple que a moltes dicoteques les noies entrem gratis i/o ens donen copes gratis. Jo al principi de veure aquests llocs hi havia alguna cosa que no m’agradava però no acabava de saber ben bé que era. És veritat que sempre que fan aquestes diferències de nois i noies sospito d’entrada. Però jo em preguntava és realment una avantatge entrar gratis a la discoteca? Per què ho fan això els propietaris de les discoteques? Penseu que els propietaris volen compensar les desigualtats salarials i oferir-nos a les noies la possibilitat de tenir un oci als seus locals?
Més tard vaig entendre que no, que no és que aquests senyors hagin pensat molt en nosaltres… Si no que entrem gratis perquè som un reclam, perquè ells creuen que així els nois vindran molt més, perquè som la manera de publicitar el seu negoci. I a sobre no et pots queixar perquè sembla que et facin un favor!
Jo crec que això del gènere i els estereotips també fan que els nois s’ho passin malament, això és veritat, el gènere no ens deixa ser lliures, obliga als nois a haver de barallar-se tot el dia, a parlar de noies i sexe encara que no en tinguin ganes i totes aquestes coses taaaan pesades que ens pasen. Però ser un objecte sexual és una desigualtat i una violència que patim les dones. Prefereixo pagar i que em tractin com una persona, encara els servirem de publicitat i a sobre sense cobrar… gràcies senyors propietaris però NO, no penso anar a un lloc on se’m tracta com un producte.
Si no pagues pel producte… llavors el producte ets tu!
Et sembla normal el que li demana l’Ulises a l’Ainhoa? Jo sé que no li diu de debó, que no li pots demanar això a ningú de debó, perquè és una mica fort. I jo al principi quan em miro aquestes coses sempre penso què és molt maco, que se l’estima molt. Però després penso una mica més i m’enfado amb mi mateixa. Perquè si t’hi fixes bé li demana coses impossibles: Que mai a la vida li pot donar el mòbil, el facebook o el twitter a cap noi?? Fins i tot li diu que li ha de prometre que no parlarà amb cap noi. Però quina manera d’entendre l’amor és aquesta?
A mi a vegades em passa que em poso gelosa i m’agradaria que la meva parella només tingués ulls per a mi, però això no vol dir que no es pugui relacionar amb la gent i ser qui és… Que si tenim parella no és per a que ens fiquin en una gàbia! I que passa si un dia li vol donar el mòbil a un noi? Llavors l’Ulises s’enfadarà? Ho haurà de fer d’amagat? I també m’agradaria saber si l’Ulises noli farà la mateixa promesa a ella. De debó penseu que ja mai més parlarà amb cap altra noia? I em sembla també molt fort que a la gent del voltant li faci riure o li sembli maco el que li està demanat. A mi em sembla que l’Ulises té inseguretats i pors, i que això li passa a tothom, però que no és la manera d’estimar, que estimar vol dir confiar en l’altra persona, que estarà amb tu mentre vulgui i quan no doncs n’haurem de parlar. I si vulgués una promesa que el tranquilitzés, se m’acudeix que li podria dir: «Promete’m que quan no vulguis estar amb mi m’ho diràs, que no em diràs mentides i que podem confiar l’un en l’altra. I jo també t’ho prometo a tu»
Jo, si hi penso una mica més, aquesta promesa no em sembla una mostra d’enamorament profund, em sembla més aviat una amenaça. Així que prometeu-me una cosa: que mai li prometreu a ningú una cosa així!
Increíble série que acabo de trobar! Me l’he acabada en dos setmanes!! Que no l’heu vist encara?? A mi me la va recomanar una noia en un institut i des de llavors, Rae, la seva protagonista, s’ha convertit en una heroïna absoluta: Una noia de 16 anys que acaba de sortir del psiquiàtric i comença a escriure un diari (El meu Diari de Gorda Boja). Durant dues temporades la coneixem a ella i els seus amics i amigues, les seves dificultats per encaixar en una societat obsesionada amb el pes, especialment amb les noies i ens farà reflexionar sobre el món en què vivim i dubtar de qui és que està pitjor, si les noies que rebutjen el seu propi cos o la societat malalta que ho provoca…
I tot això amb un sentit de l’humor àcid i divertidíssim, una música genial (per als nostàlgics dels anys 90!! Rae és fan d’Oasis…!) i uns protagonistes, a banda de Rae, super interessants.
Espero haver-te convençut! L’altre dia ens deia una noia que li havia canviat la vida. A mi, de lluny, me l’ha alegrat una bona estona!
(Nosaltres no t’ho hem dit… però la pots trobar sencera i subtitulada a YouTube…!)
Segurament haureu tingut un company o companya de classe que es comportava de manera… diguem-ne diferent a com s’espera. O potser tu mateix o tu mateixa has sigut una d’aquestes nenes. Nens amb gustos i aficions típiques «de nena» i nenes clarament apassionades per les coses «de nens». Que solia passar amb aquestes criatures? Amb sort passàven desapercebudes, però la majoria de les vegades patien les burles i els menyspreus de la resta de l’escola. Però si feu memòria recordareu com tota aquesta discriminació no era suficient per reprimir la necessitat de ser ells mateixos.
Sabeu per què passa això? Les persones no naixem amb uns gustos determinats, sinó que ens eduquen. Ens ensenyen que hi ha coses «de nens» i coses «de nenes», però això és un aprenentatge, no és natural i s’anomena GÈNERE. A més a més se’ns ensenya que no et poden agradar les dues coses a l’hora perquè són excloents entre sí. Però això no és veritat, segur que a la majoria de vosaltres de petits i petites us agradaven coses de nenes i de nens a l’hora. Per exemple jugar a les cordes i al futbol, les cuinetes i els cotxes, els ponis i el bàsquet… I així tothom podriem posar un munt d’exemples que ens demostrarien que les persones som molt més que això. Però a vegades és difícil ser una mateixa o un mateix quan sembla que el nostre entorn està obsessionat en ficar-nos en caixetes petites i tancades, els nois a una i les noies a l’altra i molt de compte amb sortir-te perquè rebràs molta discriminació.
Afortunadament a vegades hi ha persones que s’atreveixen a sortir d’aquestes caixes i a comportar-se com els ve de gust i quan els ve de gust. Són persones com aquestes les que qüestionen que existeixin «coses de nens i de nenes», i a la vida es trobaran amb dos tipus de persones: Aquelles que els faran patir, que no podran assumir la diferència, que els farà por i rebuig, persones plenes d’inseguretat que carregaran contra la diferència tota la seva rabia i incomprensió. Però també trobaran persones que estan al seu voltant i les recolzen, persones que volen un món més lliure on deixar que la gent sigui ella mateixa, lliures de discriminació, lliures de les caixes que no ens deixen ser, experimentar i ens fan patir.
Merlí:
