El otro día vinieron a hacernos un taller al insti. No recuerdo el nombre del taller pero era algo así como “cuerpo no sólo hay uno”. Eran dos chavalas, o eso creo, porque prefiero no dar por hecho qué eran solamente por su apariencia física. Prefiero no dar por hecha la identidad de las personas, por mucho que los prejuicios nos quieran jugar malas pasadas y quieran dejar claro qué significa ser chico o chica. Sea como sea eran unas majas.
Volviendo al taller, recuerdo que el día anterior la profe nos contó que vendrían y que trataría sobre temas relacionados con el cuerpo, sobre la diversidad de los cuerpos. Recuerdo una sensación de ansiedad y miedo, hablar o conectarme con mi cuerpo me suele costar mucho. Tengo la sensación que hoy en día hay mucho bombardeo con el tema de los cuerpos y las famosas frases hechas del “body positive” como por ejemplo esta de «todos los cuerpos son válidos». Me da la sensación que es una frase vacía de contenido porque en la realidad eso no funciona así. Por lo menos en mi clase o en mi insti o en mi barrio o en mi casa, no es tan verdad.
No todos los cuerpos son válidos. Sería genial que lo fueran, claro que si, pero seguimos teniendo un montón de prejuicios y de estigmas con los cuerpos que se salen de la «norma». Mi cuerpo no es válido para la sociedad e incluso tampoco lo ha sido para mí en muchas ocasiones, suerte que poco a poco esta idea va cambiando y me voy reconciliando.
Yo soy una chica *cis, o sea me identifico con el género que se me asignó al nacer, y tengo amigxs *trans y *gender fluid, muchxs de nosotrxs hemos tenido la sensación de que nuestro cuerpo no era válido, por lo que igual no tiene tanto que ver con lo de ser cis o ser trans esto de quererse, si no con cuánto sientes que te quieren desde fuera, los demás.
¡Puede parecer que estoy tirando por tierra el concepto del amor propio, para nada! Lo que intento es entender la manera de habitar la vida aprendiendo a quererme, pero sabiendo que si desde fuera no me quieren bien el trabajo de amor propio me será altamente complicado.
Con todas estas divagaciones sobre cuerpo, amor propio e identidad me sorprendí en el taller, en el que empecé como un flan y poco a poco fui entrando y relajando. La verdad que las personas que lo hacían nos lo pusieron muy fácil, recuerdo una dinámica que todavía hoy la pienso y me sale una sonrisa. Nos propusieron que nombráramos partes del nuestro cuerpo con las que podemos hacer cosas que nos molen pero que no tuvieran nada que ver con la estética! Pensar en mis pestañas no valía, para que nos entendamos. He de reconocer que me costó mogollón hacer este ejercicio, no solemos, o yo por lo menos, mirar a nuestro cuerpo de forma positiva, para empezar. Pero tampoco sabemos, o no tenemos costumbre de nombrar partes de nuestro cuerpo que nos gusten sin una connotación estética. Me pareció una propuesta chulísima al igual que complicada.
Pensé en mis muslos gordos, gordos. Lo escribo dos veces para decírmelo a mi misma y liberarme! Pensé que son fuertes, que me sostienen el peso, que me mantienen erguida y me llevan siempre donde quiero. Pensé que cuando llegue el verano y me meta en el agua con las olas recordaré que mis muslos gordos hacen que me agarre fuerte a la arena y no me caiga. Cuando llegue el verano y me desnude en la playa me acordaré de este taller y de la importancia de quererte y rodearte de gente que también lo haga.
Esta dinámica del taller puede parecer una tontería, pero para mí es un punto de partida, un principio, un respiro, un toque de amor hacia mi cuerpo y un reclamo colectivo para todos los cuerpos que alguna vez no encajaron.
Ahora sí que puedo asegurar que el taller se llamaba “cuerpo hay más de uno» porque depende de con cuánto amor lo mires y lo miren, CAMBIA.
Vols perdre la intolerància que et sobra? Ja no suportes més ser un buller? Vols aprendre a viure amb uns hàbits més saludables com: el respecte, l’empatia i l’alegria de viure deixant als altres en pau?
No t’ho pensis més!, anima’t a perdre la gordofòbia!
Segueix amb nosaltres aquests passos i no et podràs creure els resultats!:
Comencem a poc a poc: No ofereixes consells sobre aprimament i dietes a qui no t’ho ha demanat (a conegudes i desconegudes) que tampoc és que tinguis un màster en nutrició, oi?
No et facis el metge: no diagnostiquis malalties només veient un cos. Repeteix-te com un mantra: la salut no té per què tenir res a veure amb estar gras.
Respira fons i no li diguis a algú «que bé que estàs» quan, pel que sigui, s’ha aprimat uns quilos, pot ser inclús que s’hagi aprimat perquè està passant un mal moment, flipa!
Va, segur que ets capaç de no dir allò de «amb lo guapa que és de cara, és una pena que no s’aprimi una mica», pena la que fas dient això.
Posem-nos en situació: estàs a la platja o la piscina i hi ha gent grassa al teu voltant (si, són coses que passen, també n’hi haurà baixetes, coixes, peludes o molt primes t’aviso) és el moment de no quedar-se mirant de dalt a baix a ningú i fer comentaris per lo bajini amb els teus col·legues, actua normal, veuràs que el teu dia és molt més relaxat i no sentiràs aquell regust d’odi a la boca, que és fastigós. Veu una mica d’aigua i fes-te unos nados.
Amplia el teu imaginari! Mira al teu voltant (amb carinyitu) i veuràs com és la realitat, exacte: no és com el que veiem a les xarxes, gairebé ningú complexis els estàndards desfasats de «bellesa» que veiem a les pelis o anuncis.
Si segueixes aquestes pautes tampoc podràs fer acudits sobre gent grassa, òbviament. Però tranqui, hi ha un munt de temes (que no ridiculitzen a ningú) sobre els que fer broma.
Recorda: moltes coses que desitges o creus que «són així» les penses perquè t’han maxacat des de xiqui, amb anuncis, acudits, pelis….Bones notícies: ho pots desaprendre! Això sí, cal voler-ho i obrir una mica el pensament per no seguir sent un cansino.
Ànims, tu pots fer-ho! Si necessites més tips sobre com desfer-te de la gordofòbia que et sobra busca a internet i escolta.
Una vegada, en un taller que van venir a fer a l’insti, ens van explicar que sempre que poses un substantiu al costat de la paraula «jove», el concepte pren una connotació negativa o de perill… I si hi penses, és veritat! Sexualitat i joves, xarxes socials i joves, alimentació i joves, etc. Jolín, quina injustícia!
Bé, doncs amb la pornografia passa el mateix! A part de passar moltes altres coses és clar, perquè és que el tema del porno està ple de controvèrsies!
Anem a pams!
El porno és un producte de consum com qualsevol altra cosa, no? I així com passa amb altres productes, ja que promou uns valors, sí?
Aleshores, per què les adultes estan tan preocupades pel consum de porno que puguem fer les joves? Si ensenya el mateix que moltes de les altres coses que consumin i aquestes no els preocupen! Tipus: cançons i pelis heteros i romàntiques, roba amb talles impossibles i absolutament generitzada, menjar prefabricat i amb quantitats ingents de glutamat addictiu, etc.
La resposta és fàcil: perquè la sexualitat segueix sent el tema tabú per excel·lència! O no se’n parla o se’n parla amb eufemismes o des de la reproducció, el risc i el perill. Com us ho hem de dir que volem una educació afectiva i sexual integral que ens parli del plaer, que contempli totes les diversitats, que ens acompanyi en descobrir el nostre propi criteri…???
Jo entenc perfectament que les adultes estiguin preocupades pel consum de porno que fem les joves, perquè he estat investigant i és realment violent i molt allunyat de la realitat el que surt en el porno mainstream -majoritari, comercial, de fàcil accés…-. Però que es preocupin també per elles mateixes, perquè deuen consumir el mateix porno que nosaltres, no? O n’hi ha que no és així? Jo he sentit que hi ha porno ètic i feminista, però la veritat és que no n’he trobat, deu passar com amb la resta de productes, que el consum ètic requereix d’esforç per trobar-lo i de diners per adquirir-lo! D’altra banda, crec que abans segur que també consumien porno, però diferent, en revistes i aquestes coses, ara amb els smartphone tot és més ràpid!
La problemàtica la veig clara: el porno és masclista, centrat en el plaer dels homes, racista, capacitista i violent i irreal. I la solució també: educació afectiva i sexual integral des de la infància. Ara bé, com ho fem? Espero que les adultes feministes i compromeses estiguin lluitant per això. Nosaltres fem el que podem des de l’insti!
Si ningú ens parla de sexualitat, traiem les nostres pròpies conclusions, de topicazos que sentim, del que veiem al porno, del que ens anem explicant les unes a les altres (de vegades més encertat i d’altres no tant, la veritat…), etc.
Jo penso que no podem aprendre el que és la sexualitat mirant porno, igual que no podem aprendre com és una relació de parella desitjable mirant pelis romàntiques. Però igual que a vegades ens passa que ens pensem que les nostres relaciones amoroses seran com les de les pel·lícules, doncs potser a vegades també ens pensem que les nostres relacions sexuals seran com les del porno i aquí és on està el problema, perquè el porno és més fals que jo que sé!
Al porno, els actors i les actrius estan operadíssims, prenen substàncies per poder aguantar tanta estona practicant sexe, tenen cossos super irreals, empastifats d’oli i es donen escenes surrealistes gens creïbles.
Que us quedi clar que la nostra sexualitat no serà així i de fet, gràcies que no serà així, quin pal de sexualitat normativa i exagerada plena d’estereotips i tòpics.
Si volem tenir una sexualitat plaent i que ens faci sentir bé amb nosaltres mateixes i amb la gent amb la qual la compartim, hem d’anar investigant a poc a poc què ens agrada i què no i ser conscients que mai deixarem d’aprendre i de descobrir coses noves, que no hi ha una única manera de tenir sexualitat i que la vida està plena de primeres vegades i celebrar-ho, perquè si no, quin rotllo!
Una altra cosa que penso del porno és que tot va molt ràpid i que quan veus porno tu també vas molt ràpid, perquè t’excites super ràpid i arribes a l’orgasme de seguida i ja està, en canvi quan em masturbo sense porno doncs tot és més lent i em dóna temps de gaudir de totes les parts del procés més estona, com amb el menjar cuit a foc lent, que no em direu que no està boníssim l’estofat de la iaia, tot i que a vegades em pugui venir de gust fer-me una pizza 😉
Hi ha una cosa que em fa molta ràbia del porno i és que és una màquina de generar estereotips sense límit, emmascarada darrere de totes aquestes etiquetes que aparenten diversitat i que no fan més que reforçar falses creences i dir com som les persones segons el nostre sexe, edat, ètnia, preferència sexual, cos, etc. L’únic positiu que li veig a això és que pot resultar una manera més «atractiva» de treballar estereotips per a aquella gent que té moltes resistències i que es pensa que tot està ja superat a nivell de desigualtats i discriminacions.
I per últim i més complicat, em passa una cosa, i és que a vegades em sento culpable excitant-me veient porno, perquè jo veig que és violent i masclista i no m’agrada, però el meu cos (el meu cap, en realitat) reacciona. M’han explicat unes educadores de La Tarda Jove que no m’haig de sentir culpable i que no és culpa meva, que és normal que no m’agradi el que veig, però que també és normal que m’exciti veient-ho, perquè ens hem educat en aquesta societat que ens ha explicat que aquest és el nostre paper en la sexualitat i desconstruir-ho no és ni fàcil ni ràpid!
Al porno, moltes vegades veiem pràctiques de dominació-submissió no consentides i això no és sexualitat, és violència sexual. Si volem fantasiejar amb aquestes pràctiques no passa res, i si volem portar-les a la pràctica, en un moment determinat, han de ser consentides i consensuades per les dues parts, tenint molt clares les normes del joc i quan comença i quan acaba. Les relacions de dominació les deixem per a les fantasies i per al joc, no per a la vida real, en les nostres relacions, busquem al màxim la horitzontalitat, no us deixeu enganyar per 50 sombras de Grey 😉
Us heu fixat en la «I» del ball de sigles LGTBIQ+? És la I d’intersexualitat, sabeu què significa? Doncs fa referència a un ampli conjunt de variacions corporals que no s’ajusten a les nocions típiques d’un cos masculí o d’un cos femení. Engloba variacions de les característiques sexuals (cromosòmiques, hormonals, gonadals, genitals…) diferents de presentació dicotòmica masculina o femenina. Les persones intersexuals poden tenir de forma simultània característiques sexuals femenines i masculines, o trencar amb l’esperada correspondència entre òrgans genitals, cromosomes, gònades, hormones i aparell reproductor. Les característiques sexuals, al moment de nàixer o més tard a la pubertat, poden semblar masculines i femenines al mateix temps o no del tot masculines o del tot femenines. La intersexualitat o millor les intersexualitats en plural fan referència, doncs, a diversitats corporals que no encaixen amb els estàndards binaris. Anteriorment es coneixia les persones intersexuals com “hermafrodites”, però avui es considera un terme despectiu o estigmatitzant. Tot i que hi ha persones intersex que s’estan reapropiant d’aquest terme desactivant la seva càrrega pejorativa. Encara alguns ho consideren un trastorn, però gràcies al moviment intersex està augmentant a poc a poc la conscienciació sobre la diversitat corporal.
Què passa quan els genitals dels nadons no són masculins ni femenins? La nostra societat és profundament binària. O s’és un nen o s’és una nena, no hi ha altra opció! L’ambigüitat és vista com a patològica. La pràctica habitual és fixar el sexe dels bebès intersexuals just després del naixement i aplicar un tractament mèdic perquè les parts del cos concordin amb el sexe assignat. I es prescriu intervencions quirúrgiques i teràpies hormonals amb la idea de fer-los encaixar en la categoria home o dona. El moviment intersex ha criticat la vulneració de la integritat corporal per les cirurgies i tractaments mèdics sense consentiment, de caràcter irreversibles, a edats primerenques i sovint amb seqüeles. Per això, cada cop hi ha una major tendència a deixar d’intervenir i que sigui les persones intersex qui pugui decidir des de l’autonomia i el consentiment a mesura que es vagin fent grans. Obrint, així, la possibilitat que totes les persones puguem ser felices siguin com siguin els nostres genitals i els nostres cossos. Gràcies a la lluita del moviment intersex avui sabem que la intersexualitat no és una patologia ni una malformació. Uns genitals ambigus no són un error de la natura, una anomalia o defecte de naixement. Els cossos de les persones intersex, com la resta de cossos, no són mai cossos equivocats. Per què doncs «corregir» els cossos de sexe indeterminat, atípic o ambigu i convertir-los en masculins o femenins? No són els cossos sinó la societat qui s’equivoca!
La intersexualitat no és una identitat de gènere ni una preferència sexual, és una corporalitat. Les persones intersex, com qualsevol altra persona, poden identificar-se amb el gènere femení, masculí, gènere fluid o gènere no binari. Les possibilitats del desig de les persones intersex, igual que les altres, són també infinites. Així, doncs, si la intersexualitat no és una identitat sexual i de gènere, què fa la «I» amb les sigles LGTB? Possiblement compartim històries d’invisibilització, estigmatització, exotització i patologització. De sentir-nos diferents, freaks, monstres i bitxos raros. Compartim discriminacions i violències d’un sistema normatiu de sexe/gènere/sexualitat que ens travessa. No encaixar amb la norma cis-hetero-patriarcal és potser el que compartim. Però també podríem pensar que tots i totes presentem trets d’intersexualitat.
Si entenem la intersexualitat com un gran espectre de variabilitat corporal, qui diu quins cossos són intersexuals i quins no? Qui de nosaltres compleix sempre els ideals normatius d’un cos femení o un cos masculí? I això ens interpel·la a totes! Quantes dietes, depilacions, cirurgies estètiques, hormones o hores de gimnàs acumulem per encaixar amb una norma tan estreta i excloent? I seguim fallant en l’intent! I si canviem el focus, deixem en pau els nostres cossos, els nostres desitjos i les nostres identitats i provem de dinamitar la norma? Llavors possiblement podem compartir també estratègies de visibilitat i reconeixement, d’ampliació d’imaginaris i referents empoderants. Per trencar el silenci, vèncer el tabú, superar la culpa i la vergonya. Podem lluitar conjuntament per millorar la vida de qui estem travessades per les violències heteropatriarcals. Per tant, a més de reivindicar la diversitat sexual i de gènere comencem ja a reivindicar també la diversitat corporal. Així doncs, la «I» ens obliga una vegada més a aprofundir i ampliar el feminisme i el moviment transmarikabollo per afinar la mirada sobre els efectes i les violències de l’heteropatriarcat. El 26 d’octubre és el dia de la visibilitat intersex. Aquest i la resta de dies de l’any és un bon moment per fer-ho. Tots els cossos són bonics!
Arriba el bon temps, i tot i estar encara mig confinada, m’emociono amb la calor i ja començo a treure la roba d’estiu de l’armari! I parlant d’armaris, de sortir-ne i del bon temps 😉 us vull parlar d’un projecte guapíssim que fan amiguis meves! Les colònies d’estiu per a adolescent LGTBI+!!!
Les colònies OASIS són un espai de trobada i socialització per a adolescents amb expressions i identitats de gènere i sexualitats diverses. Ja fa sis anys que es fan, experiència en tenen mogollón! Aquesta edició serà del 6 a l’11 de juliol, tot i que encara no saben segur si les podran fer, totxs estem encreuant els dits perquè es pugui! De fet ja estan obertes les inscripcions! Teniu temps fins al 15 de maig.
L’OASIS té tres objectius principals:
Acompanyar processos d’apoderament i positivització d’experiències d’adolescents que trenquen les normes de gènere i sexualitat.
Donar a conèixer referents positius diversos de persones amb diversitats sexuals i de gènere, així com de supervivents de l’assetjament trans-lesbo-homofòbic.
Crear un entorn de llibertat i seguretat on expressar altres formes de viure el gènere i la sexualitat.
O sigui són totals o què?! Jo vull anar si o si a unes colònies amb gent que m’entengui, on poder ser jo mateixa, que fem activitats per sentir-me més forta i contenta i que els monis siguin també del rollo!
Mireu que diuen lxs que hi han participat, és un subidón!
https://vimeo.com/369518792
Doncs això, si heu nascut entre el 2002 i el 2007 (ambdós inclosos) i sou del col·lectiu LGTBI+ no us ho penseu, aneu a l’OASIS que coneixereu gent molt total!
Si ens hem de desconfinar que sigui por todo lo alto! 🙂
Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc. comencen a proposar nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.) i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.
Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).
Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.
Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!
Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!
