por Laia Sanz | Feb 9, 2022 | adolescents, amor, amor propio, amor romàntic, autoestima, feminismes, Institut, joves, pelicules, pelis, pensament, romanticisme, sèries
Arriba el mes de febrer i el punyeter Sant Valentí, el món s’omple de cors i ossets de peluix! I quan es posa en marxa la gran maquinària del Sant Valentí jo no puc evitar d’estripar-la una miqueta. M’hi acompanyes? Comencem per fer una cerca de pelis romàntiques a Google. Us apareixerà això:
Us he de confessar que no les he vistes totes. M’avorreixen profundament aquest tipus d’històries. Però fixeu-vos un moment en les caràtules: són calcades! Semblen la mateixa peli! M’hi jugo el que vulgueu que és l’argument de la bella i la bèstia repetit fins a no poder més. La típica representació que fa el cinema de les històries d’amor és una visió molt concreta del tema, que per més real que sembli no deixa de ser una construcció. I quina construcció més sexista i esbiaixada, no creieu? Sabem que el cinema transmet valors i construeix imaginaris col·lectius. N’aprenem de les pel·lícules! Configuren la nostra percepció de la realitat i molt sovint les prenem de referència per relacionar-nos.
Les pelis poden semblar noves, però reelaboren les mateixes històries, els mateixos personatges i els mateixos valors. Els contextos canvien, però els models de feminitat i masculinitat de sempre segueixen ben vigents. Si per ells l’autonomia afectiva i material i la capacitat d’assumir riscos i de compatir és bàsica per aconseguir l’èxit personal, per elles els afectes, l’ètica de la cura i la renúncia als propis desitjos es viu com un camí per aconseguir la felicitat i per mantenir les relacions. Això no us sona al blau i al rosa de tota la vida? Si no afinem una mirada crítica, creixem emmirallant-nos amb aquests personatges i acabem relacionant-nos com ells.
Les relacions amoroses i sexoafectives que predominen en les pelis estan totalment impregnades de tota una bona colla d’estereotips romàntics. Per seguir estripant a gust, deixeu-me desemmascarar alguns d’aquests mites:
Que si el mite la mitja taronja, l’amor verdader i l’amor per a tota la vida…
Al cinema, la passió amorosa és el projecte fonamental de la vida, sense ella l’existència no és completa o està mancada de sentit. Segons aquest mite, no som persones completes ni podem ser felices si no trobem la nostra altra meitat. Us sona allò de “sin ti no soy nada”? Doncs això, que soles estem incompletes, buides i mancades. Però, quan trobi aquesta mitja taronja famosa com sabré que és l’amor verdader? Llavors els altres amors que he tingut són falsos? I si no dura per sempre ja no serveix? Quina pressió pensar que algú és l’amor de la meva vida! I que difícil serà llavors prendre decisions si les coses no van bé o canvien els meus sentiments. Doncs jo prefereixo ser una taronja sencera i compartir experiències amb altres taronges també senceres. El món està ple de persones boniques, cada relació és única i podem viure molts amors de la nostra vida! I per què no un préssec?
Que si el mite de l’omnipotència de l’amor…
Diuen que l’amor ho aguanta tot, que l’amor ho pot tot i per més que es compliqui la cosa, al final l’amor sempre venç. I, és clar, per amor es perdona tot. Això pot ser molt perillós! I, en nom de l’amor, acabar aguantant coses que no toquen. Segons aquest mite, l’amor implica l’entrega total i la fusió amb l’altre. “Si tu me dices ven lo dejo todo” diu la cançó. A les pelis, l’amor ideal s’associa per a elles a experiències de dependència i negació dels desitjos propis, de renúncia i de sacrifici. Quanta complaença tu! Sembla que quan “se hechan nóvio» deixin de tenir amigues. Doncs anem servides!
Que si el mite de l’heterosexualitat…
La centralitat de les representacions heterosexuals de l’amor en el cinema és abusiva. No sortim del “chico busca a chica”. I si apareix diversitat sexual és sempre com una excepció que confirma la regla. I a sobre, aquesta idea de la parella, sempre hetero, sempre monògama, sempre igual ens la venen com algo natural. Quina mandra…
Que si el mite que l’amor fa mal…
Segons aquest mite, l’amor, perquè sigui verdader implica necessàriament patiment. És com si el dolor fos la mesura de l’amor. “Quien bien te quiere te hará llorar” diu sempre la iaia d’una col·lega. Sembla, doncs, que no hi hauria amor sense patiment. Doncs a mi aquesta idea em sembla força perillosa, perquè podem acabar normalitzant el patiment i la violència. Si l’amor fa mal, pot ser que ens ho mirem, no? Sempre podem tenir conflictes, està clar! Però jo no he vingut pas a patir, eh? Si el patiment guanya terreny en una relació, potser ha arribat l’hora de posar-hi fre, no creieu?
Que si el mite de la gelosia com a prova d’amor…
Dieu que si és gelós o si és gelosa és perquè t’estima. I al revés, si no hi ha gelosies, potser és que no t’estima de veritat. Ja tenim un altre mite servit! La gelosia és una sensació ben incòmoda que ens travessa el cos i ens embolica el cap. Un estat emocional que implica por, recel, sospita, inseguretat, angoixa… Qui no ha sentit mai gelosia? A mi se’m fa un nus a l’estómac que no puc suportar. Si penya, soc moderna i feminista i, a vegades, no puc evitar sentir-me gelosa. I què, algun problema? Doncs si, és un problema, perquè no em deixa estar a gust amb mi mateixa i em fa trontollar la meva autoestima i la meva seguretat. A les pelis vinculen les gelosies amb l’amor. Ens ho venen com una mostra d’amor. Però que no ens enganyin, són una mostra d’inseguretat que si t’hi fixes bé, acaben convertint-se en control. Però el control (demanar passwords, mirar el mòbil de l’altre sense permís, trucar a tota hora, acompanyar a tot arreu…) a mi no em fa disminuir la gelosia, al revés, em fa créixer la desconfiança. El control no és mai una bona solució.
Què podem fer, doncs, amb les gelosies? Primer pas: reconèixer -les! Negar-les, si les estem sentint, no ens servirà de res. Segon pas: parlar-ne! Prova d’explicar-li a un/a col·lega, segur que t’alleuja. També pots parlar-ne amb la parella, però vigilant molt de no carregar-li al pes ni la responsabilitat. Les gelosies són teves i ets tu qui te n’has de fer càrrec. Tercer pas: “xute” d’autoestima. Si les gelosies tenen a veure amb les inseguretats, enfortir l’autoestima és imprescindible. Prova de fer coses que t’agraden fora de la parella et farà sentir bé.
Que Cupido no decideixi per tu!
I tronant al catàleg de mites, si us hi fixeu bé, veureu que en definitiva tots ells fan compatible l’amor i la violència. Ens venen la moto de l’amor i ens colen el control, el domini i la submissió. I sense que ens adonem, erotitzen la violència i fan desitjables la dependència. Quin pal penya! Ja ens l’han colada una altra vegada… Quina mania en confondre l’amor amb les relacions abusives. Diuen que l’amor és cec, però nosaltres hem d’anar amb els ulls ben oberts! Traiem-nos la bena dels ulls i estiguem ben atentes.
Per acabar, faig una crida per fer la nostra pròpia llista de pelis d’amor. M’ajudeu? Pelis que fugin dels típics tòpics. Pelis amb models alternatius de feminitat i masculinitat i de relacions afectives. Parelles que no se cenyeixin a l’ideal de la mitja taronja heterosexual, on cada personatge tingui els seus interessos, la seva vida i una identitat pròpia. Pelis on les noies se signifiquin per elles mateixes, que siguin decidides i que sàpiguen el què volen i el què no i nois que no necessitin reafirmar la seva identitat a través de la violència ni la imposició. Si com deia a l’inici l’amor és una construcció social, està a les nostres mans generar noves formes d’entendre’l i viure’l. Som-hi doncs!
La Lore.
por Laia Sanz | Jun 18, 2021 | adolescents, autoestima, bullying, cos, cossos, diversitat, empoderament, estiu, feminismes, gordas, gordes, gordofobia, instagram, joves, tiktok, youtube
Vols perdre la intolerància que et sobra? Ja no suportes més ser un buller? Vols aprendre a viure amb uns hàbits més saludables com: el respecte, l’empatia i l’alegria de viure deixant als altres en pau?
No t’ho pensis més!, anima’t a perdre la gordofòbia!
Segueix amb nosaltres aquests passos i no et podràs creure els resultats!:
- Comencem a poc a poc: No ofereixes consells sobre aprimament i dietes a qui no t’ho ha demanat (a conegudes i desconegudes) que tampoc és que tinguis un màster en nutrició, oi?
- No et facis el metge: no diagnostiquis malalties només veient un cos. Repeteix-te com un mantra: la salut no té per què tenir res a veure amb estar gras.
- Respira fons i no li diguis a algú «que bé que estàs» quan, pel que sigui, s’ha aprimat uns quilos, pot ser inclús que s’hagi aprimat perquè està passant un mal moment, flipa!
- Va, segur que ets capaç de no dir allò de «amb lo guapa que és de cara, és una pena que no s’aprimi una mica», pena la que fas dient això.
- Posem-nos en situació: estàs a la platja o la piscina i hi ha gent grassa al teu voltant (si, són coses que passen, també n’hi haurà baixetes, coixes, peludes o molt primes t’aviso) és el moment de no quedar-se mirant de dalt a baix a ningú i fer comentaris per lo bajini amb els teus col·legues, actua normal, veuràs que el teu dia és molt més relaxat i no sentiràs aquell regust d’odi a la boca, que és fastigós. Veu una mica d’aigua i fes-te unos nados.
- Amplia el teu imaginari! Mira al teu voltant (amb carinyitu) i veuràs com és la realitat, exacte: no és com el que veiem a les xarxes, gairebé ningú complexis els estàndards desfasats de «bellesa» que veiem a les pelis o anuncis.
- Si segueixes aquestes pautes tampoc podràs fer acudits sobre gent grassa, òbviament. Però tranqui, hi ha un munt de temes (que no ridiculitzen a ningú) sobre els que fer broma.
- Recorda: moltes coses que desitges o creus que «són així» les penses perquè t’han maxacat des de xiqui, amb anuncis, acudits, pelis….Bones notícies: ho pots desaprendre! Això sí, cal voler-ho i obrir una mica el pensament per no seguir sent un cansino.
Ànims, tu pots fer-ho! Si necessites més tips sobre com desfer-te de la gordofòbia que et sobra busca a internet i escolta.
Més tècniques efectives contra la gordofòbia:
https://komandogordix.noblogs.org/
https://drive.google.com/file/d/1ktzeeuO1Q3FhHMCrFIbddkipjcE-i6s4/view
https://candela.cat/desobedieta/https://www.tiktok.com/@madredecroquetas/video/6971813599115332869?lang=es&is_copy_url=1&is_from_webapp=v1
http://https://www.youtube.com/watch?v=xFX40TkiaS4
https://www.tiktok.com/@madredecroquetas?referer_url=https%3A%2F%2Fwww.publico.es%2F&referer_video_id=6924959433282047237&refer=embed
Guía básica sobre gordofobia. Un paso más hacia una vida libre de violencia
por Laia Sanz | May 12, 2021 | adolescents, cossos, feminismes, Institut, masculinitat, nois, noves masculinitats, sexe, sexualitat
L’altre dia estava ben avorrida a l’hora del pati fent cua a la cantina de l’insti i vaig endollar la parabòlica per escoltar la conversa dels nois del davant. Si, sóc cotilla, ho confesso… què passa?! És pitjor, però, la conversa que vaig escoltar. Ara ho veureu. La cosa va anar més o menys així: un de batxillerat li deia a un altre amb to burleta «no siguis loser, torna-ho a intentar!» i aquest amb cara de pena resignada li responia «però si m’ha dit que nooo!» quan un tercer li donava una colleja que li va fer volar la gorra tot dient-li «tu insisteix bro, que sinó no sucaràs!». I tots dos es partien la caixa mentre al que li deien pringat es posava vermell com un tomàquet, intentava somriure per dissimular la incomoditat i abaixava el cap per evitar la mirada dels seus col·legues. No m’ho podia creure! Acabava de presenciar una escena de pressió masculina al més pur estil plistocè, que sembla no passar de moda. En menys de mig minut ja havien deixat anar una burrada rera l’altra! Només els hi faltava dir que «les noies diuen que no per fer-se les interessants, però que en veritat volen dir que si».
De fet, si ho penseu bé, no hi ha molta diferència entre una cosa i l’altra. T’has adonat que aquestes frases van adreçades a saltar-se els límits de l’altra persona? Segons aquestes idees, lligar s’aconsegueix a base d’insistir i de fer-se pesat. El baboseo de sempre vaja! Pensar que si insistim ho aconseguirem és traspassar els límits de l’altra persona i saltar-se el consentiment. Serà que no hi ha maneres d’acostar-nos amb respecte a algú que ens mola? És que no podem lligar de manera creativa i divertida? No oblidem que quan traspassem els límits, la diversió s’acaba. «Que no te la colin!» pensava per dins, sense atrevir-me a dir-ho en veu alta al noi que avergonyit mirava al terra. «I vosaltres, quina part del NO no enteneu?» volia cridar als que es miraven al món per damunt de l’espatlla. Però vaig preferir ignorar-los, demanar-me un entrepà de formatge i sortir ben enfadada al pati. Em bullia la sang, havia de fer alguna cosa… Total, que m’he ajuntat amb unes amigues per pensar juntes respostes enginyoses a perletes com aquesta i desmuntar així alguns dels mites i falses creences que corren entorn a la sexualitat dels nois. Preneu nota, per si n’escolteu alguna per l’insti.
Follar és sucar-la (o el mete-saca)
Quina mania en reduir el sexe al coit i en pressuposar que tothom és hetero! La penetració penis-vagina pot ser molt plaent per algunes persones, i tant! Però el sexe és molt més que això! Sabeu quin és l’òrgan sexual més gran? Fred, fred… És la pell. Així que podem follar amb tot el cos. I si els cossos són diversos, les pràctiques sexuals també ho són. En realitat, hi ha moltes maneres d’obtenir i donar plaer, tantes com persones hi ha món! Cadascú té una manera particular d’expressar-se i de relacionar-se. El més important és que puguem viure la sexualitat de la manera que ens doni més plaer. Aquí et deixo algunes idees del pòster La sexualitat és un puzzle. El muntem? Tu tries les peces! per si et falla la imaginació.
La primera vegada fa mal (a les noies, es clar!)
Això no ens ajuda gens! Aquesta cantarella només serveix per generar por a les noies i, a sobre, associa la sexualitat al patiment, al perill i al dolor. Però el sexe no hauria de ser plaer i diversió? A més, la primera vegada de què? Tornem-hi amb la reducció de la sexualitat a la penetració penis-vagina! Hi ha sexe més enllà del coit! I més gent a part d’heteros al món! Investiga una mica i descobriràs moltes més pràctiques sexuals que poden ser igual o més plaents. Però, quan pot fer mal el coit? Doncs quan les noies no volem fer aquesta pràctica o quan no estem prou excitades. Prova de besar, acariciar, jugar… Que sàpigues que una mirada, un petó o una carícia poden ser igual o més plaents.
Quan arribi el moment, ja sabràs el què has de fer.
Que potser naixem ensenyats? O és que ho sabrem per inspiració divina? La sexualitat no és innata, l’aprenem a poc a poc, provant i experimentant. Així que per començar, de sexe en sabem ben poc. I fer veure que ho sabem tot no ens ajuda! Encara que faci vergonya reconèixer-ho, és millor partir d’aquí i permetre’ns tenir curiositat, preguntar i compartir els dubtes. La imatge que es dona de la sexualitat a les pelis romàntiques és artificial, plena de tabús i reduïda al coit hetero. I recorda que el porno és també una ficció que té poc a veure amb la realitat. Sovint contempla només el plaer masculí i presenta a les ties com a objectes sexuals. Comença amb l’erecció del penis i acaba amb l’ejaculació, del tio es clar! Quina simplificació de la sexualitat, no creus?
Sshhhht! Calla! Parlar talla el rollo.
Que potser saps llegir ments? O és que tens telepatia? I com pots saber llavors què li mola a l’altra? La clau per tenir relacions sexuals plaents és la comunicació. Això vol dir preguntar i explicar. Només així podem descobrir què agrada, què no, en quin moment, de quina manera… No podem donar res per fet en l’altra persona. Es clar que, al principi, parlar-ne pot fer vergonya. Però si ens deixem anar pot ser molt sexy! A les pelis no parlen quan tenen relacions sexuals. Amb el seus super-poders telepàtics saben què fer per en tot moment. I a sobre es corren alhora! I això, que només passa al cine, ens pot generar molta frustració. Expressar com et sents, posar paraules allò que vols en cada moment i saber dir que no al que no et ve de gust pot fer pal però veuràs com facilita les coses! Mira el vídeo Play Party! Hablando del calenton: estrategias de comunicación para sexualidades más placeras i veuràs quin morbo!
No em correré a dins, tu tranki que jo controlo!
La marxa enrere o el coitus interruptus no és un mètode anticonceptiu, col·lega! Sinó una pràctica amb molt de risc, ja que abans de l‘ejaculació hi ha el líquid preseminal, que no controles i que també pot contenir espermatozoides. A més, no evita la transmissió de les ITS, que són les Infeccions de Transmissió Sexual. A Oh my goig t’ho expliquen molt bé. Anar a la teva, pensar que és millor sense protecció no és tenir cura de tu ni de l’altra persona. Les relacions sexuals només es gaudeixen si tenim la seguretat que no hi haurà problemes, sinó és un rollo! Per què estar patint quan podríem estar a tope? Així que pren precaucions per evitar ITS i embarassos no planificats que poden convertir una bona estona en un bon marrón. I recorda que el preservatiu és cosa dels dos!
Els tios són uns sortits, només pensen amb la polla.
Ja tenim aquí el topicazo que la sexualitat masculina és impulsiva i incontrolable. Els nois són la diana d’un llistat esgotador d’imperatius relacionats amb la sexualitat: que si han de lligar molt, que si han parlar tot el rato de sexe encara que no sigui cert el que diuen, que si han de ser experts i que no poden expressar mai dubtes, que si han de portar sempre la iniciativa i han d’estar sempre disponibles sexualment, que si ha de tenir-la dura tot el rato… Quanta pressió, tu! Això no ho aguanta ningú! I tot es mesura en termes quantitatius: la mida del penis, el nombre de relacions sexuals, la duració, el número d’ejaculacions… Quanta competitivitat i quanta mitologia! I això només fa que generar pressió, control, inseguretat, frustració, baixa autoestima… Quina vivència de la sexualitat tan exigent, poc plaent i limitant, no creus? «Amb els teus anys, i encara no ho has fet?», «i no et vas córrer? que pringat!», «pobret… la té petita!» són frases que pressionen, que coarten, que limiten. Enlloc d’un grup d’amics, t’has buscat una colla de policies del machirulisme? Sinó et sents així, canvia d’amics abans que et canviïn a tu! Deixa enrere tanta fantasmada que no et permet gaudir i prova de ser tu mateix!
I ara, digues la teva!
Avui llegir-me potser t’ha generat incomoditat, enfado o rebuig. Ja t’entenc… No és fàcil acceptar el privilegi ni acollir la vulnerabilitat. Però no et deixis arrossegar per la corrent i sigues tu mateix! Com entens tu la sexualitat? Què pots fer tu per mantenir relacions sexuals plaents i respectuoses amb les altres persones? Respondre per tu mateix aquestes preguntes et pot ajudar a construir altres sexualitats (fixa’t-hi, en plural) singulars i diferents a la que aprenem. Si deixes de seguir el ramat, probablement et sentis desorientat, perdut, insegur… o que no sàpigues com relacionar-te més enllà dels tòpics que s’espera dels nois. No m’estranya! No és fàcil pensar i actuar fora de la norma! Apartar-se del masclisme pot provocar burles, acudits, insults, rebuig, amenaces… Tot això només busca castigar qui gosa ser lliure. Sé que pot ser difícil enfrontar-se a la pressió de grup i sentir-te lliure de ser qui vols ser. Et convido a treure’t de sobre esquemes mentals tancats, atrevir-te a indagar en els teus propis desitjos i construir relacions sexoafectives basades en el consentiment, els límits, la comunicació i el plaer. T’hi animes?
La Lore.
por Laia Sanz | Ene 22, 2021 | família, feminismes, Institut, joves, navidad, pensament, publicitat, Uncategorized, violències de gènere
Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.
Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.
Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit.
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?
Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…)
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les».
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.
La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!
La Lore.
por Laia Sanz | Dic 18, 2020 | adolescents, coronavirus, covid-19, empoderament, familia, família, feminismes, joves, nadal, navidad, pensament
Doncs ja ho tenim de nou aquí. El què? Doncs el Nadal, què si no? Les llums aquestes horroroses que es col·loquen en alguns carrers, la figureta del pare Noel escalant balcons, els anuncis de la tele, la pressió per pensar regals per a alguns que, en realitat, quasi no pensen en nosaltres cap altre dia de l’any. Que en realitat té coses xules, no dic que no: vacances, trencar una mica amb la quotidianitat de l’institut, potser pensar en que dinarem i soparem una mica diferent, algun regal xulo, etc. Però és que aquest any de pandèmia ho està posant tot una mica difícil. I això no és només pel virus, que també, sinó per tots els missatges que se’ns tiren a sobre. I és que és sempre el mateix, que si vigila, que si sigues responsable, que mira que depèn de tu, que les àvies i els avis són de risc, etcètera, etcètera. Si és que no ens deixen gaudir, com si fóssim totes unes irresponsables que no pensem més que en nosaltres! Que sí, que vale, que hi ha gent que passa de tot, però només són els xavals i les xavales? Doncs què voleu que us digui, estic ja una mica farta! Portem ja quasi un any que ens tiren la merda als joves com si nosaltres fóssim els únics responsables de tot això, com si forméssim part de, jo què sé, una espècie de conspiració mundial per acabar amb la vida de la gent. Ja ho van fer primer amb els més petits, que ni els deixaven anar als parcs a jugar a l’aire lliure. Ara ens ha tocat a nosaltres. Total, així no assumeixen responsabilitats, no? Perquè, que jo sàpiga, poc sembla que podem fer davant de la gent que s’ha d’amuntegar al metro o al tren per anar a treballar i poc sembla que podem dir per a que s’hi posin més diners als hospitals o les residències de gent gran estiguin una mica més controlades. I això per dir només dues coses, quan en realitat són moltes més de les que la gent es queixa. Només és qüestió d’escoltar una mica a la veïna, que potser sap bastant més de la vida real que no el senyor de corbata que presenta l’informatiu de torn.
Però bé, jo en realitat volia parlar-vos d’una altra cosa i m’he liat. I és que a mi no se m’acaba de posar bé el Nadal, com que vegades sento que se m’ennuega i se’m fa una mica pesat. I si això ja em passava abans del COVID, doncs tinc la sensació que aquest any potser serà una mica així. Aquests dies passarem més temps amb la família i això se suposa que és el que s’ha de fer, el que s’espera de nosaltres, com si totes les famílies fossin l’hòstia i familiar fos sinònim de persona que t’estima i t’estimes. Doncs mira, en alguns casos sí, però en d’altres no. Perquè jo tinc col·legues que m’expliquen unes coses… O, bueno, també en la meva família, que en totes hi ha de tot i sempre hi és el típic tiet pesat que no sap res de tu ni li interesses el més mínim fins al moment que necessita saber molt fort si tens nòvio. En fi, què us he dir…
Una mica d’humor 🙂
Però mireu, és aquí quan en realitat penso que la família, en realitat, també s’hauria de poder escollir, que haurien de ser totes aquelles persones que ens fan sentir bé, a gust i tranquil·les, tant si són les de casa com les de fora. Per què no em direu que, tot i estar en família, a vegades no us heu sentit soles? O potser no us ha faltat gent? Són importants, sí, i algunes, en realitat, estan superbé, que no tot és un desastre. De fet, és molt guai quan fem equipillo amb les cosines!
Una mica d’amor 😉
Però és com quan el confinament més dur, que vaig trobar molt a faltar a les col·legues, que les necessitava i necessitava sentir-les al costat, no només a través de la pantalla. Doncs ara igual, necessito a les col·legues i està bé que sigui així i també fer coses que, en realitat, sí que se’m posin bé i no em facin nus a la gola, que per ennuegar-me ja faré servir els torrons si vull. També us dic, per això, que de vegades també necessito temps per mi, que potser amb la gent, a voltes, tampoc m’hi acabo de trobar en alguns moments. El que sí que em va superbé és fer allò que em ve de gust i potser són coses tan tontes, o potser no tant, com sortir a caminar o a córrer. I això és tan variat com haurien de ser els nostres gustos, no? Cadascuna ja sap que és el que li va bé, la qüestió és donar-se temps i espai per a escoltar-se. També donar-li una mica la volta a la situació i buscar maneres. Crec que parlar-ho és una bona opció i això, que si voleu, sempre em podreu escriure al whatsapp (602047850) que l’aniré mirant de tant en tant.
Ale, espero de veritat que tingueu molt bones vacances!!!
La Lore.
por ainara | Abr 23, 2020 | adolescents, amor romàntic, autoestima, empoderament, feminismes, joves, llibres, Uncategorized
Encara que estigui confinada penso celebrar Sant Jordi i Santa Jordina és clar! M’agrada molt llegir i ara, mira per a on, tinc molt de temps per fer-ho! Bé, el que em deixen les trucades, les xarxes socials, les coses a fer a casa o els deures.
M’agrada llegir perquè amb els llibres puc viatjar amb la imaginació, aprendre i moltes coses més!!!!
Això si, el que no m’agrada gens és la llegenda de Sant Jordi, un cavaller militaritzat súper fort que ha de rescatar la princesa indefensa, passiva i dèbil d’un monstre horrible, un drac. No pot ser més heteropatriarcal i masclista! Ja és hora que anem canviant la història no? No es tracta de regalar o no una rosa sinó de tot el que significa la imatge d’una noia (de la que per cert no en sabem ni el nom!) indefensa i desvalguda que necessita un paio (que en el fons està cagat de por) perquè la salvi, vinga va!
Trenquem plagades amb els estereotips que no ens deixen gaudir, ni escollir qui volem ser o pensar que és el que ens agrada. Nosaltres som les protagonistes dels nostres contes! Per això us recomano que li doneu una ullada a aquests llibres que a mi m’han agradat molt i amb els que he après a ser més lliure:
Aquest llibre parla del consentiment en l’acte sexual. Segur que ja sabeu el que vol dir però aquest llibre ens endinsa en la sexualitat basada en el plaer i ens explica moltes coses, definicions, anàlisis i recomanacions vinculades a l’orientació sexual, el feminisme, la pornografia, els cossos i el gènere. El llibre ha sorgit del fanzine Consentzine, el coneixeu? És molt xulo!, us deixo un enllaç del fanzine perquè us feu una idea.
Sí, sí, han fet un llibre del programa de l’Oh my goig!!! Jo l’he llegit perquè em va agradar molt la primera temporada del programa. Us deixo un enllaç on podeu veure de què va el llibre i com està fet, m’encanten les il·lustracions!!
El títol ja ho diu tot!!! És un llibre que ens ajuda a repensar-nos la sexualitat (sexe, plaer, emocions, pràctiques sexuals, identitats, …) i sobretot a tenir cura de nosaltres i de les persones amb qui compartim sexualitat. Té un enfocament feminista i de drets i amb una mirada sobre la sexualitat de consens i lliure de violències, perquè totes les persones puguem viure la sexualitat sense discriminacions ni opressions.
És un llibre súper útil per a nenes i nens d’entre 7 i 10 anys. Una bona iniciació al descobriment de què és la Sexualitat. Parla sobre els cossos, el gènere i la sexualitat ficant èmfasis en els límits, la seguretat i el plaer
I com no us deixem un llistat de llibres i còmics feministes que trobeu aquí a la meva web!
