por Laia Sanz | Dic 9, 2021 | adolescents, amor propio, diversió, familia, família, festa, fiesta, gordas, gordes, gordofobia, nadal, navidad, Uncategorized
Mireu que encara queda un mes, però ja es nota de forma imparable que arriba Nadal (aquí s’escolta un crit de terror i fem una pausa dramàtica). I vinga, tornem-hi, ara tothom hem de fer veure que som mega bones persones, felices i enxufades de bon rotllo permanent (això sí, només per uns pocs dies, no fos cas!). Que el veí que sempre et fa mala cara quan agafes l’ascensor ara resulta que té el cor ple de joia, que la senyora de la botiga que sempre es queixa del teu gos l’has de saludar amb alegria, que és Nadal… Doncs jo ho confesso: odio Nadal!! Voleu saber per què? Aquí van alguns motius:
1) Ens hem tornat boges o què??
El primer que ens salta a la cara del Nadal és la decoració carrinclona i excessiva que ho impregna tot. No, de debò, ens hem tornat boges? Quan entres a les cases de la gent, a les botigues, al forn de baix de casa, als bars i restaurants, al gimnàs… està tot abarrotat de decoracions estridents, i la gent vestida amb la gorra de pare Noel per tot arreu fent el ridícul! Jo no sé vosaltres però sembla una pel·lícula de terror on tothom s’hagués tornat boig. I els carrers? Vinga a posar llums per tot arreu per veure si se’ns oblida una mica que han apujat el preu de l’electricitat com mai, que hi haurà famílies que no podran encendre la calefacció ni les estufes mentre els propietaris de les companyies elèctriques nedaran encara en més milions de diners… però nosaltres a mirar els llums i sentir-nos bones persones oi??
2) Consumisme absurd
Tot seguit arriba la festa del capitalisme. Tot comença amb el tema del Black Friday, que bàsicament és un dia que aquí abans no teníem ni idea del que volia dir, on les coses sembla que es rebaixin molt de preu, però en realitat és una manipulació comercial on el preu havia apujat unes setmanes abans. Total, pagues el mateix que haguessis pagat un mes abans però sentint que has triomfat (si algú no ho pilla ensenyeu-li el meme!). I a partir d’aquest dia comença una bogeria col·lectiva digna de la pitjor de les sectes on la gent es llença desesperada a comprar tot el que se li posi per davant: Menjar, quilos de menjar que la meitat acabarà a la brossa perquè no hi ha ningú en aquest món que pugui menjar les quantitats inhumanes que s’arriben a cuinar, amb els comentaris sobre engreixar-se que vindran després (ho guardo per un altre punt). Regals per a tothom, per a gent que no veus mai, per a gent que no t’importa i per a gent que sí t’importa però que no se t’acut que més podrien necessitar en aquesta vida. Sigui com sigui no t’escapes de ficar-te en centres comercials infernals plens de gent que vol comprar tot el que se li posi per davant i no dubtaran en trepitjar-te si és necessari per sentir-se en l’onda del Nadal. Vols saber un truc? Els comerços petits del barri solen ser llocs menys desquiciats per fer els teus regals, i una mica més autèntics!
3) En fi… la hipocresia!
Això segurament és el que em fa més ràbia del Nadal: la hipocresia. Sabeu tota aquesta gent comprant de tot als centres comercials com bojos de la que parlàvem? Doncs a veure com tracten a les persones que treballen a les botigues o a les persones que les atenen als bars i restaurants! On queda el bon rotllo nadalenc quan li crides a una persona que està treballant perquè et torna malament el canvi o perquè no troba el que demanes o perquè triga molt a portar-te el cafè? I quina casualitat que tothom se’n recorda de la gent que viu al carrer uns quants dies de l’any, perquè després tornarem a mirar-los amb rebuig o a fer veure que ni existeixen. La solidaritat no és un producte nadalenc per molt que també ens ho vulguin vendre, i aquí és on la gent es revela com és de debò. Jo tinc un lema que em serveix molt: Diga’m com tractes al cambrer i et diré qui ets!
4) Ajuntar-se amb la família
I deixo per al final el premi gros… ajuntar-se amb la família! Aquí sí que és qüestió de loteria quina sort hagis tingut, però en tots els casos de ben segur ens tocarà ajuntar-nos amb persones que quasi ni coneixem, que no ens agraden o que ni ens tracten bé. Segur que tota família té almenys un cuñao, espècimen que, carregat amb gin tònic en mà, no pararà de fer comentaris masclistes i racistes durant el sopar. Aquí ens tocarà armar-nos de moltíssima paciència i buscar aliances per desactivar les seves tonteries, et deixo una Guia Feminista per sobreviure el Nadal! Per la resta, assegura’t que els homes de la taula també s’aixequen a recollir i no intenten escaquejar-se tota l’estona, sobretot si són de la teva edat més o menys, sigues un bon exemple! I si en el teu cas la loteria familiar ha estat bastant desastrosa, pots mirar d’escaquejar-te tu i quedar amb col·legues a una hora prudencial. Molta sort!
5) I de postres… una mica de gordofòbia
I al final tot sempre és exactament igual que l’any anterior, com si haguéssim caigut en una mena de loop etern i fantasmagòric: La mateixa decoració, el mateix menjar, regals similars, les mateixes discussions, els mateixos programes casposos a la tele, que si el raïm, que les nadales, els polvorons… Però especialment maligne és la repetició de la GORDOFÒBIA un cop passades les festes! Ja sento des d’aquí els comentaris sobre les múltiples dietes que faran després d’afartar-se de menjar, sobretot en nom de la salut, com si fos molt saludable tot el que acabem de passar. Haurem de repetir per enèsima vegada que el pes i la salut no són directament proporcionals, que el que afecta la salut és la discriminació i l’odi, i sobretot els seus comentaris repetitius sobre el mateix un any rere l’altre!
I sí, ja ho sé que m’ha quedat un post més que hater, que per això millor no dic res, però és que odio molt fort el Nadal i necessitava dir-ho!! Tot i que potser a tu no et passa i inclús t’agrada el Nadal, està molt bé, jo confesso que a estones també m’ho passo bé decorant l’arbre amb les meves cosines petites 😉
La Lore.
por Laia Sanz | Nov 4, 2021 | addicció, adolescents, alcohol, amigas, corresponsabilitat, diversió, festa, fiesta, oci, ocio, Uncategorized
LA MARTA
Estic farta, mira que cada finde igual eh? saps què vull dir?
I és que jo no sé per què no passo de tothom, és que es posen molt pesats tia!, i és que al principi és graciós i penso… vinga va, que aquest cop serà diferent, o… que facin el que vulguin, jo a la meva…
Però no, al final l’únic que canvia és fins a quin punt els hauré d’arrossegar o la persona a qui hauré d’acompanyar.
Al principi jo també me’n reia, a mi ja m’agrada agafar un puntet i tal … però això del coma etílic no fa per mi, però és que aquesta gent, quina tela!
Val, potser m’he passat amb això del coma etílic, saps? Però quasi eh?
I és que hi va haver un dia que vaig haver de trucar la meva mare! M’entens?
Vaig haver de trucar-la a les 3 de la matinada perquè vingués a pel Jofre, és que ja no sabíem que fer! Buah xaval el Moha i jo no podíem amb ell, i mira que està prim eh? Però és que era com un pes mort!!! Casi no es movia, ni contestava… la veritat és que em va fer patir molt! Em vaig espantar, què sé jo! No entenia què li passava, ni si se li passaria, no sabia què fer… quina por vam passar!
Va ser l’última festa de l’estiu, estava tothom allà, els del poble i els pixapins, va ser molt divertit, sobretot al principi, vam anar a la platja a última hora de la tarda, ens vam estar banyant i quan ja gairebé no hi quedava ningú, vam posar música, vam encendre una foguera, i vam estar jugant a «verdad o reto», saps, no? Total… que aleshores van començar els piques amb els xupitos… i van començar a fer combinacions fastigoses, buah, tots els licors possibles mesclats amb begudes ben dolces… i a veure qui podia més! I qui no s’atrevia, doncs a l’aigua… tot molt divertit i tal… però cada cop anaven a més … I jo ja em veia el panorama… però és que per molt que els hi digués, ni cas…
A partir d’allà, ni aigua, ni menjar… I jo ja els hi podia dir que s’hidratessin bevent aigua, que ni cas! I al final doncs això, va acabar el Jofre fatal. Primer va començar a vomitar, però és que després es va quedar tot tirat a la sorra, tapat amb una tovallola, tremolant… i no responia…
Total, que vaig haver de trucar a casa meva perquè vingués algú, buah quin pal! Recordo com la mare em deia que el posés de costat, com quan dormo… i que ella mentre, trucava a l’ambulància.
Quan va arribar la mare, pensava que m’esbroncaria, però no em va dir res. Bé, em va preguntar què havíem begut i si en Jofre havia pres alguna altra cosa. De cop i volta vaig sentir com en Jofre es queixava i la mare que li pessigava la galta. Respon, va dir, i va començar a donar-li copets a la cara mentre li parlava. La mare amb un posat tranquil, però decidit, va obligar a en Jofre a què s’incorporés.
– Millor que no t’adormis, Jofre.
I en Jofre va acabar de treure el poc que li quedava dins. La mare ni es va immutar tia, va netejar en Jofre i el va tapar amb la seva jaqueta… al cap de res en Jofre ja estava una mica més present, pàl·lid com un mort, però present. I ja al CUAP del poble, mentre esperàvem que el miressin i li curessin el braç, em va semblar que en Jofre estava molt atordit i també avergonyit.
EL JOFRE
No podré mirar-los mai més a la cara! Em fa molta vergonya. És que van haver d’avisar la mare de la Marta i en Moha ho va veure tot, quin desastre. Me’n vull anar a viure a un altre planeta!
Va ser molt estrany i ràpid tot plegat. Estava passant-m’ho tan bé… per fi vaig aconseguir que en Moha em fes cas… estàvem jugant a «verdad o reto» i em vaig disparar… vam començar a fer-nos xupitos, com més mesclat i pitjor sabor, millor! La veritat és que va haver-hi un moment divertit en tot plegat.
En Moha deia: – Si tens fred, xupito al canto! I començava a fer-ne de fred… després em van explicar que això de veure per entrar en calor és un mite, que ben bé fa tot el contrari… però bé, on estàvem? Ah si… els xupitos i en Moha… és que a mi m’agrada molt en Moha, el meu crush de l’estiu… i clar, estava amb mi allà, mirant-me mentre em reptaven i jo, nerviós… així que vaig pensar…Empassa! Tímid i gay, no és compatible…
I sí, al cap d’una estona ja no estava tímid, és més, estava eufòric! M’escoltava a mi mateix parlant i em sorprenia de tanta verborrea, estava lúcid i ràpid! Fins que vaig parlar de més…merda!
No sé com va anar, però de cop i volta estava davant de tothom explicant com cada nit, abans d’anar a dormir em mirava en bucle els tik toks d’en Moha…I tots reien de mi, i ell em mirava amb una cara estranya. Vaig notar una suor freda, em trobava molt rar, i no podia articular paraula…
Aleshores ell va començar a explicar una història d’aquestes de por. Intentava desviar l’atenció, li vaig agrair per dins. Vaig voler mostrar que m’interessava molt, però ja no era capaç de fixar la vista, volia dir alguna cosa interessant, que veiés que li seguia el fil, però tot anava molt de pressa. Vaig abaixar el cap mirant la sorra, em feia vergonya que s’adonés del meu estat… però va ser pitjor! Tot va començar a donar voltes i de sobte em va vindre una arcada impossible de controlar i va sortir tot disparat cap a fora… a partir d’aquí tot se’m va desdibuixar. Crec que el sentia parlar, però com si estigués molt lluny, la seva veu sonava metàl·lica i preocupada, recordo pensar que mai l’havia sentit dir el meu nom. De cop i volta, vaig notar sorra freda a la galta dreta al mateix temps que em cremava el braç. Vaig sentir un crit llunyà. Després em van dir que era la Marta que cridava que m’apartessin de la foguera que m’estava cremant el braç. A partir d’aquell moment recordo que vaig pensar alguna cosa així com… deixa-ho estar, no pots fer res… vaig notar com algú intentava aixecar-me, sentia com em parlaven, però no podia contestar, volia, però no podia i tenia tant de fred…
EL MOHA
Vaig haver d’anar a casa en Jofre, no em contestava els WhatsApps i jo marxava en una setmana. Volia disculpar-me…Si no l’hagués pressionat, no hauria begut tant… a vegades és que no em suporto! Però és que estava nerviós i volia que pensés que jo estava acostumat a tot això i bé, al final va ser tot un desastre…amb lo bé que ens ho estàvem passant. Semblava que per fi, ell i jo… ja m’entens. Doncs, això que… volia parlar amb ell abans de marxar, disculpar-me i tal, així que vaig escriure a la Marta i li vaig demanar que m’acompanyés. Jo no sabia molt bé com dir-li, però tenia clar que la Marta sabria com fer-ho.
Estava molt avergonyit. Quan va obrir la porta, i li vaig veure els ulls … Em va sortir de dins, sense pensar:
– Ho sento, perdona tio!, no t’hauria d’haver picat perquè beguessis tant…
La Marta em va fer un clatellot al cap!
– Veus com no era tan difícil – va dir – En Jofre feia cara de sorprès.
– Però… que va, sóc jo qui ho sento- deia mentre es tocava el braç encara embenat per les cremades.
– Vau haver de carregar amb mi i… bufff… la teva mare Marta!!! Quina vergonya!
– Potser hauríem de pensar una mica com fer-ho, no? – va arrancar la Marta – vull dir que tothom ens ho volem passar bé… però potser convé començar a saber com fer-ho… perquè no sé vosaltres, però realment quan m’ho passo bé no és quan estic vomitant per les cantonades o agafant-me a terra perquè tot em dóna voltes… i ja començo a estar cansada de fer de babysitter… m’enteneu no? Per cert vaig estar parlant amb la meva cosina, em va passar una web, on hi ha info de com anar de festa, sense perdre els papers!
Més info:
- https://laclara.info/
- https://www.elpep.info/
- https://www.youtube.com/watch?v=T_8GG3Zat_U
Tot seguit arriba la festa del capitalisme. Tot comença amb el tema del Black Friday, que bàsicament és un dia que aquí abans no teníem ni idea del que volia dir, on les coses sembla que es rebaixin molt de preu, però en realitat és una manipulació comercial on el preu havia apujat unes setmanes abans. Total, pagues el mateix que haguessis pagat un mes abans però sentint que has triomfat (si algú no ho pilla ensenyeu-li el meme!). I a partir d’aquest dia comença una bogeria col·lectiva digna de la pitjor de les sectes on la gent es llença desesperada a comprar tot el que se li posi per davant: Menjar, quilos de menjar que la meitat acabarà a la brossa perquè no hi ha ningú en aquest món que pugui menjar les quantitats inhumanes que s’arriben a cuinar, amb els comentaris sobre engreixar-se que vindran després (ho guardo per un altre punt). Regals per a tothom, per a gent que no veus mai, per a gent que no t’importa i per a gent que sí t’importa però que no se t’acut que més podrien necessitar en aquesta vida. Sigui com sigui no t’escapes de ficar-te en centres comercials infernals plens de gent que vol comprar tot el que se li posi per davant i no dubtaran en trepitjar-te si és necessari per sentir-se en l’onda del Nadal. Vols saber un truc? Els comerços petits del barri solen ser llocs menys desquiciats per fer els teus regals, i una mica més autèntics!
I al final tot sempre és exactament igual que l’any anterior, com si haguéssim caigut en una mena de loop etern i fantasmagòric: La mateixa decoració, el mateix menjar, regals similars, les mateixes discussions, els mateixos programes casposos a la tele, que si el raïm, que les nadales, els polvorons… Però especialment maligne és la repetició de la GORDOFÒBIA un cop passades les festes! Ja sento des d’aquí els comentaris sobre les múltiples dietes que faran després d’afartar-se de menjar, sobretot en nom de la salut, com si fos molt saludable tot el que acabem de passar. Haurem de repetir per enèsima vegada que el pes i la salut no són directament proporcionals, que el que afecta la salut és la discriminació i l’odi, i sobretot els seus comentaris repetitius sobre el mateix un any rere l’altre!
