por Laia Sanz | Feb 9, 2022 | adolescents, amor, amor propio, amor romàntic, autoestima, feminismes, Institut, joves, pelicules, pelis, pensament, romanticisme, sèries
Arriba el mes de febrer i el punyeter Sant Valentí, el món s’omple de cors i ossets de peluix! I quan es posa en marxa la gran maquinària del Sant Valentí jo no puc evitar d’estripar-la una miqueta. M’hi acompanyes? Comencem per fer una cerca de pelis romàntiques a Google. Us apareixerà això:
Us he de confessar que no les he vistes totes. M’avorreixen profundament aquest tipus d’històries. Però fixeu-vos un moment en les caràtules: són calcades! Semblen la mateixa peli! M’hi jugo el que vulgueu que és l’argument de la bella i la bèstia repetit fins a no poder més. La típica representació que fa el cinema de les històries d’amor és una visió molt concreta del tema, que per més real que sembli no deixa de ser una construcció. I quina construcció més sexista i esbiaixada, no creieu? Sabem que el cinema transmet valors i construeix imaginaris col·lectius. N’aprenem de les pel·lícules! Configuren la nostra percepció de la realitat i molt sovint les prenem de referència per relacionar-nos.
Les pelis poden semblar noves, però reelaboren les mateixes històries, els mateixos personatges i els mateixos valors. Els contextos canvien, però els models de feminitat i masculinitat de sempre segueixen ben vigents. Si per ells l’autonomia afectiva i material i la capacitat d’assumir riscos i de compatir és bàsica per aconseguir l’èxit personal, per elles els afectes, l’ètica de la cura i la renúncia als propis desitjos es viu com un camí per aconseguir la felicitat i per mantenir les relacions. Això no us sona al blau i al rosa de tota la vida? Si no afinem una mirada crítica, creixem emmirallant-nos amb aquests personatges i acabem relacionant-nos com ells.
Les relacions amoroses i sexoafectives que predominen en les pelis estan totalment impregnades de tota una bona colla d’estereotips romàntics. Per seguir estripant a gust, deixeu-me desemmascarar alguns d’aquests mites:
Que si el mite la mitja taronja, l’amor verdader i l’amor per a tota la vida…
Al cinema, la passió amorosa és el projecte fonamental de la vida, sense ella l’existència no és completa o està mancada de sentit. Segons aquest mite, no som persones completes ni podem ser felices si no trobem la nostra altra meitat. Us sona allò de “sin ti no soy nada”? Doncs això, que soles estem incompletes, buides i mancades. Però, quan trobi aquesta mitja taronja famosa com sabré que és l’amor verdader? Llavors els altres amors que he tingut són falsos? I si no dura per sempre ja no serveix? Quina pressió pensar que algú és l’amor de la meva vida! I que difícil serà llavors prendre decisions si les coses no van bé o canvien els meus sentiments. Doncs jo prefereixo ser una taronja sencera i compartir experiències amb altres taronges també senceres. El món està ple de persones boniques, cada relació és única i podem viure molts amors de la nostra vida! I per què no un préssec?
Que si el mite de l’omnipotència de l’amor…
Diuen que l’amor ho aguanta tot, que l’amor ho pot tot i per més que es compliqui la cosa, al final l’amor sempre venç. I, és clar, per amor es perdona tot. Això pot ser molt perillós! I, en nom de l’amor, acabar aguantant coses que no toquen. Segons aquest mite, l’amor implica l’entrega total i la fusió amb l’altre. “Si tu me dices ven lo dejo todo” diu la cançó. A les pelis, l’amor ideal s’associa per a elles a experiències de dependència i negació dels desitjos propis, de renúncia i de sacrifici. Quanta complaença tu! Sembla que quan “se hechan nóvio» deixin de tenir amigues. Doncs anem servides!
Que si el mite de l’heterosexualitat…
La centralitat de les representacions heterosexuals de l’amor en el cinema és abusiva. No sortim del “chico busca a chica”. I si apareix diversitat sexual és sempre com una excepció que confirma la regla. I a sobre, aquesta idea de la parella, sempre hetero, sempre monògama, sempre igual ens la venen com algo natural. Quina mandra…
Que si el mite que l’amor fa mal…
Segons aquest mite, l’amor, perquè sigui verdader implica necessàriament patiment. És com si el dolor fos la mesura de l’amor. “Quien bien te quiere te hará llorar” diu sempre la iaia d’una col·lega. Sembla, doncs, que no hi hauria amor sense patiment. Doncs a mi aquesta idea em sembla força perillosa, perquè podem acabar normalitzant el patiment i la violència. Si l’amor fa mal, pot ser que ens ho mirem, no? Sempre podem tenir conflictes, està clar! Però jo no he vingut pas a patir, eh? Si el patiment guanya terreny en una relació, potser ha arribat l’hora de posar-hi fre, no creieu?
Que si el mite de la gelosia com a prova d’amor…
Dieu que si és gelós o si és gelosa és perquè t’estima. I al revés, si no hi ha gelosies, potser és que no t’estima de veritat. Ja tenim un altre mite servit! La gelosia és una sensació ben incòmoda que ens travessa el cos i ens embolica el cap. Un estat emocional que implica por, recel, sospita, inseguretat, angoixa… Qui no ha sentit mai gelosia? A mi se’m fa un nus a l’estómac que no puc suportar. Si penya, soc moderna i feminista i, a vegades, no puc evitar sentir-me gelosa. I què, algun problema? Doncs si, és un problema, perquè no em deixa estar a gust amb mi mateixa i em fa trontollar la meva autoestima i la meva seguretat. A les pelis vinculen les gelosies amb l’amor. Ens ho venen com una mostra d’amor. Però que no ens enganyin, són una mostra d’inseguretat que si t’hi fixes bé, acaben convertint-se en control. Però el control (demanar passwords, mirar el mòbil de l’altre sense permís, trucar a tota hora, acompanyar a tot arreu…) a mi no em fa disminuir la gelosia, al revés, em fa créixer la desconfiança. El control no és mai una bona solució.
Què podem fer, doncs, amb les gelosies? Primer pas: reconèixer -les! Negar-les, si les estem sentint, no ens servirà de res. Segon pas: parlar-ne! Prova d’explicar-li a un/a col·lega, segur que t’alleuja. També pots parlar-ne amb la parella, però vigilant molt de no carregar-li al pes ni la responsabilitat. Les gelosies són teves i ets tu qui te n’has de fer càrrec. Tercer pas: “xute” d’autoestima. Si les gelosies tenen a veure amb les inseguretats, enfortir l’autoestima és imprescindible. Prova de fer coses que t’agraden fora de la parella et farà sentir bé.
Que Cupido no decideixi per tu!
I tronant al catàleg de mites, si us hi fixeu bé, veureu que en definitiva tots ells fan compatible l’amor i la violència. Ens venen la moto de l’amor i ens colen el control, el domini i la submissió. I sense que ens adonem, erotitzen la violència i fan desitjables la dependència. Quin pal penya! Ja ens l’han colada una altra vegada… Quina mania en confondre l’amor amb les relacions abusives. Diuen que l’amor és cec, però nosaltres hem d’anar amb els ulls ben oberts! Traiem-nos la bena dels ulls i estiguem ben atentes.
Per acabar, faig una crida per fer la nostra pròpia llista de pelis d’amor. M’ajudeu? Pelis que fugin dels típics tòpics. Pelis amb models alternatius de feminitat i masculinitat i de relacions afectives. Parelles que no se cenyeixin a l’ideal de la mitja taronja heterosexual, on cada personatge tingui els seus interessos, la seva vida i una identitat pròpia. Pelis on les noies se signifiquin per elles mateixes, que siguin decidides i que sàpiguen el què volen i el què no i nois que no necessitin reafirmar la seva identitat a través de la violència ni la imposició. Si com deia a l’inici l’amor és una construcció social, està a les nostres mans generar noves formes d’entendre’l i viure’l. Som-hi doncs!
La Lore.
por Laia Sanz | Oct 8, 2021 | adolescents, amigas, amor propio, empoderament, Institut, instituto, joves, lalore
De repente pasó el verano y vuelvo al insti. Siempre que llega el principio de curso se me pone el cuerpo contento pero también raro. Me gusta encontrarme con mis compis, pero a veces siento que no encajo del todo. Llevo todo el verano pensando en quererme a mi misma, en ponerme arriba la autoestima y empezar el curso con la cabeza bien alta, pero ahora que ya estamos de vuelta me doy cuenta que no solo depende de mí. Que la autoestima no depende únicamente de mí, no depende de cuánta energía le ponga ni de cuántas veces me repita que soy válida para hacer cosas o merecedora de disfrutarlas. Me he dado cuenta que necesito que la gente de mi entorno me dé refuerzos positivos; qué me pregunten cómo estoy?, qué me digan si necesito un abrazo, que me tengan en cuenta aunque pase desapercibida la mayoría de las veces o que no den por hecho que para ¨molar¨ hay que ser de una única manera, que somos muchxs y que todxs cabemos.
Decidí hablar con Marta, una amiga del insti, de todo esto; me armé de valor y le conté que, a veces, me siento muy insegura porque siento que no encajo en ningún grupo, que pongo mucha energía en intentarlo y que he decidido poner energía en estar bien conmigo misma, pero que sola me cuesta. Marta, que es una maja majísima, me ha dicho que a ella también le pasa a veces y que podemos hablar de ello para desahogarnos.
En algunas conversaciones con Marta le cuento que me siento poco divertida para el resto, que no tengo un gran don para hacer amiguis y que eso me pesa un poco, que en el fondo me parece absurdo y poco interesante ser como el resto, pero que fuera de esa norma hay un vacío enorme, una sensación de soledad aun estando rodeada de gente. Marta me ha dicho que ser graciosa está sobrevalorado y que la forma que yo tengo de escuchar a la gente sí que es un don, que ponga la mirada en todo aquello que se me da bien y que igual así me será más fácil aquello de quererme. Ella sí que es graciosa. Marta tiene millones de amiguis y habla siempre de muchos temas, ella está muy empoderada y dice bien alto que le gustan las chicas desde que hemos empezado el curso y esto me está ayudando mucho. Me ayuda que me escuche, que seamos amigas desde hace tanto tiempo y que me cuente que ella también se pone insegura a veces, Uauuuuu, la gente popu también es insegura.
Empezar a nombrar que a veces el insti o el aula me hacen sentir pequeñita me está liberando mucho. Por ejemplo, el otro día vinieron a hacernos un taller de sexualidad y comenté delante de toda la clase que no me interesa ligar, nada relacionado con el sexo, por ahora, que no entra en mis planes y que estoy en otras cosas. Flipé cuando dos compañerxs de clase dijeron que les pasaba lo mismo. Puuuuf que alivio, qué sensación de grupo tuve y que libre me sentí al no sentirme juzgada por el resto de la clase.
Sola no lo habría hecho, le doy las gracias a Marta, a mis compañerxs que me apoyaron y a mí, sobre todo a mí. Es un camino lento aprender a querernos, por lo visto a lxs adultxs también les pasa, también les cuesta aprender a quererse. ¡Así que poco a poco, no tengo prisa pero si ganas!
¡Feliz principio de curso, felices nosotrxs!
*Imagen de Gordita amarillista
por Laia Sanz | May 12, 2021 | adolescents, cossos, feminismes, Institut, masculinitat, nois, noves masculinitats, sexe, sexualitat
L’altre dia estava ben avorrida a l’hora del pati fent cua a la cantina de l’insti i vaig endollar la parabòlica per escoltar la conversa dels nois del davant. Si, sóc cotilla, ho confesso… què passa?! És pitjor, però, la conversa que vaig escoltar. Ara ho veureu. La cosa va anar més o menys així: un de batxillerat li deia a un altre amb to burleta «no siguis loser, torna-ho a intentar!» i aquest amb cara de pena resignada li responia «però si m’ha dit que nooo!» quan un tercer li donava una colleja que li va fer volar la gorra tot dient-li «tu insisteix bro, que sinó no sucaràs!». I tots dos es partien la caixa mentre al que li deien pringat es posava vermell com un tomàquet, intentava somriure per dissimular la incomoditat i abaixava el cap per evitar la mirada dels seus col·legues. No m’ho podia creure! Acabava de presenciar una escena de pressió masculina al més pur estil plistocè, que sembla no passar de moda. En menys de mig minut ja havien deixat anar una burrada rera l’altra! Només els hi faltava dir que «les noies diuen que no per fer-se les interessants, però que en veritat volen dir que si».
De fet, si ho penseu bé, no hi ha molta diferència entre una cosa i l’altra. T’has adonat que aquestes frases van adreçades a saltar-se els límits de l’altra persona? Segons aquestes idees, lligar s’aconsegueix a base d’insistir i de fer-se pesat. El baboseo de sempre vaja! Pensar que si insistim ho aconseguirem és traspassar els límits de l’altra persona i saltar-se el consentiment. Serà que no hi ha maneres d’acostar-nos amb respecte a algú que ens mola? És que no podem lligar de manera creativa i divertida? No oblidem que quan traspassem els límits, la diversió s’acaba. «Que no te la colin!» pensava per dins, sense atrevir-me a dir-ho en veu alta al noi que avergonyit mirava al terra. «I vosaltres, quina part del NO no enteneu?» volia cridar als que es miraven al món per damunt de l’espatlla. Però vaig preferir ignorar-los, demanar-me un entrepà de formatge i sortir ben enfadada al pati. Em bullia la sang, havia de fer alguna cosa… Total, que m’he ajuntat amb unes amigues per pensar juntes respostes enginyoses a perletes com aquesta i desmuntar així alguns dels mites i falses creences que corren entorn a la sexualitat dels nois. Preneu nota, per si n’escolteu alguna per l’insti.
Follar és sucar-la (o el mete-saca)
Quina mania en reduir el sexe al coit i en pressuposar que tothom és hetero! La penetració penis-vagina pot ser molt plaent per algunes persones, i tant! Però el sexe és molt més que això! Sabeu quin és l’òrgan sexual més gran? Fred, fred… És la pell. Així que podem follar amb tot el cos. I si els cossos són diversos, les pràctiques sexuals també ho són. En realitat, hi ha moltes maneres d’obtenir i donar plaer, tantes com persones hi ha món! Cadascú té una manera particular d’expressar-se i de relacionar-se. El més important és que puguem viure la sexualitat de la manera que ens doni més plaer. Aquí et deixo algunes idees del pòster La sexualitat és un puzzle. El muntem? Tu tries les peces! per si et falla la imaginació.
La primera vegada fa mal (a les noies, es clar!)
Això no ens ajuda gens! Aquesta cantarella només serveix per generar por a les noies i, a sobre, associa la sexualitat al patiment, al perill i al dolor. Però el sexe no hauria de ser plaer i diversió? A més, la primera vegada de què? Tornem-hi amb la reducció de la sexualitat a la penetració penis-vagina! Hi ha sexe més enllà del coit! I més gent a part d’heteros al món! Investiga una mica i descobriràs moltes més pràctiques sexuals que poden ser igual o més plaents. Però, quan pot fer mal el coit? Doncs quan les noies no volem fer aquesta pràctica o quan no estem prou excitades. Prova de besar, acariciar, jugar… Que sàpigues que una mirada, un petó o una carícia poden ser igual o més plaents.
Quan arribi el moment, ja sabràs el què has de fer.
Que potser naixem ensenyats? O és que ho sabrem per inspiració divina? La sexualitat no és innata, l’aprenem a poc a poc, provant i experimentant. Així que per començar, de sexe en sabem ben poc. I fer veure que ho sabem tot no ens ajuda! Encara que faci vergonya reconèixer-ho, és millor partir d’aquí i permetre’ns tenir curiositat, preguntar i compartir els dubtes. La imatge que es dona de la sexualitat a les pelis romàntiques és artificial, plena de tabús i reduïda al coit hetero. I recorda que el porno és també una ficció que té poc a veure amb la realitat. Sovint contempla només el plaer masculí i presenta a les ties com a objectes sexuals. Comença amb l’erecció del penis i acaba amb l’ejaculació, del tio es clar! Quina simplificació de la sexualitat, no creus?
Sshhhht! Calla! Parlar talla el rollo.
Que potser saps llegir ments? O és que tens telepatia? I com pots saber llavors què li mola a l’altra? La clau per tenir relacions sexuals plaents és la comunicació. Això vol dir preguntar i explicar. Només així podem descobrir què agrada, què no, en quin moment, de quina manera… No podem donar res per fet en l’altra persona. Es clar que, al principi, parlar-ne pot fer vergonya. Però si ens deixem anar pot ser molt sexy! A les pelis no parlen quan tenen relacions sexuals. Amb el seus super-poders telepàtics saben què fer per en tot moment. I a sobre es corren alhora! I això, que només passa al cine, ens pot generar molta frustració. Expressar com et sents, posar paraules allò que vols en cada moment i saber dir que no al que no et ve de gust pot fer pal però veuràs com facilita les coses! Mira el vídeo Play Party! Hablando del calenton: estrategias de comunicación para sexualidades más placeras i veuràs quin morbo!
No em correré a dins, tu tranki que jo controlo!
La marxa enrere o el coitus interruptus no és un mètode anticonceptiu, col·lega! Sinó una pràctica amb molt de risc, ja que abans de l‘ejaculació hi ha el líquid preseminal, que no controles i que també pot contenir espermatozoides. A més, no evita la transmissió de les ITS, que són les Infeccions de Transmissió Sexual. A Oh my goig t’ho expliquen molt bé. Anar a la teva, pensar que és millor sense protecció no és tenir cura de tu ni de l’altra persona. Les relacions sexuals només es gaudeixen si tenim la seguretat que no hi haurà problemes, sinó és un rollo! Per què estar patint quan podríem estar a tope? Així que pren precaucions per evitar ITS i embarassos no planificats que poden convertir una bona estona en un bon marrón. I recorda que el preservatiu és cosa dels dos!
Els tios són uns sortits, només pensen amb la polla.
Ja tenim aquí el topicazo que la sexualitat masculina és impulsiva i incontrolable. Els nois són la diana d’un llistat esgotador d’imperatius relacionats amb la sexualitat: que si han de lligar molt, que si han parlar tot el rato de sexe encara que no sigui cert el que diuen, que si han de ser experts i que no poden expressar mai dubtes, que si han de portar sempre la iniciativa i han d’estar sempre disponibles sexualment, que si ha de tenir-la dura tot el rato… Quanta pressió, tu! Això no ho aguanta ningú! I tot es mesura en termes quantitatius: la mida del penis, el nombre de relacions sexuals, la duració, el número d’ejaculacions… Quanta competitivitat i quanta mitologia! I això només fa que generar pressió, control, inseguretat, frustració, baixa autoestima… Quina vivència de la sexualitat tan exigent, poc plaent i limitant, no creus? «Amb els teus anys, i encara no ho has fet?», «i no et vas córrer? que pringat!», «pobret… la té petita!» són frases que pressionen, que coarten, que limiten. Enlloc d’un grup d’amics, t’has buscat una colla de policies del machirulisme? Sinó et sents així, canvia d’amics abans que et canviïn a tu! Deixa enrere tanta fantasmada que no et permet gaudir i prova de ser tu mateix!
I ara, digues la teva!
Avui llegir-me potser t’ha generat incomoditat, enfado o rebuig. Ja t’entenc… No és fàcil acceptar el privilegi ni acollir la vulnerabilitat. Però no et deixis arrossegar per la corrent i sigues tu mateix! Com entens tu la sexualitat? Què pots fer tu per mantenir relacions sexuals plaents i respectuoses amb les altres persones? Respondre per tu mateix aquestes preguntes et pot ajudar a construir altres sexualitats (fixa’t-hi, en plural) singulars i diferents a la que aprenem. Si deixes de seguir el ramat, probablement et sentis desorientat, perdut, insegur… o que no sàpigues com relacionar-te més enllà dels tòpics que s’espera dels nois. No m’estranya! No és fàcil pensar i actuar fora de la norma! Apartar-se del masclisme pot provocar burles, acudits, insults, rebuig, amenaces… Tot això només busca castigar qui gosa ser lliure. Sé que pot ser difícil enfrontar-se a la pressió de grup i sentir-te lliure de ser qui vols ser. Et convido a treure’t de sobre esquemes mentals tancats, atrevir-te a indagar en els teus propis desitjos i construir relacions sexoafectives basades en el consentiment, els límits, la comunicació i el plaer. T’hi animes?
La Lore.
por Laia Sanz | Feb 19, 2021 | addicció, adolescents, coronavirus, diversió, Institut, internet, mòbil, nous recursos, noves tecnologies, tiktok
Sí, ho reconec, estic super enganxada a TikTok, és que és lo más! La gent és super divertida, ric moltíssim, també em quedo pillada mirant tutorials del que sigui i m’enganxo a algun dramilla que altre, que també n’hi ha a TikTok de gent parlant dels seus drames, traumes i tal eh!
Durant el confiament em va ajudar molt a passar l’angoixa i el temps!, tot el dia tancada a casa amb els pares i el meu germà, flipa! Em distreia molt i tot em feia menys pal.
És que TikTok és com si fossin les meves col·legues! Els vídeos que em surten és com si em parlessin a mi! Diuen que és no sé què de l’algoritme, que escull entre tots els vídeos del món els que més et poden molar a tu. Suposo que per això tinc la sensació que la gent que em surt als vídeos són com jo, o els hi passen coses semblants. Però pot ser estaria guai anar-me recordant que el món no és tiktok, vull dir que al món hi ha gent que no pensa com jo, i està guai saber-ho perquè si no em penso que el món és una bombolla com els vídeos de tiktok.
Però és que alhora em connecta amb les col·legues, val que ho mirem soles, cada una amb el seu mòbil, però després ho comentem o ho compartim! Ens fem unes risas! I més ara que no podem fer res! No podem quedar més de no sé quantes, no podem anar enlloc, ni tocar-nos, ens miren malament a tot arreu, és un pal!
Però és cert que em passo la tarda (i a vegades la nit!) tirada al llit tirada mirant TikTok o l’Insta, i al final m’agafa un mal de cap brutal! He notat que estic súper cansada, que em costa concentrar-me, dormo fatal, vaig a l’insti que m’arrossego…. Inclús a vegades que algunes amigues diuen de fer una volta pel barri prefereixo quedar-me a casa perquè em fa mandra sortir i prefereixo quedar-me mirant el mòbil, i això no mola!, però no sé molt bé com parar-ho, estic bastant enganxada la veritat.
L’altre dia a la classe de 4t d’ESO els van fer un taller sobre pantalles, i a la sortida deien que els hi havia molat bastant, que no eren d’aquells adults que et jutgen per tot i et foten la xapa, es veu que els hi van donar algunes idees de com fer per no estar tot el dia mirant el mòbil i per no anar tan cansades, empatxades d’imatges i el coll garratibat!
Que a veure, no deixaré de mirar tiktok eh, però almenys que no se’m passi el dia mirant el mòbil sense fer res més! Que també em sentarà bé fer altres coses que molen, com veure una sèrie, donar una volta amb les col·legues, trucar a la meva cosina del poble perquè m’expliqui els últims cotilleos o llegir-me un còmic.
por Laia Sanz | Ene 22, 2021 | família, feminismes, Institut, joves, navidad, pensament, publicitat, Uncategorized, violències de gènere
Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.
Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.
Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit.
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?
Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…)
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les».
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.
La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!
La Lore.
por Laia Sanz | Nov 20, 2020 | adolescents, autoestima, cos, cossos, diversitat, empoderament, gènere, identitats sexuals, Institut, intersex, INTERSEXUALITAT, joves, LGTB, LGTBI, pensament, Recursos, reflexions
Us heu fixat en la «I» del ball de sigles LGTBIQ+? És la I d’intersexualitat, sabeu què significa? Doncs fa referència a un ampli conjunt de variacions corporals que no s’ajusten a les nocions típiques d’un cos masculí o d’un cos femení. Engloba variacions de les característiques sexuals (cromosòmiques, hormonals, gonadals, genitals…) diferents de presentació dicotòmica masculina o femenina. Les persones intersexuals poden tenir de forma simultània característiques sexuals femenines i masculines, o trencar amb l’esperada correspondència entre òrgans genitals, cromosomes, gònades, hormones i aparell reproductor. Les característiques sexuals, al moment de nàixer o més tard a la pubertat, poden semblar masculines i femenines al mateix temps o no del tot masculines o del tot femenines. La intersexualitat o millor les intersexualitats en plural fan referència, doncs, a diversitats corporals que no encaixen amb els estàndards binaris. Anteriorment es coneixia les persones intersexuals com “hermafrodites”, però avui es considera un terme despectiu o estigmatitzant. Tot i que hi ha persones intersex que s’estan reapropiant d’aquest terme desactivant la seva càrrega pejorativa. Encara alguns ho consideren un trastorn, però gràcies al moviment intersex està augmentant a poc a poc la conscienciació sobre la diversitat corporal.
Què passa quan els genitals dels nadons no són masculins ni femenins? La nostra societat és profundament binària. O s’és un nen o s’és una nena, no hi ha altra opció! L’ambigüitat és vista com a patològica. La pràctica habitual és fixar el sexe dels bebès intersexuals just després del naixement i aplicar un tractament mèdic perquè les parts del cos concordin amb el sexe assignat. I es prescriu intervencions quirúrgiques i teràpies hormonals amb la idea de fer-los encaixar en la categoria home o dona. El moviment intersex ha criticat la vulneració de la integritat corporal per les cirurgies i tractaments mèdics sense consentiment, de caràcter irreversibles, a edats primerenques i sovint amb seqüeles. Per això, cada cop hi ha una major tendència a deixar d’intervenir i que sigui les persones intersex qui pugui decidir des de l’autonomia i el consentiment a mesura que es vagin fent grans. Obrint, així, la possibilitat que totes les persones puguem ser felices siguin com siguin els nostres genitals i els nostres cossos. Gràcies a la lluita del moviment intersex avui sabem que la intersexualitat no és una patologia ni una malformació. Uns genitals ambigus no són un error de la natura, una anomalia o defecte de naixement. Els cossos de les persones intersex, com la resta de cossos, no són mai cossos equivocats. Per què doncs «corregir» els cossos de sexe indeterminat, atípic o ambigu i convertir-los en masculins o femenins? No són els cossos sinó la societat qui s’equivoca!
La intersexualitat no és una identitat de gènere ni una preferència sexual, és una corporalitat. Les persones intersex, com qualsevol altra persona, poden identificar-se amb el gènere femení, masculí, gènere fluid o gènere no binari. Les possibilitats del desig de les persones intersex, igual que les altres, són també infinites. Així, doncs, si la intersexualitat no és una identitat sexual i de gènere, què fa la «I» amb les sigles LGTB? Possiblement compartim històries d’invisibilització, estigmatització, exotització i patologització. De sentir-nos diferents, freaks, monstres i bitxos raros. Compartim discriminacions i violències d’un sistema normatiu de sexe/gènere/sexualitat que ens travessa. No encaixar amb la norma cis-hetero-patriarcal és potser el que compartim. Però també podríem pensar que tots i totes presentem trets d’intersexualitat.
Si entenem la intersexualitat com un gran espectre de variabilitat corporal, qui diu quins cossos són intersexuals i quins no? Qui de nosaltres compleix sempre els ideals normatius d’un cos femení o un cos masculí? I això ens interpel·la a totes! Quantes dietes, depilacions, cirurgies estètiques, hormones o hores de gimnàs acumulem per encaixar amb una norma tan estreta i excloent? I seguim fallant en l’intent! I si canviem el focus, deixem en pau els nostres cossos, els nostres desitjos i les nostres identitats i provem de dinamitar la norma? Llavors possiblement podem compartir també estratègies de visibilitat i reconeixement, d’ampliació d’imaginaris i referents empoderants. Per trencar el silenci, vèncer el tabú, superar la culpa i la vergonya. Podem lluitar conjuntament per millorar la vida de qui estem travessades per les violències heteropatriarcals. Per tant, a més de reivindicar la diversitat sexual i de gènere comencem ja a reivindicar també la diversitat corporal. Així doncs, la «I» ens obliga una vegada més a aprofundir i ampliar el feminisme i el moviment transmarikabollo per afinar la mirada sobre els efectes i les violències de l’heteropatriarcat. El 26 d’octubre és el dia de la visibilitat intersex. Aquest i la resta de dies de l’any és un bon moment per fer-ho. Tots els cossos són bonics!
Per saber-ne més…
La Lore.
