O tots ens ho passem bé o no és una bona festa!
LA MARTA
Estic farta, mira que cada finde igual eh? saps què vull dir?
I és que jo no sé per què no passo de tothom, és que es posen molt pesats tia!, i és que al principi és graciós i penso… vinga va, que aquest cop serà diferent, o… que facin el que vulguin, jo a la meva…
Però no, al final l’únic que canvia és fins a quin punt els hauré d’arrossegar o la persona a qui hauré d’acompanyar.
Al principi jo també me’n reia, a mi ja m’agrada agafar un puntet i tal … però això del coma etílic no fa per mi, però és que aquesta gent, quina tela!
Val, potser m’he passat amb això del coma etílic, saps? Però quasi eh?
I és que hi va haver un dia que vaig haver de trucar la meva mare! M’entens?
Vaig haver de trucar-la a les 3 de la matinada perquè vingués a pel Jofre, és que ja no sabíem que fer! Buah xaval el Moha i jo no podíem amb ell, i mira que està prim eh? Però és que era com un pes mort!!! Casi no es movia, ni contestava… la veritat és que em va fer patir molt! Em vaig espantar, què sé jo! No entenia què li passava, ni si se li passaria, no sabia què fer… quina por vam passar!
Va ser l’última festa de l’estiu, estava tothom allà, els del poble i els pixapins, va ser molt divertit, sobretot al principi, vam anar a la platja a última hora de la tarda, ens vam estar banyant i quan ja gairebé no hi quedava ningú, vam posar música, vam encendre una foguera, i vam estar jugant a «verdad o reto», saps, no? Total… que aleshores van començar els piques amb els xupitos… i van començar a fer combinacions fastigoses, buah, tots els licors possibles mesclats amb begudes ben dolces… i a veure qui podia més! I qui no s’atrevia, doncs a l’aigua… tot molt divertit i tal… però cada cop anaven a més … I jo ja em veia el panorama… però és que per molt que els hi digués, ni cas…
A partir d’allà, ni aigua, ni menjar… I jo ja els hi podia dir que s’hidratessin bevent aigua, que ni cas! I al final doncs això, va acabar el Jofre fatal. Primer va començar a vomitar, però és que després es va quedar tot tirat a la sorra, tapat amb una tovallola, tremolant… i no responia…
Total, que vaig haver de trucar a casa meva perquè vingués algú, buah quin pal! Recordo com la mare em deia que el posés de costat, com quan dormo… i que ella mentre, trucava a l’ambulància.
Quan va arribar la mare, pensava que m’esbroncaria, però no em va dir res. Bé, em va preguntar què havíem begut i si en Jofre havia pres alguna altra cosa. De cop i volta vaig sentir com en Jofre es queixava i la mare que li pessigava la galta. Respon, va dir, i va començar a donar-li copets a la cara mentre li parlava. La mare amb un posat tranquil, però decidit, va obligar a en Jofre a què s’incorporés.
– Millor que no t’adormis, Jofre.
I en Jofre va acabar de treure el poc que li quedava dins. La mare ni es va immutar tia, va netejar en Jofre i el va tapar amb la seva jaqueta… al cap de res en Jofre ja estava una mica més present, pàl·lid com un mort, però present. I ja al CUAP del poble, mentre esperàvem que el miressin i li curessin el braç, em va semblar que en Jofre estava molt atordit i també avergonyit.
EL JOFRE
No podré mirar-los mai més a la cara! Em fa molta vergonya. És que van haver d’avisar la mare de la Marta i en Moha ho va veure tot, quin desastre. Me’n vull anar a viure a un altre planeta!
Va ser molt estrany i ràpid tot plegat. Estava passant-m’ho tan bé… per fi vaig aconseguir que en Moha em fes cas… estàvem jugant a «verdad o reto» i em vaig disparar… vam començar a fer-nos xupitos, com més mesclat i pitjor sabor, millor! La veritat és que va haver-hi un moment divertit en tot plegat.
En Moha deia: – Si tens fred, xupito al canto! I començava a fer-ne de fred… després em van explicar que això de veure per entrar en calor és un mite, que ben bé fa tot el contrari… però bé, on estàvem? Ah si… els xupitos i en Moha… és que a mi m’agrada molt en Moha, el meu crush de l’estiu… i clar, estava amb mi allà, mirant-me mentre em reptaven i jo, nerviós… així que vaig pensar…Empassa! Tímid i gay, no és compatible…
I sí, al cap d’una estona ja no estava tímid, és més, estava eufòric! M’escoltava a mi mateix parlant i em sorprenia de tanta verborrea, estava lúcid i ràpid! Fins que vaig parlar de més…merda!
No sé com va anar, però de cop i volta estava davant de tothom explicant com cada nit, abans d’anar a dormir em mirava en bucle els tik toks d’en Moha…I tots reien de mi, i ell em mirava amb una cara estranya. Vaig notar una suor freda, em trobava molt rar, i no podia articular paraula…
Aleshores ell va començar a explicar una història d’aquestes de por. Intentava desviar l’atenció, li vaig agrair per dins. Vaig voler mostrar que m’interessava molt, però ja no era capaç de fixar la vista, volia dir alguna cosa interessant, que veiés que li seguia el fil, però tot anava molt de pressa. Vaig abaixar el cap mirant la sorra, em feia vergonya que s’adonés del meu estat… però va ser pitjor! Tot va començar a donar voltes i de sobte em va vindre una arcada impossible de controlar i va sortir tot disparat cap a fora… a partir d’aquí tot se’m va desdibuixar. Crec que el sentia parlar, però com si estigués molt lluny, la seva veu sonava metàl·lica i preocupada, recordo pensar que mai l’havia sentit dir el meu nom. De cop i volta, vaig notar sorra freda a la galta dreta al mateix temps que em cremava el braç. Vaig sentir un crit llunyà. Després em van dir que era la Marta que cridava que m’apartessin de la foguera que m’estava cremant el braç. A partir d’aquell moment recordo que vaig pensar alguna cosa així com… deixa-ho estar, no pots fer res… vaig notar com algú intentava aixecar-me, sentia com em parlaven, però no podia contestar, volia, però no podia i tenia tant de fred…
EL MOHA
Vaig haver d’anar a casa en Jofre, no em contestava els WhatsApps i jo marxava en una setmana. Volia disculpar-me…Si no l’hagués pressionat, no hauria begut tant… a vegades és que no em suporto! Però és que estava nerviós i volia que pensés que jo estava acostumat a tot això i bé, al final va ser tot un desastre…amb lo bé que ens ho estàvem passant. Semblava que per fi, ell i jo… ja m’entens. Doncs, això que… volia parlar amb ell abans de marxar, disculpar-me i tal, així que vaig escriure a la Marta i li vaig demanar que m’acompanyés. Jo no sabia molt bé com dir-li, però tenia clar que la Marta sabria com fer-ho.
Estava molt avergonyit. Quan va obrir la porta, i li vaig veure els ulls … Em va sortir de dins, sense pensar:
– Ho sento, perdona tio!, no t’hauria d’haver picat perquè beguessis tant…
La Marta em va fer un clatellot al cap!
– Veus com no era tan difícil – va dir – En Jofre feia cara de sorprès.
– Però… que va, sóc jo qui ho sento- deia mentre es tocava el braç encara embenat per les cremades.
– Vau haver de carregar amb mi i… bufff… la teva mare Marta!!! Quina vergonya!
– Potser hauríem de pensar una mica com fer-ho, no? – va arrancar la Marta – vull dir que tothom ens ho volem passar bé… però potser convé començar a saber com fer-ho… perquè no sé vosaltres, però realment quan m’ho passo bé no és quan estic vomitant per les cantonades o agafant-me a terra perquè tot em dóna voltes… i ja començo a estar cansada de fer de babysitter… m’enteneu no? Per cert vaig estar parlant amb la meva cosina, em va passar una web, on hi ha info de com anar de festa, sense perdre els papers!
Més info:
- https://laclara.info/
- https://www.elpep.info/
- https://www.youtube.com/watch?v=T_8GG3Zat_U
