por Laia Sanz | Feb 9, 2022 | adolescents, amor, amor propio, amor romàntic, autoestima, feminismes, Institut, joves, pelicules, pelis, pensament, romanticisme, sèries
Arriba el mes de febrer i el punyeter Sant Valentí, el món s’omple de cors i ossets de peluix! I quan es posa en marxa la gran maquinària del Sant Valentí jo no puc evitar d’estripar-la una miqueta. M’hi acompanyes? Comencem per fer una cerca de pelis romàntiques a Google. Us apareixerà això:
Us he de confessar que no les he vistes totes. M’avorreixen profundament aquest tipus d’històries. Però fixeu-vos un moment en les caràtules: són calcades! Semblen la mateixa peli! M’hi jugo el que vulgueu que és l’argument de la bella i la bèstia repetit fins a no poder més. La típica representació que fa el cinema de les històries d’amor és una visió molt concreta del tema, que per més real que sembli no deixa de ser una construcció. I quina construcció més sexista i esbiaixada, no creieu? Sabem que el cinema transmet valors i construeix imaginaris col·lectius. N’aprenem de les pel·lícules! Configuren la nostra percepció de la realitat i molt sovint les prenem de referència per relacionar-nos.
Les pelis poden semblar noves, però reelaboren les mateixes històries, els mateixos personatges i els mateixos valors. Els contextos canvien, però els models de feminitat i masculinitat de sempre segueixen ben vigents. Si per ells l’autonomia afectiva i material i la capacitat d’assumir riscos i de compatir és bàsica per aconseguir l’èxit personal, per elles els afectes, l’ètica de la cura i la renúncia als propis desitjos es viu com un camí per aconseguir la felicitat i per mantenir les relacions. Això no us sona al blau i al rosa de tota la vida? Si no afinem una mirada crítica, creixem emmirallant-nos amb aquests personatges i acabem relacionant-nos com ells.
Les relacions amoroses i sexoafectives que predominen en les pelis estan totalment impregnades de tota una bona colla d’estereotips romàntics. Per seguir estripant a gust, deixeu-me desemmascarar alguns d’aquests mites:
Que si el mite la mitja taronja, l’amor verdader i l’amor per a tota la vida…
Al cinema, la passió amorosa és el projecte fonamental de la vida, sense ella l’existència no és completa o està mancada de sentit. Segons aquest mite, no som persones completes ni podem ser felices si no trobem la nostra altra meitat. Us sona allò de “sin ti no soy nada”? Doncs això, que soles estem incompletes, buides i mancades. Però, quan trobi aquesta mitja taronja famosa com sabré que és l’amor verdader? Llavors els altres amors que he tingut són falsos? I si no dura per sempre ja no serveix? Quina pressió pensar que algú és l’amor de la meva vida! I que difícil serà llavors prendre decisions si les coses no van bé o canvien els meus sentiments. Doncs jo prefereixo ser una taronja sencera i compartir experiències amb altres taronges també senceres. El món està ple de persones boniques, cada relació és única i podem viure molts amors de la nostra vida! I per què no un préssec?
Que si el mite de l’omnipotència de l’amor…
Diuen que l’amor ho aguanta tot, que l’amor ho pot tot i per més que es compliqui la cosa, al final l’amor sempre venç. I, és clar, per amor es perdona tot. Això pot ser molt perillós! I, en nom de l’amor, acabar aguantant coses que no toquen. Segons aquest mite, l’amor implica l’entrega total i la fusió amb l’altre. “Si tu me dices ven lo dejo todo” diu la cançó. A les pelis, l’amor ideal s’associa per a elles a experiències de dependència i negació dels desitjos propis, de renúncia i de sacrifici. Quanta complaença tu! Sembla que quan “se hechan nóvio» deixin de tenir amigues. Doncs anem servides!
Que si el mite de l’heterosexualitat…
La centralitat de les representacions heterosexuals de l’amor en el cinema és abusiva. No sortim del “chico busca a chica”. I si apareix diversitat sexual és sempre com una excepció que confirma la regla. I a sobre, aquesta idea de la parella, sempre hetero, sempre monògama, sempre igual ens la venen com algo natural. Quina mandra…
Que si el mite que l’amor fa mal…
Segons aquest mite, l’amor, perquè sigui verdader implica necessàriament patiment. És com si el dolor fos la mesura de l’amor. “Quien bien te quiere te hará llorar” diu sempre la iaia d’una col·lega. Sembla, doncs, que no hi hauria amor sense patiment. Doncs a mi aquesta idea em sembla força perillosa, perquè podem acabar normalitzant el patiment i la violència. Si l’amor fa mal, pot ser que ens ho mirem, no? Sempre podem tenir conflictes, està clar! Però jo no he vingut pas a patir, eh? Si el patiment guanya terreny en una relació, potser ha arribat l’hora de posar-hi fre, no creieu?
Que si el mite de la gelosia com a prova d’amor…
Dieu que si és gelós o si és gelosa és perquè t’estima. I al revés, si no hi ha gelosies, potser és que no t’estima de veritat. Ja tenim un altre mite servit! La gelosia és una sensació ben incòmoda que ens travessa el cos i ens embolica el cap. Un estat emocional que implica por, recel, sospita, inseguretat, angoixa… Qui no ha sentit mai gelosia? A mi se’m fa un nus a l’estómac que no puc suportar. Si penya, soc moderna i feminista i, a vegades, no puc evitar sentir-me gelosa. I què, algun problema? Doncs si, és un problema, perquè no em deixa estar a gust amb mi mateixa i em fa trontollar la meva autoestima i la meva seguretat. A les pelis vinculen les gelosies amb l’amor. Ens ho venen com una mostra d’amor. Però que no ens enganyin, són una mostra d’inseguretat que si t’hi fixes bé, acaben convertint-se en control. Però el control (demanar passwords, mirar el mòbil de l’altre sense permís, trucar a tota hora, acompanyar a tot arreu…) a mi no em fa disminuir la gelosia, al revés, em fa créixer la desconfiança. El control no és mai una bona solució.
Què podem fer, doncs, amb les gelosies? Primer pas: reconèixer -les! Negar-les, si les estem sentint, no ens servirà de res. Segon pas: parlar-ne! Prova d’explicar-li a un/a col·lega, segur que t’alleuja. També pots parlar-ne amb la parella, però vigilant molt de no carregar-li al pes ni la responsabilitat. Les gelosies són teves i ets tu qui te n’has de fer càrrec. Tercer pas: “xute” d’autoestima. Si les gelosies tenen a veure amb les inseguretats, enfortir l’autoestima és imprescindible. Prova de fer coses que t’agraden fora de la parella et farà sentir bé.
Que Cupido no decideixi per tu!
I tronant al catàleg de mites, si us hi fixeu bé, veureu que en definitiva tots ells fan compatible l’amor i la violència. Ens venen la moto de l’amor i ens colen el control, el domini i la submissió. I sense que ens adonem, erotitzen la violència i fan desitjables la dependència. Quin pal penya! Ja ens l’han colada una altra vegada… Quina mania en confondre l’amor amb les relacions abusives. Diuen que l’amor és cec, però nosaltres hem d’anar amb els ulls ben oberts! Traiem-nos la bena dels ulls i estiguem ben atentes.
Per acabar, faig una crida per fer la nostra pròpia llista de pelis d’amor. M’ajudeu? Pelis que fugin dels típics tòpics. Pelis amb models alternatius de feminitat i masculinitat i de relacions afectives. Parelles que no se cenyeixin a l’ideal de la mitja taronja heterosexual, on cada personatge tingui els seus interessos, la seva vida i una identitat pròpia. Pelis on les noies se signifiquin per elles mateixes, que siguin decidides i que sàpiguen el què volen i el què no i nois que no necessitin reafirmar la seva identitat a través de la violència ni la imposició. Si com deia a l’inici l’amor és una construcció social, està a les nostres mans generar noves formes d’entendre’l i viure’l. Som-hi doncs!
La Lore.
por Laia Sanz | Ene 22, 2021 | família, feminismes, Institut, joves, navidad, pensament, publicitat, Uncategorized, violències de gènere
Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.
Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.
Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit.
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?
Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…)
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les».
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.
La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!
La Lore.
por Laia Sanz | Dic 18, 2020 | adolescents, coronavirus, covid-19, empoderament, familia, família, feminismes, joves, nadal, navidad, pensament
Doncs ja ho tenim de nou aquí. El què? Doncs el Nadal, què si no? Les llums aquestes horroroses que es col·loquen en alguns carrers, la figureta del pare Noel escalant balcons, els anuncis de la tele, la pressió per pensar regals per a alguns que, en realitat, quasi no pensen en nosaltres cap altre dia de l’any. Que en realitat té coses xules, no dic que no: vacances, trencar una mica amb la quotidianitat de l’institut, potser pensar en que dinarem i soparem una mica diferent, algun regal xulo, etc. Però és que aquest any de pandèmia ho està posant tot una mica difícil. I això no és només pel virus, que també, sinó per tots els missatges que se’ns tiren a sobre. I és que és sempre el mateix, que si vigila, que si sigues responsable, que mira que depèn de tu, que les àvies i els avis són de risc, etcètera, etcètera. Si és que no ens deixen gaudir, com si fóssim totes unes irresponsables que no pensem més que en nosaltres! Que sí, que vale, que hi ha gent que passa de tot, però només són els xavals i les xavales? Doncs què voleu que us digui, estic ja una mica farta! Portem ja quasi un any que ens tiren la merda als joves com si nosaltres fóssim els únics responsables de tot això, com si forméssim part de, jo què sé, una espècie de conspiració mundial per acabar amb la vida de la gent. Ja ho van fer primer amb els més petits, que ni els deixaven anar als parcs a jugar a l’aire lliure. Ara ens ha tocat a nosaltres. Total, així no assumeixen responsabilitats, no? Perquè, que jo sàpiga, poc sembla que podem fer davant de la gent que s’ha d’amuntegar al metro o al tren per anar a treballar i poc sembla que podem dir per a que s’hi posin més diners als hospitals o les residències de gent gran estiguin una mica més controlades. I això per dir només dues coses, quan en realitat són moltes més de les que la gent es queixa. Només és qüestió d’escoltar una mica a la veïna, que potser sap bastant més de la vida real que no el senyor de corbata que presenta l’informatiu de torn.
Però bé, jo en realitat volia parlar-vos d’una altra cosa i m’he liat. I és que a mi no se m’acaba de posar bé el Nadal, com que vegades sento que se m’ennuega i se’m fa una mica pesat. I si això ja em passava abans del COVID, doncs tinc la sensació que aquest any potser serà una mica així. Aquests dies passarem més temps amb la família i això se suposa que és el que s’ha de fer, el que s’espera de nosaltres, com si totes les famílies fossin l’hòstia i familiar fos sinònim de persona que t’estima i t’estimes. Doncs mira, en alguns casos sí, però en d’altres no. Perquè jo tinc col·legues que m’expliquen unes coses… O, bueno, també en la meva família, que en totes hi ha de tot i sempre hi és el típic tiet pesat que no sap res de tu ni li interesses el més mínim fins al moment que necessita saber molt fort si tens nòvio. En fi, què us he dir…
Una mica d’humor 🙂
Però mireu, és aquí quan en realitat penso que la família, en realitat, també s’hauria de poder escollir, que haurien de ser totes aquelles persones que ens fan sentir bé, a gust i tranquil·les, tant si són les de casa com les de fora. Per què no em direu que, tot i estar en família, a vegades no us heu sentit soles? O potser no us ha faltat gent? Són importants, sí, i algunes, en realitat, estan superbé, que no tot és un desastre. De fet, és molt guai quan fem equipillo amb les cosines!
Una mica d’amor 😉
Però és com quan el confinament més dur, que vaig trobar molt a faltar a les col·legues, que les necessitava i necessitava sentir-les al costat, no només a través de la pantalla. Doncs ara igual, necessito a les col·legues i està bé que sigui així i també fer coses que, en realitat, sí que se’m posin bé i no em facin nus a la gola, que per ennuegar-me ja faré servir els torrons si vull. També us dic, per això, que de vegades també necessito temps per mi, que potser amb la gent, a voltes, tampoc m’hi acabo de trobar en alguns moments. El que sí que em va superbé és fer allò que em ve de gust i potser són coses tan tontes, o potser no tant, com sortir a caminar o a córrer. I això és tan variat com haurien de ser els nostres gustos, no? Cadascuna ja sap que és el que li va bé, la qüestió és donar-se temps i espai per a escoltar-se. També donar-li una mica la volta a la situació i buscar maneres. Crec que parlar-ho és una bona opció i això, que si voleu, sempre em podreu escriure al whatsapp (602047850) que l’aniré mirant de tant en tant.
Ale, espero de veritat que tingueu molt bones vacances!!!
La Lore.
por Laia Sanz | Nov 20, 2020 | adolescents, autoestima, cos, cossos, diversitat, empoderament, gènere, identitats sexuals, Institut, intersex, INTERSEXUALITAT, joves, LGTB, LGTBI, pensament, Recursos, reflexions
Us heu fixat en la «I» del ball de sigles LGTBIQ+? És la I d’intersexualitat, sabeu què significa? Doncs fa referència a un ampli conjunt de variacions corporals que no s’ajusten a les nocions típiques d’un cos masculí o d’un cos femení. Engloba variacions de les característiques sexuals (cromosòmiques, hormonals, gonadals, genitals…) diferents de presentació dicotòmica masculina o femenina. Les persones intersexuals poden tenir de forma simultània característiques sexuals femenines i masculines, o trencar amb l’esperada correspondència entre òrgans genitals, cromosomes, gònades, hormones i aparell reproductor. Les característiques sexuals, al moment de nàixer o més tard a la pubertat, poden semblar masculines i femenines al mateix temps o no del tot masculines o del tot femenines. La intersexualitat o millor les intersexualitats en plural fan referència, doncs, a diversitats corporals que no encaixen amb els estàndards binaris. Anteriorment es coneixia les persones intersexuals com “hermafrodites”, però avui es considera un terme despectiu o estigmatitzant. Tot i que hi ha persones intersex que s’estan reapropiant d’aquest terme desactivant la seva càrrega pejorativa. Encara alguns ho consideren un trastorn, però gràcies al moviment intersex està augmentant a poc a poc la conscienciació sobre la diversitat corporal.
Què passa quan els genitals dels nadons no són masculins ni femenins? La nostra societat és profundament binària. O s’és un nen o s’és una nena, no hi ha altra opció! L’ambigüitat és vista com a patològica. La pràctica habitual és fixar el sexe dels bebès intersexuals just després del naixement i aplicar un tractament mèdic perquè les parts del cos concordin amb el sexe assignat. I es prescriu intervencions quirúrgiques i teràpies hormonals amb la idea de fer-los encaixar en la categoria home o dona. El moviment intersex ha criticat la vulneració de la integritat corporal per les cirurgies i tractaments mèdics sense consentiment, de caràcter irreversibles, a edats primerenques i sovint amb seqüeles. Per això, cada cop hi ha una major tendència a deixar d’intervenir i que sigui les persones intersex qui pugui decidir des de l’autonomia i el consentiment a mesura que es vagin fent grans. Obrint, així, la possibilitat que totes les persones puguem ser felices siguin com siguin els nostres genitals i els nostres cossos. Gràcies a la lluita del moviment intersex avui sabem que la intersexualitat no és una patologia ni una malformació. Uns genitals ambigus no són un error de la natura, una anomalia o defecte de naixement. Els cossos de les persones intersex, com la resta de cossos, no són mai cossos equivocats. Per què doncs «corregir» els cossos de sexe indeterminat, atípic o ambigu i convertir-los en masculins o femenins? No són els cossos sinó la societat qui s’equivoca!
La intersexualitat no és una identitat de gènere ni una preferència sexual, és una corporalitat. Les persones intersex, com qualsevol altra persona, poden identificar-se amb el gènere femení, masculí, gènere fluid o gènere no binari. Les possibilitats del desig de les persones intersex, igual que les altres, són també infinites. Així, doncs, si la intersexualitat no és una identitat sexual i de gènere, què fa la «I» amb les sigles LGTB? Possiblement compartim històries d’invisibilització, estigmatització, exotització i patologització. De sentir-nos diferents, freaks, monstres i bitxos raros. Compartim discriminacions i violències d’un sistema normatiu de sexe/gènere/sexualitat que ens travessa. No encaixar amb la norma cis-hetero-patriarcal és potser el que compartim. Però també podríem pensar que tots i totes presentem trets d’intersexualitat.
Si entenem la intersexualitat com un gran espectre de variabilitat corporal, qui diu quins cossos són intersexuals i quins no? Qui de nosaltres compleix sempre els ideals normatius d’un cos femení o un cos masculí? I això ens interpel·la a totes! Quantes dietes, depilacions, cirurgies estètiques, hormones o hores de gimnàs acumulem per encaixar amb una norma tan estreta i excloent? I seguim fallant en l’intent! I si canviem el focus, deixem en pau els nostres cossos, els nostres desitjos i les nostres identitats i provem de dinamitar la norma? Llavors possiblement podem compartir també estratègies de visibilitat i reconeixement, d’ampliació d’imaginaris i referents empoderants. Per trencar el silenci, vèncer el tabú, superar la culpa i la vergonya. Podem lluitar conjuntament per millorar la vida de qui estem travessades per les violències heteropatriarcals. Per tant, a més de reivindicar la diversitat sexual i de gènere comencem ja a reivindicar també la diversitat corporal. Així doncs, la «I» ens obliga una vegada més a aprofundir i ampliar el feminisme i el moviment transmarikabollo per afinar la mirada sobre els efectes i les violències de l’heteropatriarcat. El 26 d’octubre és el dia de la visibilitat intersex. Aquest i la resta de dies de l’any és un bon moment per fer-ho. Tots els cossos són bonics!
Per saber-ne més…
La Lore.
por Laia Sanz | Abr 16, 2020 | adolescents, pensament, política, reflexions
No m’he oblidat de vosaltres eh, al contrari! Però una mica com tothom he necessitat un temps per ubicar-me en aquest moment que estem vivint.
Com ho porteu vosaltres? Suposo que molt fastifiades! Però segur que també esteu sabent trobar coses a fer per distreure-us! Que vosaltres sou molt creatives!
Heu de saber que no esteu soles, que en aquest moment trobarem molt a faltar les nostres amigues, ligues, familiars, inclús a algunes profes i tot! jejejeje, recordeu que segueixen estant aquí, que els lligams d’amor no es desfan fàcilment, de fet ara podeu sentir-los molt animant-vos entre vosaltres, enviant cançons que us agraden, poemes, vídeos….Fent alguna xerradeta de tant en tant, si us ve de gust, quan us vingui de gust. Tampoc no cal que ens forcem a estar tota l’estona responent o fent missatges, escoltem-nos i mirem que ens ve de gust.
Hi haurà moments de frustració i rabia, és tan normal! Si podeu busqueu la vostra manera de treure-la, salta, balla, crida, canta, o colpeja el coixí o fent voluntariat al barri ajudant les persones de risc per exemple que això sempre senta molt bé!
No esteu soles, esteu separades temporalment, però no soles! Les amistats, els amors, no només depenen de la presència, sinó de tot el viscut, els records, les xerrades i abraçades fetes, de les ganes de seguir fent coses juntes més endavant, de la imaginació i la creativitat.
No són temps per exigir-nos massa, fem el que podem, el millor que podem, tindrem dies de tot, i no sempre estarem a tope, no cal que us recordi que tot el que veiem a les xarxes és una mica bastant mentida, oi?, que ningú està tot el dia fent exercici, ni fent pastissos, llegint o maquillada, en general i menys en un moment com aquest, es poden editar les fotos però no la vida. A la vida fem el que podem, i està bé.
Per últim vull recordar-vos que si necessiteu parlar en confiança sobre desig, plaer, sexe saludable, preferència sexual, identitat de gènere, relacions amoroses, autoestima, anticoncepció, avortament o qualsevol qüestió relacionada amb les violències masclistes podeu parlar amb mi! Escriviu-me al 602 047 856 i us respondré al més aviat possible.
A més a la web podeu trobar altres referents que us poden interessar, doneu-li una ullada.
Molts ànims, i recordeu que no esteu soles!
