El otro día vinieron a hacernos un taller al insti. No recuerdo el nombre del taller pero era algo así como “cuerpo no sólo hay uno”. Eran dos chavalas, o eso creo, porque prefiero no dar por hecho qué eran solamente por su apariencia física. Prefiero no dar por hecha la identidad de las personas, por mucho que los prejuicios nos quieran jugar malas pasadas y quieran dejar claro qué significa ser chico o chica. Sea como sea eran unas majas.
Volviendo al taller, recuerdo que el día anterior la profe nos contó que vendrían y que trataría sobre temas relacionados con el cuerpo, sobre la diversidad de los cuerpos. Recuerdo una sensación de ansiedad y miedo, hablar o conectarme con mi cuerpo me suele costar mucho. Tengo la sensación que hoy en día hay mucho bombardeo con el tema de los cuerpos y las famosas frases hechas del “body positive” como por ejemplo esta de «todos los cuerpos son válidos». Me da la sensación que es una frase vacía de contenido porque en la realidad eso no funciona así. Por lo menos en mi clase o en mi insti o en mi barrio o en mi casa, no es tan verdad.
No todos los cuerpos son válidos. Sería genial que lo fueran, claro que si, pero seguimos teniendo un montón de prejuicios y de estigmas con los cuerpos que se salen de la «norma». Mi cuerpo no es válido para la sociedad e incluso tampoco lo ha sido para mí en muchas ocasiones, suerte que poco a poco esta idea va cambiando y me voy reconciliando.
Yo soy una chica *cis, o sea me identifico con el género que se me asignó al nacer, y tengo amigxs *trans y *gender fluid, muchxs de nosotrxs hemos tenido la sensación de que nuestro cuerpo no era válido, por lo que igual no tiene tanto que ver con lo de ser cis o ser trans esto de quererse, si no con cuánto sientes que te quieren desde fuera, los demás.
¡Puede parecer que estoy tirando por tierra el concepto del amor propio, para nada! Lo que intento es entender la manera de habitar la vida aprendiendo a quererme, pero sabiendo que si desde fuera no me quieren bien el trabajo de amor propio me será altamente complicado.
Con todas estas divagaciones sobre cuerpo, amor propio e identidad me sorprendí en el taller, en el que empecé como un flan y poco a poco fui entrando y relajando. La verdad que las personas que lo hacían nos lo pusieron muy fácil, recuerdo una dinámica que todavía hoy la pienso y me sale una sonrisa. Nos propusieron que nombráramos partes del nuestro cuerpo con las que podemos hacer cosas que nos molen pero que no tuvieran nada que ver con la estética! Pensar en mis pestañas no valía, para que nos entendamos. He de reconocer que me costó mogollón hacer este ejercicio, no solemos, o yo por lo menos, mirar a nuestro cuerpo de forma positiva, para empezar. Pero tampoco sabemos, o no tenemos costumbre de nombrar partes de nuestro cuerpo que nos gusten sin una connotación estética. Me pareció una propuesta chulísima al igual que complicada.
Pensé en mis muslos gordos, gordos. Lo escribo dos veces para decírmelo a mi misma y liberarme! Pensé que son fuertes, que me sostienen el peso, que me mantienen erguida y me llevan siempre donde quiero. Pensé que cuando llegue el verano y me meta en el agua con las olas recordaré que mis muslos gordos hacen que me agarre fuerte a la arena y no me caiga. Cuando llegue el verano y me desnude en la playa me acordaré de este taller y de la importancia de quererte y rodearte de gente que también lo haga.
Esta dinámica del taller puede parecer una tontería, pero para mí es un punto de partida, un principio, un respiro, un toque de amor hacia mi cuerpo y un reclamo colectivo para todos los cuerpos que alguna vez no encajaron.
Ahora sí que puedo asegurar que el taller se llamaba “cuerpo hay más de uno» porque depende de con cuánto amor lo mires y lo miren, CAMBIA.
Mireu que encara queda un mes, però ja es nota de forma imparable que arriba Nadal (aquí s’escolta un crit de terror i fem una pausa dramàtica). I vinga, tornem-hi, ara tothom hem de fer veure que som mega bones persones, felices i enxufades de bon rotllo permanent (això sí, només per uns pocs dies, no fos cas!). Que el veí que sempre et fa mala cara quan agafes l’ascensor ara resulta que té el cor ple de joia, que la senyora de la botiga que sempre es queixa del teu gos l’has de saludar amb alegria, que és Nadal… Doncs jo ho confesso: odio Nadal!! Voleu saber per què? Aquí van alguns motius:
1) Ens hem tornat boges o què??
El primer que ens salta a la cara del Nadal és la decoració carrinclona i excessiva que ho impregna tot. No, de debò, ens hem tornat boges? Quan entres a les cases de la gent, a les botigues, al forn de baix de casa, als bars i restaurants, al gimnàs… està tot abarrotat de decoracions estridents, i la gent vestida amb la gorra de pare Noel per tot arreu fent el ridícul! Jo no sé vosaltres però sembla una pel·lícula de terror on tothom s’hagués tornat boig. I els carrers? Vinga a posar llums per tot arreu per veure si se’ns oblida una mica que han apujat el preu de l’electricitat com mai, que hi haurà famílies que no podran encendre la calefacció ni les estufes mentre els propietaris de les companyies elèctriques nedaran encara en més milions de diners… però nosaltres a mirar els llums i sentir-nos bones persones oi??
2) Consumisme absurd
Tot seguit arriba la festa del capitalisme. Tot comença amb el tema del Black Friday, que bàsicament és un dia que aquí abans no teníem ni idea del que volia dir, on les coses sembla que es rebaixin molt de preu, però en realitat és una manipulació comercial on el preu havia apujat unes setmanes abans. Total, pagues el mateix que haguessis pagat un mes abans però sentint que has triomfat (si algú no ho pilla ensenyeu-li el meme!). I a partir d’aquest dia comença una bogeria col·lectiva digna de la pitjor de les sectes on la gent es llença desesperada a comprar tot el que se li posi per davant: Menjar, quilos de menjar que la meitat acabarà a la brossa perquè no hi ha ningú en aquest món que pugui menjar les quantitats inhumanes que s’arriben a cuinar, amb els comentaris sobre engreixar-se que vindran després (ho guardo per un altre punt). Regals per a tothom, per a gent que no veus mai, per a gent que no t’importa i per a gent que sí t’importa però que no se t’acut que més podrien necessitar en aquesta vida. Sigui com sigui no t’escapes de ficar-te en centres comercials infernals plens de gent que vol comprar tot el que se li posi per davant i no dubtaran en trepitjar-te si és necessari per sentir-se en l’onda del Nadal. Vols saber un truc? Els comerços petits del barri solen ser llocs menys desquiciats per fer els teus regals, i una mica més autèntics!
3) En fi… la hipocresia!
Això segurament és el que em fa més ràbia del Nadal: la hipocresia. Sabeu tota aquesta gent comprant de tot als centres comercials com bojos de la que parlàvem? Doncs a veure com tracten a les persones que treballen a les botigues o a les persones que les atenen als bars i restaurants! On queda el bon rotllo nadalenc quan li crides a una persona que està treballant perquè et torna malament el canvi o perquè no troba el que demanes o perquè triga molt a portar-te el cafè? I quina casualitat que tothom se’n recorda de la gent que viu al carrer uns quants dies de l’any, perquè després tornarem a mirar-los amb rebuig o a fer veure que ni existeixen. La solidaritat no és un producte nadalenc per molt que també ens ho vulguin vendre, i aquí és on la gent es revela com és de debò. Jo tinc un lema que em serveix molt: Diga’m com tractes al cambrer i et diré qui ets!
4) Ajuntar-se amb la família
I deixo per al final el premi gros… ajuntar-se amb la família! Aquí sí que és qüestió de loteria quina sort hagis tingut, però en tots els casos de ben segur ens tocarà ajuntar-nos amb persones que quasi ni coneixem, que no ens agraden o que ni ens tracten bé. Segur que tota família té almenys un cuñao, espècimen que, carregat amb gin tònic en mà, no pararà de fer comentaris masclistes i racistes durant el sopar. Aquí ens tocarà armar-nos de moltíssima paciència i buscar aliances per desactivar les seves tonteries, et deixo una Guia Feminista per sobreviure el Nadal! Per la resta, assegura’t que els homes de la taula també s’aixequen a recollir i no intenten escaquejar-se tota l’estona, sobretot si són de la teva edat més o menys, sigues un bon exemple! I si en el teu cas la loteria familiar ha estat bastant desastrosa, pots mirar d’escaquejar-te tu i quedar amb col·legues a una hora prudencial. Molta sort!
5) I de postres… una mica de gordofòbia
I al final tot sempre és exactament igual que l’any anterior, com si haguéssim caigut en una mena de loop etern i fantasmagòric: La mateixa decoració, el mateix menjar, regals similars, les mateixes discussions, els mateixos programes casposos a la tele, que si el raïm, que les nadales, els polvorons… Però especialment maligne és la repetició de la GORDOFÒBIA un cop passades les festes! Ja sento des d’aquí els comentaris sobre les múltiples dietes que faran després d’afartar-se de menjar, sobretot en nom de la salut, com si fos molt saludable tot el que acabem de passar. Haurem de repetir per enèsima vegada que el pes i la salut no són directament proporcionals, que el que afecta la salut és la discriminació i l’odi, i sobretot els seus comentaris repetitius sobre el mateix un any rere l’altre!
I sí, ja ho sé que m’ha quedat un post més que hater, que per això millor no dic res, però és que odio molt fort el Nadal i necessitava dir-ho!! Tot i que potser a tu no et passa i inclús t’agrada el Nadal, està molt bé, jo confesso que a estones també m’ho passo bé decorant l’arbre amb les meves cosines petites 😉
Estic farta, mira que cada finde igual eh? saps què vull dir?
I és que jo no sé per què no passo de tothom, és que es posen molt pesats tia!, i és que al principi és graciós i penso… vinga va, que aquest cop serà diferent, o… que facin el que vulguin, jo a la meva…
Però no, al final l’únic que canvia és fins a quin punt els hauré d’arrossegar o la persona a qui hauré d’acompanyar.
Al principi jo també me’n reia, a mi ja m’agrada agafar un puntet i tal … però això del coma etílic no fa per mi, però és que aquesta gent, quina tela!
Val, potser m’he passat amb això del coma etílic, saps? Però quasi eh?
I és que hi va haver un dia que vaig haver de trucar la meva mare! M’entens?
Vaig haver de trucar-la a les 3 de la matinada perquè vingués a pel Jofre, és que ja no sabíem que fer! Buah xaval el Moha i jo no podíem amb ell, i mira que està prim eh? Però és que era com un pes mort!!! Casi no es movia, ni contestava… la veritat és que em va fer patir molt! Em vaig espantar, què sé jo! No entenia què li passava, ni si se li passaria, no sabia què fer… quina por vam passar!
Va ser l’última festa de l’estiu, estava tothom allà, els del poble i els pixapins, va ser molt divertit, sobretot al principi, vam anar a la platja a última hora de la tarda, ens vam estar banyant i quan ja gairebé no hi quedava ningú, vam posar música, vam encendre una foguera, i vam estar jugant a «verdad o reto», saps, no? Total… que aleshores van començar els piques amb els xupitos… i van començar a fer combinacions fastigoses, buah, tots els licors possibles mesclats amb begudes ben dolces… i a veure qui podia més! I qui no s’atrevia, doncs a l’aigua… tot molt divertit i tal… però cada cop anaven a més … I jo ja em veia el panorama… però és que per molt que els hi digués, ni cas…
A partir d’allà, ni aigua, ni menjar… I jo ja els hi podia dir que s’hidratessin bevent aigua, que ni cas! I al final doncs això, va acabar el Jofre fatal. Primer va començar a vomitar, però és que després es va quedar tot tirat a la sorra, tapat amb una tovallola, tremolant… i no responia…
Total, que vaig haver de trucar a casa meva perquè vingués algú, buah quin pal! Recordo com la mare em deia que el posés de costat, com quan dormo… i que ella mentre, trucava a l’ambulància.
Quan va arribar la mare, pensava que m’esbroncaria, però no em va dir res. Bé, em va preguntar què havíem begut i si en Jofre havia pres alguna altra cosa. De cop i volta vaig sentir com en Jofre es queixava i la mare que li pessigava la galta. Respon, va dir, i va començar a donar-li copets a la cara mentre li parlava. La mare amb un posat tranquil, però decidit, va obligar a en Jofre a què s’incorporés.
– Millor que no t’adormis, Jofre.
I en Jofre va acabar de treure el poc que li quedava dins. La mare ni es va immutar tia, va netejar en Jofre i el va tapar amb la seva jaqueta… al cap de res en Jofre ja estava una mica més present, pàl·lid com un mort, però present. I ja al CUAP del poble, mentre esperàvem que el miressin i li curessin el braç, em va semblar que en Jofre estava molt atordit i també avergonyit.
EL JOFRE
No podré mirar-los mai més a la cara! Em fa molta vergonya. És que van haver d’avisar la mare de la Marta i en Moha ho va veure tot, quin desastre. Me’n vull anar a viure a un altre planeta!
Va ser molt estrany i ràpid tot plegat. Estava passant-m’ho tan bé… per fi vaig aconseguir que en Moha em fes cas… estàvem jugant a «verdad o reto» i em vaig disparar… vam començar a fer-nos xupitos, com més mesclat i pitjor sabor, millor! La veritat és que va haver-hi un moment divertit en tot plegat.
En Moha deia: – Si tens fred, xupito al canto! I començava a fer-ne de fred… després em van explicar que això de veure per entrar en calor és un mite, que ben bé fa tot el contrari… però bé, on estàvem? Ah si… els xupitos i en Moha… és que a mi m’agrada molt en Moha, el meu crush de l’estiu… i clar, estava amb mi allà, mirant-me mentre em reptaven i jo, nerviós… així que vaig pensar…Empassa! Tímid i gay, no és compatible…
I sí, al cap d’una estona ja no estava tímid, és més, estava eufòric! M’escoltava a mi mateix parlant i em sorprenia de tanta verborrea, estava lúcid i ràpid! Fins que vaig parlar de més…merda!
No sé com va anar, però de cop i volta estava davant de tothom explicant com cada nit, abans d’anar a dormir em mirava en bucle els tik toks d’en Moha…I tots reien de mi, i ell em mirava amb una cara estranya. Vaig notar una suor freda, em trobava molt rar, i no podia articular paraula…
Aleshores ell va començar a explicar una història d’aquestes de por. Intentava desviar l’atenció, li vaig agrair per dins. Vaig voler mostrar que m’interessava molt, però ja no era capaç de fixar la vista, volia dir alguna cosa interessant, que veiés que li seguia el fil, però tot anava molt de pressa. Vaig abaixar el cap mirant la sorra, em feia vergonya que s’adonés del meu estat… però va ser pitjor! Tot va començar a donar voltes i de sobte em va vindre una arcada impossible de controlar i va sortir tot disparat cap a fora… a partir d’aquí tot se’m va desdibuixar. Crec que el sentia parlar, però com si estigués molt lluny, la seva veu sonava metàl·lica i preocupada, recordo pensar que mai l’havia sentit dir el meu nom. De cop i volta, vaig notar sorra freda a la galta dreta al mateix temps que em cremava el braç. Vaig sentir un crit llunyà. Després em van dir que era la Marta que cridava que m’apartessin de la foguera que m’estava cremant el braç. A partir d’aquell moment recordo que vaig pensar alguna cosa així com… deixa-ho estar, no pots fer res… vaig notar com algú intentava aixecar-me, sentia com em parlaven, però no podia contestar, volia, però no podia i tenia tant de fred…
EL MOHA
Vaig haver d’anar a casa en Jofre, no em contestava els WhatsApps i jo marxava en una setmana. Volia disculpar-me…Si no l’hagués pressionat, no hauria begut tant… a vegades és que no em suporto! Però és que estava nerviós i volia que pensés que jo estava acostumat a tot això i bé, al final va ser tot un desastre…amb lo bé que ens ho estàvem passant. Semblava que per fi, ell i jo… ja m’entens. Doncs, això que… volia parlar amb ell abans de marxar, disculpar-me i tal, així que vaig escriure a la Marta i li vaig demanar que m’acompanyés. Jo no sabia molt bé com dir-li, però tenia clar que la Marta sabria com fer-ho.
Estava molt avergonyit. Quan va obrir la porta, i li vaig veure els ulls … Em va sortir de dins, sense pensar:
– Ho sento, perdona tio!, no t’hauria d’haver picat perquè beguessis tant…
La Marta em va fer un clatellot al cap!
– Veus com no era tan difícil – va dir – En Jofre feia cara de sorprès.
– Però… que va, sóc jo qui ho sento- deia mentre es tocava el braç encara embenat per les cremades.
– Vau haver de carregar amb mi i… bufff… la teva mare Marta!!! Quina vergonya!
– Potser hauríem de pensar una mica com fer-ho, no? – va arrancar la Marta – vull dir que tothom ens ho volem passar bé… però potser convé començar a saber com fer-ho… perquè no sé vosaltres, però realment quan m’ho passo bé no és quan estic vomitant per les cantonades o agafant-me a terra perquè tot em dóna voltes… i ja començo a estar cansada de fer de babysitter… m’enteneu no? Per cert vaig estar parlant amb la meva cosina, em va passar una web, on hi ha info de com anar de festa, sense perdre els papers!
Una escena: l’altre dia a la meva classe, un noi cridant-li a un altre «eh maricón, aquest boli és meu, passa-me’l!». El què ho diu riu, i l’altre?, doncs també! Un clàssic, l’insult estrella dels nois ressonant altre cop tan tranquil·lament per les parets de l’insti i a sobre disfressat de broma. Broma? És que a aquestes alçades encara no s’ha entès que utilitzar certes paraules que es fan servir com a insult en forma de «broma» segueix sent totalment ofensiu?!
Marica, gorda, puta, moro, subnormal… no és casualitat que siguin aquestes paraules i no unes altres, ja que estan reforçant l’homofòbia, la gordofòbia, el racisme, el capacitisme o la criminalització cap a les treballadores sexuals. I potser algú estarà pensant «és que ja no es pot dir res perquè sempre hi haurà algú que s’ofèn… Una broma és una broma!» I jo dic….. ME ABURREEEEES! Però també dic que l’humor és un tema prou delicat, a la vegada interessantíssim i potser val la pena que ens fem algunes preguntes.
Quines coses ens fan gràcia i per què? A vegades pensem que l’humor és una cosa natural i irrefrenable: que el què fa gràcia, fa gràcia, i això no es pot canviar. En canvi, com tantíssimes altres coses de la nostra vida, l’humor també és una construcció social que té a veure amb allò que aprenem. Per sort, aprendre i desaprendre forma part de la nostra vida. I per això quan anem prenent consciència i empatitzant amb diferents vivències ens adonem que potser hi ha coses que no fan tanta gràcia. Quina gràcia té fer-nos còmplices de les injustícies, banalitzar situacions alienes o inclús incitar a seguir reproduint l’odi i la violència?
Tots i totes podem fer les mateixes bromes? A mi em sembla que no! Jo puc riure’m de mi mateixa però segurament no em farà tanta gràcia si algú riu de mi oi? Doncs crec que al fer bromes sobre col·lectius als quals no pertanyo passa el mateix, especialment si estic alimentant desigualtats. Una persona blanca fent acudits sobre persones racialitzades? Una persona prima sobre persones gordes? Una noia hetero sobre bolleres? No parfavoooor, ubiquem-nos!
Sí, he dit bollera. Perquè també hi ha paraules que no són el mateix segons qui les digui. No et sembla just? Doncs a mi no em semblen justes les jerarquies socials i bé que ens les hem d’empassar! La paraula bollera, igual que marica, igual que gorda, molt sovint s’utilitzen de manera despectiva i com a insult però també podem reapropiar-nos d’aquestes paraules. És el mateix que va passar amb el concepte en anglès queer, que originalment tenia una connotació pejorativa cap a les dissidències sexuals i en l’actualitat descriu un corrent de pensament i una actitud vital que encoratja a viure amb llibertat el gènere, els afectes i les sexualitats. Tot això, no va ser per art de màgia, sinó gràcies a un procés intens de lluita de les mateixes persones assenyales com a queers. Així doncs, reapropiar-nos d’això i utilitzar gorda, bollera i marica per definir-nos a nosaltres mateixes des de la resistència el carinyo i l’orgull és una bona estratègia. Ara, que quedi clar: a mi no em defineix ningú més que jo mateixa! I per això no és el mateix com parli jo sobre mi mateixa que com es refereixen a mi les altres.
Apa doncs, tornant a l’humor, dir-vos que a mi m’encanta riure fins que em fa mal de panxa i visca el poder terapèutic de l’humor! Però jo vull un humor agut, creatiu i que no discrimini! Creus que és possible?
Perquè què com diu el Març Llinars: què té de transgressor o políticament incorrecte fer acudits masclistes i racistes en una societat masclista i racista? Res! No us perdeu el seu vídeo curtet, contundent, clar i divertiiiiit 😉
Una vegada, en un taller que van venir a fer a l’insti, ens van explicar que sempre que poses un substantiu al costat de la paraula «jove», el concepte pren una connotació negativa o de perill… I si hi penses, és veritat! Sexualitat i joves, xarxes socials i joves, alimentació i joves, etc. Jolín, quina injustícia!
Bé, doncs amb la pornografia passa el mateix! A part de passar moltes altres coses és clar, perquè és que el tema del porno està ple de controvèrsies!
Anem a pams!
El porno és un producte de consum com qualsevol altra cosa, no? I així com passa amb altres productes, ja que promou uns valors, sí?
Aleshores, per què les adultes estan tan preocupades pel consum de porno que puguem fer les joves? Si ensenya el mateix que moltes de les altres coses que consumin i aquestes no els preocupen! Tipus: cançons i pelis heteros i romàntiques, roba amb talles impossibles i absolutament generitzada, menjar prefabricat i amb quantitats ingents de glutamat addictiu, etc.
La resposta és fàcil: perquè la sexualitat segueix sent el tema tabú per excel·lència! O no se’n parla o se’n parla amb eufemismes o des de la reproducció, el risc i el perill. Com us ho hem de dir que volem una educació afectiva i sexual integral que ens parli del plaer, que contempli totes les diversitats, que ens acompanyi en descobrir el nostre propi criteri…???
Jo entenc perfectament que les adultes estiguin preocupades pel consum de porno que fem les joves, perquè he estat investigant i és realment violent i molt allunyat de la realitat el que surt en el porno mainstream -majoritari, comercial, de fàcil accés…-. Però que es preocupin també per elles mateixes, perquè deuen consumir el mateix porno que nosaltres, no? O n’hi ha que no és així? Jo he sentit que hi ha porno ètic i feminista, però la veritat és que no n’he trobat, deu passar com amb la resta de productes, que el consum ètic requereix d’esforç per trobar-lo i de diners per adquirir-lo! D’altra banda, crec que abans segur que també consumien porno, però diferent, en revistes i aquestes coses, ara amb els smartphone tot és més ràpid!
La problemàtica la veig clara: el porno és masclista, centrat en el plaer dels homes, racista, capacitista i violent i irreal. I la solució també: educació afectiva i sexual integral des de la infància. Ara bé, com ho fem? Espero que les adultes feministes i compromeses estiguin lluitant per això. Nosaltres fem el que podem des de l’insti!
Si ningú ens parla de sexualitat, traiem les nostres pròpies conclusions, de topicazos que sentim, del que veiem al porno, del que ens anem explicant les unes a les altres (de vegades més encertat i d’altres no tant, la veritat…), etc.
Jo penso que no podem aprendre el que és la sexualitat mirant porno, igual que no podem aprendre com és una relació de parella desitjable mirant pelis romàntiques. Però igual que a vegades ens passa que ens pensem que les nostres relaciones amoroses seran com les de les pel·lícules, doncs potser a vegades també ens pensem que les nostres relacions sexuals seran com les del porno i aquí és on està el problema, perquè el porno és més fals que jo que sé!
Al porno, els actors i les actrius estan operadíssims, prenen substàncies per poder aguantar tanta estona practicant sexe, tenen cossos super irreals, empastifats d’oli i es donen escenes surrealistes gens creïbles.
Que us quedi clar que la nostra sexualitat no serà així i de fet, gràcies que no serà així, quin pal de sexualitat normativa i exagerada plena d’estereotips i tòpics.
Si volem tenir una sexualitat plaent i que ens faci sentir bé amb nosaltres mateixes i amb la gent amb la qual la compartim, hem d’anar investigant a poc a poc què ens agrada i què no i ser conscients que mai deixarem d’aprendre i de descobrir coses noves, que no hi ha una única manera de tenir sexualitat i que la vida està plena de primeres vegades i celebrar-ho, perquè si no, quin rotllo!
Una altra cosa que penso del porno és que tot va molt ràpid i que quan veus porno tu també vas molt ràpid, perquè t’excites super ràpid i arribes a l’orgasme de seguida i ja està, en canvi quan em masturbo sense porno doncs tot és més lent i em dóna temps de gaudir de totes les parts del procés més estona, com amb el menjar cuit a foc lent, que no em direu que no està boníssim l’estofat de la iaia, tot i que a vegades em pugui venir de gust fer-me una pizza 😉
Hi ha una cosa que em fa molta ràbia del porno i és que és una màquina de generar estereotips sense límit, emmascarada darrere de totes aquestes etiquetes que aparenten diversitat i que no fan més que reforçar falses creences i dir com som les persones segons el nostre sexe, edat, ètnia, preferència sexual, cos, etc. L’únic positiu que li veig a això és que pot resultar una manera més «atractiva» de treballar estereotips per a aquella gent que té moltes resistències i que es pensa que tot està ja superat a nivell de desigualtats i discriminacions.
I per últim i més complicat, em passa una cosa, i és que a vegades em sento culpable excitant-me veient porno, perquè jo veig que és violent i masclista i no m’agrada, però el meu cos (el meu cap, en realitat) reacciona. M’han explicat unes educadores de La Tarda Jove que no m’haig de sentir culpable i que no és culpa meva, que és normal que no m’agradi el que veig, però que també és normal que m’exciti veient-ho, perquè ens hem educat en aquesta societat que ens ha explicat que aquest és el nostre paper en la sexualitat i desconstruir-ho no és ni fàcil ni ràpid!
Al porno, moltes vegades veiem pràctiques de dominació-submissió no consentides i això no és sexualitat, és violència sexual. Si volem fantasiejar amb aquestes pràctiques no passa res, i si volem portar-les a la pràctica, en un moment determinat, han de ser consentides i consensuades per les dues parts, tenint molt clares les normes del joc i quan comença i quan acaba. Les relacions de dominació les deixem per a les fantasies i per al joc, no per a la vida real, en les nostres relacions, busquem al màxim la horitzontalitat, no us deixeu enganyar per 50 sombras de Grey 😉
Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa. Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m. Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.
Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar. Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria. Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit. Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?
Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament. Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant? El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…) Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les». La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès. Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.
La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa. Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó. Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més? Ànims! Estem amb vosaltres!
