«Hondraràs al teu pare i a la teva mare»

«Hondraràs al teu pare i a la teva mare»

Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.

 Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
 Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.

Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
 Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
 Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit. 
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?

Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
 Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
 El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…) 
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les». 
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
 Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.

La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
 Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
 Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!

La Lore.

Nadal i Covid? Actitud feminista!

Nadal i Covid? Actitud feminista!

Doncs ja ho tenim de nou aquí. El què? Doncs el Nadal, què si no? Les llums aquestes horroroses que es col·loquen en alguns carrers, la figureta del pare Noel escalant balcons, els anuncis de la tele, la pressió per pensar regals per a alguns que, en realitat, quasi no pensen en nosaltres cap altre dia de l’any. Que en realitat té coses xules, no dic que no: vacances, trencar una mica amb la quotidianitat de l’institut, potser pensar en que dinarem i soparem una mica diferent, algun regal xulo, etc. Però és que aquest any de pandèmia ho està posant tot una mica difícil. I això no és només pel virus, que també, sinó per tots els missatges que se’ns tiren a sobre. I és que és sempre el mateix, que si vigila, que si sigues responsable, que mira que depèn de tu, que les àvies i els avis són de risc, etcètera, etcètera. Si és que no ens deixen gaudir, com si fóssim totes unes irresponsables que no pensem més que en nosaltres! Que sí, que vale, que hi ha gent que passa de tot, però només són els xavals i les xavales? Doncs què voleu que us digui, estic ja una mica farta! Portem ja quasi un any que ens tiren la merda als joves com si nosaltres fóssim els únics responsables de tot això, com si forméssim part de, jo què sé, una espècie de conspiració mundial per acabar amb la vida de la gent. Ja ho van fer primer amb els més petits, que ni els deixaven anar als parcs a jugar a l’aire lliure. Ara ens ha tocat a nosaltres. Total, així no assumeixen responsabilitats, no? Perquè, que jo sàpiga, poc sembla que podem fer davant de la gent que s’ha d’amuntegar al metro o al tren per anar a treballar i poc sembla que podem dir per a que s’hi posin més diners als hospitals o les residències de gent gran estiguin una mica més controlades. I això per dir només dues coses, quan en realitat són moltes més de les que la gent es queixa. Només és qüestió d’escoltar una mica a la veïna, que potser sap bastant més de la vida real que no el senyor de corbata que presenta l’informatiu de torn.

Però bé, jo en realitat volia parlar-vos d’una altra cosa i m’he liat. I és que a mi no se m’acaba de posar bé el Nadal, com que vegades sento que se m’ennuega i se’m fa una mica pesat. I si això ja em passava abans del COVID, doncs tinc la sensació que aquest any potser serà una mica així. Aquests dies passarem més temps amb la família i això se suposa que és el que s’ha de fer, el que s’espera de nosaltres, com si totes les famílies fossin l’hòstia i familiar fos sinònim de persona que t’estima i t’estimes. Doncs mira, en alguns casos sí, però en d’altres no. Perquè jo tinc col·legues que m’expliquen unes coses… O, bueno, també en la meva família, que en totes hi ha de tot i sempre hi és el típic tiet pesat que no sap res de tu ni li interesses el més mínim fins al moment que necessita saber molt fort si tens nòvio. En fi, què us he dir…

 

Una mica d'humor :)

Una mica d’humor 🙂

 

Però mireu, és aquí quan en realitat penso que la família, en realitat, també s’hauria de poder escollir, que haurien de ser totes aquelles persones que ens fan sentir bé, a gust i tranquil·les, tant si són les de casa com les de fora. Per què no em direu que, tot i estar en família, a vegades no us heu sentit soles? O potser no us ha faltat gent? Són importants, sí, i algunes, en realitat, estan superbé, que no tot és un desastre. De fet, és molt guai quan fem equipillo amb les cosines!

 

Una mica d’amor 😉

 

Però és com quan el confinament més dur, que vaig trobar molt a faltar a les col·legues, que les necessitava i necessitava sentir-les al costat, no només a través de la pantalla. Doncs ara igual, necessito a les col·legues i està bé que sigui així i també fer coses que, en realitat, sí que se’m posin bé i no em facin nus a la gola, que per ennuegar-me ja faré servir els torrons si vull. També us dic, per això, que de vegades també necessito temps per mi, que potser amb la gent, a voltes, tampoc m’hi acabo de trobar en alguns moments. El que sí que em va superbé és fer allò que em ve de gust i potser són coses tan tontes, o potser no tant, com sortir a caminar o a córrer. I això és tan variat com haurien de ser els nostres gustos, no? Cadascuna ja sap que és el que li va bé, la qüestió és donar-se temps i espai per a escoltar-se. També donar-li una mica la volta a la situació i buscar maneres. Crec que parlar-ho és una bona opció i això, que si voleu, sempre em podreu escriure al whatsapp (602047850) que l’aniré mirant de tant en tant.

Ale, espero de veritat que tingueu molt bones vacances!!!

La Lore.

 

 

 

Viu la teva llegenda!

Viu la teva llegenda!

Encara que estigui confinada penso celebrar Sant Jordi i Santa Jordina és clar! M’agrada molt llegir i ara, mira per a on, tinc molt de temps per fer-ho! Bé, el que em deixen les trucades, les xarxes socials, les coses a fer a casa o els deures.

M’agrada llegir perquè amb els llibres puc viatjar amb la imaginació, aprendre i moltes coses més!!!!

Això si, el que no m’agrada gens és la llegenda de Sant Jordi, un cavaller militaritzat súper fort que ha de rescatar la princesa indefensa, passiva i dèbil d’un monstre horrible, un drac. No pot ser més heteropatriarcal i masclista! Ja és hora que anem canviant la història no? No es tracta de regalar o no una rosa sinó de tot el que significa la imatge d’una noia (de la que per cert no en sabem ni el nom!) indefensa i desvalguda que necessita un paio (que en el fons està cagat de por) perquè la salvi, vinga va!

Trenquem plagades amb els estereotips que no ens deixen gaudir, ni escollir qui volem ser o pensar que és el que ens agrada. Nosaltres som les protagonistes dels nostres contes! Per això us recomano que li doneu una ullada a aquests llibres que a mi m’han agradat molt i amb els que he après a ser més lliure:

Aquest llibre parla del consentiment en l’acte sexual. Segur que ja sabeu el que vol dir però aquest llibre ens endinsa en la sexualitat basada en el plaer i ens explica moltes coses, definicions, anàlisis i recomanacions vinculades a l’orientació sexual, el feminisme, la pornografia, els cossos i el gènere. El llibre ha sorgit del fanzine Consentzine, el coneixeu? És molt xulo!, us deixo un enllaç del fanzine perquè us feu una idea.

Sí, sí, han fet un llibre del programa de l’Oh my goig!!! Jo l’he llegit perquè em va agradar molt la primera temporada del programa. Us deixo un enllaç on podeu veure de què va el llibre i com està fet, m’encanten les il·lustracions!!

El títol ja ho diu tot!!! És un llibre que ens ajuda a repensar-nos la sexualitat (sexe, plaer, emocions, pràctiques sexuals, identitats, …) i sobretot a tenir cura de nosaltres i de les persones amb qui compartim sexualitat. Té un enfocament feminista i de drets i amb una mirada sobre la sexualitat de consens i lliure de violències, perquè totes les persones puguem viure la sexualitat sense discriminacions ni opressions.

És un llibre súper útil per a nenes i nens d’entre 7 i 10 anys. Una bona iniciació al descobriment de què és la Sexualitat. Parla sobre els cossos, el gènere i la sexualitat ficant èmfasis en els límits, la seguretat i el plaer

I com no us deixem un llistat de llibres i còmics feministes que trobeu aquí a la meva web!

I tu, que vas fer pel 8 de març?

I tu, que vas fer pel 8 de març?

És el 8 de març un dia per “felicitar” a totes les dones pel fet de ser dones?

Com cada any, al voltant d’aquesta data els instituts omplen les parets de treballs, de fotografies de dones treballadores importants en la història, es fan tallers, xerrades i fins i tot, hi ha assemblees. Vull compartir una anècdota reflexiva que van compartir amb mi unes amigues d’un institut. Teníem molt clar que volíem fer alguna cosa potent. Per tal de documentar-se van llegir, veure vídeos, pel·lícules, fins i tot van assistir a assemblees de barri i xerrades. En una d’aquestes xerrades una de les dones ponents va formular una pregunta directa als homes de la sala, sabeu perquè l’any 1975 l’ONU estableix la celebració del 8 de març a escala internacional? Va ser per elles molt revelador adonar-se que gran part de les persones assistents no ho sabien!

El 8 de març de 1911 es va cremar la fàbrica tèxtil Triangle Waist Co, amb 123 dones treballadores dins, totes elles entre els 14 i els 22 anys. Això va provocar unes mobilitzacions socials que fins llavors no s’havien vist protagonitzades per dones i van posar llum a les desigualtats i injustícies que vivien les dones treballadores. Des de llavors, fa molt més d’un segle que les dones lluiten, es rebel·len, es manifesten als carrers i fins i tot han fet vagues per tal de reclamar drets laborals i socials, l’emancipació, l’educació i la fi de l’explotació infantil, gaudir de la sexualitat. Com pot ser que encara hi hagi tantes persones que no sàpiguen per què es commemorà aquest dia?

 

 

Des de fa molts anys aquest dia serveix de referència per memorar a totes les dones que han lluitat pels seus ideals, aquelles que van creure que és possible un món on les dones poden fer allò que volen, per totes les que ara hi som i per les que vindran! Volem mirar cap endavant, al futur, que no ens “felicitin” per ser dones, sinó que tothom tingui clar perquè se celebra el 8 de març, i sobretot, que la lluita no es fa només un dia!

 

 

 

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Diversitat funcional. En parlem una mica?

Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc.  comencen a proposar  nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.)  i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.

Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).

Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.

 

 

Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!

 

 

Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!

 

 

Coneixeu la Celeste Barber?

Coneixeu la Celeste Barber?

És una actriu i comediant australiana que parodia les fotografies d’algunes dones famoses o certes imatges de campanyes publicitàries. Tot va començar ja fa uns anys a partir del que quasi era una broma innocent: imitar les posicions ridícules o absurdes que havien d’adoptar aquestes celebrities per vendre un producte o, directament, les que penjaven als seus comptes personals de diverses xarxes socials per demostrar qui sap que.

Ja us esteu imaginant alguna d’aquestes imatges, no? Doncs si seguiu el hashtag #celestechallengeaccepted del seu compte d’Instagram (@celestebarber) –cosa que us recomano molt si voleu riure una estona– podeu veure les seves imitacions, de vegades també en forma de vídeo, que destapen no només l’absurditat i la ridiculesa que envolta la figura femenina en gran part d’aquest món de les celebritats i la fama més normativa sinó també la violència que moltes vegades desprèn. Des de la paròdia, la Celeste deixa molt clares algunes coses que ja sabem però que, per patir-les cada dia, quasi les normalitzem: la constant cosificació i sexualització del nostre cos o la representació d’uns cossos i unes figures normatives que continuen apuntalant un determinat cànon de bellesa impossible i violent.
Perquè, em pregunto jo, quina necessitat hi ha, per vendre no sé quin producte, que col·loquin a una dona fent postures estúpides? Us heu parat a mirar amb deteniment alguns anuncis de la tele? I els que posen de tant en tant a les parades del bus?

O, d’altra banda, per què, constantment, ens diuen que aquesta gent són el nostre model i referent i, si alguna vegada se’ns ocorre assemblar-nos una mica perquè mostrem el nostre cos o juguem amb expressions una mica provocadores i sexualitzades se’ns titlla de guarres? En què quedem? Hem de ser com elles o no?

Jo us dic una cosa. Tant per tant, com tampoc podem ser com una imatge passada per uns quants –diria que bastants– retocs de photoshop, millor que cadascuna ens expressem com volem, que mirem al nostre entorn, que ens reapropiem dels nostres cossos i que ens riem, com fa la Celeste, de tanta tonteria. Perquè sí, tot això la Celeste ho fa des de la broma i està molt bé que la nostra crítica també pugui anar per aquí. I no només des de la broma, sinó també des del seu cos al natural, que és bastant semblant al nostre i al d’aquelles dones que veiem caminar pel carrer. Ens prenen per idiotes quan, en realitat, nosaltres ho tenim claríssim. Us deixo aquí algunes d’aquestes imatges que parlen per si soles.