Enganxada a TikTok

Enganxada a TikTok

Sí, ho reconec, estic super enganxada a TikTok, és que és lo más! La gent és super divertida, ric moltíssim, també em quedo pillada mirant tutorials del que sigui i m’enganxo a algun dramilla que altre, que també n’hi ha a TikTok de gent parlant dels seus drames, traumes i tal eh!

Durant el confiament em va ajudar molt a passar l’angoixa i el temps!, tot el dia tancada a casa amb els pares i el meu germà, flipa! Em distreia molt i tot em feia menys pal.

És que TikTok és com si fossin les meves col·legues! Els vídeos que em surten és com si em parlessin a mi! Diuen que és no sé què de l’algoritme, que escull entre tots els vídeos del món els que més et poden molar a tu. Suposo que per això tinc la sensació que la gent que em surt als vídeos són com jo, o els hi passen coses semblants. Però pot ser estaria guai anar-me recordant que el món no és tiktok, vull dir que al món hi ha gent que no pensa com jo, i està guai saber-ho perquè si no em penso que el món és una bombolla com els vídeos de tiktok.

Però és que alhora em connecta amb les col·legues, val que ho mirem soles, cada una amb el seu mòbil, però després ho comentem o ho compartim! Ens fem unes risas! I més ara que no podem fer res! No podem quedar més de no sé quantes, no podem anar enlloc, ni tocar-nos, ens miren malament a tot arreu, és un pal!

Però és cert que em passo la tarda (i a vegades la nit!) tirada al llit tirada mirant TikTok o l’Insta, i al final m’agafa un mal de cap brutal! He notat que estic súper cansada, que em costa concentrar-me, dormo fatal, vaig a l’insti que m’arrossego…. Inclús a vegades que algunes amigues diuen de fer una volta pel barri prefereixo quedar-me a casa perquè em fa mandra sortir i prefereixo quedar-me mirant el mòbil, i això no mola!, però no sé molt bé com parar-ho, estic bastant enganxada la veritat.

L’altre dia a la classe de 4t d’ESO els van fer un taller sobre pantalles, i a la sortida deien que els hi havia molat bastant, que no eren d’aquells adults que et jutgen per tot i et foten la xapa, es veu que els hi van donar algunes idees de com fer per no estar tot el dia mirant el  mòbil i per no anar tan cansades, empatxades d’imatges i el coll garratibat!

Que a veure, no deixaré de mirar tiktok eh, però almenys que no se’m passi el dia mirant el mòbil sense fer res més! Que també em sentarà bé fer altres coses que molen, com veure una sèrie, donar una volta amb les col·legues, trucar a la meva cosina del poble perquè m’expliqui els últims cotilleos o llegir-me un còmic. 

«Honraràs al teu pare i a la teva mare»

«Honraràs al teu pare i a la teva mare»

Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.

 Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
 Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.

Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
 Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
 Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit. 
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?

Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
 Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
 El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…) 
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les». 
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
 Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.

La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
 Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
 Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!

La Lore.

Què és la I de LGTBIQ+?

Què és la I de LGTBIQ+?

Us heu fixat en la «I» del ball de sigles LGTBIQ+? És la I d’intersexualitat, sabeu què significa? Doncs fa referència a un ampli conjunt de variacions corporals que no s’ajusten a les nocions típiques d’un cos masculí o d’un cos femení. Engloba variacions de les característiques sexuals (cromosòmiques, hormonals, gonadals, genitals…) diferents de presentació dicotòmica masculina o femenina. Les persones intersexuals poden tenir de forma simultània característiques sexuals femenines i masculines, o trencar amb l’esperada correspondència entre òrgans genitals, cromosomes, gònades, hormones i aparell reproductor. Les característiques sexuals, al moment de nàixer o més tard a la pubertat, poden semblar masculines i femenines al mateix temps o no del tot masculines o del tot femenines. La intersexualitat o millor les intersexualitats en plural fan referència, doncs, a diversitats corporals que no encaixen amb els estàndards binaris. Anteriorment es coneixia les persones intersexuals com “hermafrodites”, però avui es considera un terme despectiu o estigmatitzant. Tot i que hi ha persones intersex que s’estan reapropiant d’aquest terme desactivant la seva càrrega pejorativa. Encara alguns ho consideren un trastorn, però gràcies al moviment intersex està augmentant a poc a poc la conscienciació sobre la diversitat corporal.

 

 

Què passa quan els genitals dels nadons no són masculins ni femenins? La nostra societat és profundament binària. O s’és un nen o s’és una nena, no hi ha altra opció! L’ambigüitat és vista com a patològica. La pràctica habitual és fixar el sexe dels bebès intersexuals just després del naixement i aplicar un tractament mèdic perquè les parts del cos concordin amb el sexe assignat. I es prescriu intervencions quirúrgiques i teràpies hormonals amb la idea de fer-los encaixar en la categoria home o dona. El moviment intersex ha criticat la vulneració de la integritat corporal per les cirurgies i tractaments mèdics sense consentiment, de caràcter irreversibles, a edats primerenques i sovint amb seqüeles. Per això, cada cop hi ha una major tendència a deixar d’intervenir i que sigui les persones intersex qui pugui decidir des de l’autonomia i el consentiment a mesura que es vagin fent grans. Obrint, així, la possibilitat que totes les persones puguem ser felices siguin com siguin els nostres genitals i els nostres cossos. Gràcies a la lluita del moviment intersex avui sabem que la intersexualitat no és una patologia ni una malformació. Uns genitals ambigus no són un error de la natura, una anomalia o defecte de naixement. Els cossos de les persones intersex, com la resta de cossos, no són mai cossos equivocats. Per què doncs «corregir» els cossos de sexe indeterminat, atípic o ambigu i convertir-los en masculins o femenins? No són els cossos sinó la societat qui s’equivoca!

 

 

La intersexualitat no és una identitat de gènere ni una preferència sexual, és una corporalitat. Les persones intersex, com qualsevol altra persona, poden identificar-se amb el gènere femení, masculí, gènere fluid o gènere no binari. Les possibilitats del desig de les persones intersex, igual que les altres, són també infinites. Així, doncs, si la intersexualitat no és una identitat sexual i de gènere, què fa la «I» amb les sigles LGTB? Possiblement compartim històries d’invisibilització, estigmatització, exotització i patologització. De sentir-nos diferents, freaks, monstres i bitxos raros. Compartim discriminacions i violències d’un sistema normatiu de sexe/gènere/sexualitat que ens travessa. No encaixar amb la norma cis-hetero-patriarcal és potser el que compartim. Però també podríem pensar que tots i totes presentem trets d’intersexualitat.

 

 

Si entenem la intersexualitat com un gran espectre de variabilitat corporal, qui diu quins cossos són intersexuals i quins no? Qui de nosaltres compleix sempre els ideals normatius d’un cos femení o un cos masculí? I això ens interpel·la a totes! Quantes dietes, depilacions, cirurgies estètiques, hormones o hores de gimnàs acumulem per encaixar amb una norma tan estreta i excloent? I seguim fallant en l’intent! I si canviem el focus, deixem en pau els nostres cossos, els nostres desitjos i les nostres identitats i provem de dinamitar la norma? Llavors possiblement podem compartir també estratègies de visibilitat i reconeixement, d’ampliació d’imaginaris i referents empoderants. Per trencar el silenci, vèncer el tabú, superar la culpa i la vergonya. Podem lluitar conjuntament per millorar la vida de qui estem travessades per les violències heteropatriarcals. Per tant, a més de reivindicar la diversitat sexual i de gènere comencem ja a reivindicar també la diversitat corporal. Així doncs, la «I» ens obliga una vegada més a aprofundir i ampliar el feminisme i el moviment transmarikabollo per afinar la mirada sobre els efectes i les violències de l’heteropatriarcat. El 26 d’octubre és el dia de la visibilitat intersex. Aquest i la resta de dies de l’any és un bon moment per fer-ho. Tots els cossos són bonics!

 

Per saber-ne més…

 

La Lore.

 

 

Pipes, amigues i a on posicionar-te.

Pipes, amigues i a on posicionar-te.

L’altre dia, mentre esperàvem assegudes a les escales a què fos l’hora, menjant pipes, escoltava la Yola i la Laura. Ostres que divertides que són si pillen la directa, m’encanten massa. Un altre cop contestant burrades al xaval, suposadament anònim, que els ha entrat per l’insta. I és que això que ells es pensin que poden dir el que vulguin perquè no sabem qui són… però si està clariiiiiiissim! Bé, potser fan veure que s’ho pensen que no sabem qui són…. no sé… per dir tot allò que si no no dirien, o per fer-se els guais davant dels altres, no sé… La cosa és que al final tot són burrades. I després te’ls trobes pel passadís i res! No poden ni mirar-te als ulls!

M’encanta quan arribo aviat i tinc una estona amb elles abans de classe, és que això ho canvia tot. Tant és si el simpàtic del meu germà s’ha xivat de la ximpleria de torn o si la mare li ha dit a la mama que revisi l’agenda que tinc una nota de la profe… tant és si m’acaben de castigar… Si el meu crush ha deixat de ser-ho o el que sigui, tant és.

Tant és tot, només cal que arribi una mica abans i m’assagui a les escales i tregui les pipes mentre espero. I sempre arriben i ens mirem com si res i com si tot. Continuar la conversa on l’hem deixat, així de simple. Perquè la resta, tota la resta, és un mentrestant. I és que de veritat, que són lo màxim, jo… és que no sé com s’ho fan per ser tan ràpides i malparlades, però és que em pixo amb elles i diuen tantes veritats!

Per cert l’última foto que hem pujat de les tres, en mitja hora ja tenia 50 likes.
Avui, però, la Laura està especialment rancia, i una mica absent, sembla empipada. De tant en tant, la Yola i jo ens mirem i mirem la Laura de reüll, altre cop ha tingut un percal amb en Javi. I és que el meu germà és un setvintiquatre, m’entens? Un pelma, no la deixa en pau, està tota l’estona a sobre seu. Jo, és que no ho entenc perquè molta paciència no és que tingui la Laura, val? De normal les diu claretes les coses, però mira no sé… Ara, o amb ell, no sabria dir, és diferent.

La Yola em mira. De debò? Un altre cop? I és que sempre em fa el mateix. La Yola i la Laura van juntes des que ni parlaven, però tant és que jo sigui la germana del Javi, tant és que vagi dos cursos per sota… que quan la Laura està, diguem, així d’enfadada, sóc jo qui actua.

Així que m’apropo a la Laura, que remuga quasi a la mateixa velocitat que mou els polzes. I sense aixecar el cap de la pantalla, em corregeix, no és en Javi, i sort, perquè avui no estic per xorrades. Recordes el que et vaig explicar de la Desi, fa mirant la Yola, doncs es veu que ha petat a classe, tia! Si, si… així com t’ho dic, bé ha petat al seu estil clar… vull dir discretament com fa ella, és que tenen molta tela tia! I molta sort que no sigui jo, perquè és que munto una que no s’ho creuen! Però tu et penses que és normal? Que després de la setmaneta que porta, va la Júlia i li diu que a veure si la pròxima vegada va amb més compte. Sí, sí la Júlia, tia, la seva millor amiga, m’entens?
És clar que, a mi això no m’ho diu aquesta…. i si és que al final ja té raó, ja la Júlia, és que clar, si no fa res, no diu res, si no contesta! Doncs això, que qualsevol diria que li agrada que li facin, saps o que? A més ja sabem com les gasten, que es pensava?

Trigo una mica a assimilar el que passa a partir d’aquest moment doncs, mentre jo contesto l’últim whats, despreocupada, la Laura ha deixat de parlar i mira la Yola amb cara perplexa mentre aquesta fa un speach calmat però tens, sembla que busca cada paraula, per no ferir però per no deixar de dir.

I és que per primera vegada des que les conec, la Yola no està gens d’acord amb la Laura. No només això, es mira la Laura com si aquesta li hagués fet mal.

De què estàs parlant Laura? – li diu –De qui estàs parlant? I Per què estem parlant d’ella? És que no ho entenc saps, per què et fiques amb ella? Per què no t’enfades amb el Jordi? O amb la Maite? Per què no parlem del que han fet ells? O del Bruno o el bo del Marc?

És que de veritat no entenc per què seguim parlant de la Desi? Tota la setmana parlant d’ella… Però si som la resta que no parem de cagar-la… Si, si tots i totes, tu també! Per què, que vas fer tu en el moment? Merda! Que vaig fer jo? Res… seguir com si res… no va amb nosaltres oi? Però si és que pràcticament ningú li parla ja! Que estem fent, eh nosaltres, que estem fent? Aquí menjant pipes i criticant-ho tot. I és que a sobre qüestionem com ha petat? Que entre poc i massa! Ostres tu!

I jo amb la mirada fixa a terra i la cara bullint, noto el cor al coll que batega fort i és que tinc por i ganes de plorar, no pot ser. Vull dir que això no pot ser. De veritat, mai ha sigut, mai he vist la Yola parlar-li així a la Laura, mai l’he vist així de dura.
De cop i volta està a anys lluny de mi, parla amb una calma que fa por. Em fa por que no vulgui saber mai més res de mi, de nosaltres. No puc aixecar el cap, em sé de memòria el dibuix dels esgraons de marbre que em fan de banc… No vull que arribi cap pausa, no vull que deixi de parlar.

I ja no puc mirar més el marbre. Aixeco al cap, a temps per veure com a la Yola li llisca una llàgrima per la galta i com la Laura se la mira, no sé interpretar la seva mirada, no sé què li passa pel cap, ni que dirà si és que dirà… i aleshores desvia la mirada cap a la multitud que comença a pujar les nostres escales.

Vols pipes? Fa la Laura i torna a mirar la Yola, just abans de fixar la mirada sobre la noia, que es coneix, millor que jo, els dibuixos dels marbres de tot l’institut. Desi, vols pipes? A mi les pipes la veritat és que no m’agraden gaire, fan massa set, però és que estic farta de la mascareta, m’ofega, i jo no fumo.

 

 

La Lore marxa de vacances.

La Lore marxa de vacances.

Com a totxs em convé un descans 😅 però torno aviat! Al setembre ja estaré disponible perquè em pregunteu el que necessiteu sobre desig, plaer, sexe saludable, preferència sexual, identitat de gènere, relacions amoroses, autoestima, anticoncepció, avortament o qualsevol qüestió relacionada amb les violències masclistes.

Ha estat un curs complicat, l’hem trampejat de la millor manera que hem pogut, no és moment d’exigir-nos massa, de fet ara toca aprofitar les vacances!, descansar, compartir, gaudir i agafar forces pel pròxim curs que esperem que sigui una mica més tranquil! 🙏

Per cert!, si necessites ajuda mentre estic fora, a la nostra web hi trobaràs recursos d’altres espais que ofereixen serveis d’atenció per a joves!

Gaudiu i cuideu-vos molt! ☀️💦🌿

 

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Diversitat funcional. En parlem una mica?

Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc.  comencen a proposar  nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.)  i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.

Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).

Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.

 

 

Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!

 

 

Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!