Què és la I de LGTBIQ+?

Què és la I de LGTBIQ+?

Us heu fixat en la «I» del ball de sigles LGTBIQ+? És la I d’intersexualitat, sabeu què significa? Doncs fa referència a un ampli conjunt de variacions corporals que no s’ajusten a les nocions típiques d’un cos masculí o d’un cos femení. Engloba variacions de les característiques sexuals (cromosòmiques, hormonals, gonadals, genitals…) diferents de presentació dicotòmica masculina o femenina. Les persones intersexuals poden tenir de forma simultània característiques sexuals femenines i masculines, o trencar amb l’esperada correspondència entre òrgans genitals, cromosomes, gònades, hormones i aparell reproductor. Les característiques sexuals, al moment de nàixer o més tard a la pubertat, poden semblar masculines i femenines al mateix temps o no del tot masculines o del tot femenines. La intersexualitat o millor les intersexualitats en plural fan referència, doncs, a diversitats corporals que no encaixen amb els estàndards binaris. Anteriorment es coneixia les persones intersexuals com “hermafrodites”, però avui es considera un terme despectiu o estigmatitzant. Tot i que hi ha persones intersex que s’estan reapropiant d’aquest terme desactivant la seva càrrega pejorativa. Encara alguns ho consideren un trastorn, però gràcies al moviment intersex està augmentant a poc a poc la conscienciació sobre la diversitat corporal.

 

 

Què passa quan els genitals dels nadons no són masculins ni femenins? La nostra societat és profundament binària. O s’és un nen o s’és una nena, no hi ha altra opció! L’ambigüitat és vista com a patològica. La pràctica habitual és fixar el sexe dels bebès intersexuals just després del naixement i aplicar un tractament mèdic perquè les parts del cos concordin amb el sexe assignat. I es prescriu intervencions quirúrgiques i teràpies hormonals amb la idea de fer-los encaixar en la categoria home o dona. El moviment intersex ha criticat la vulneració de la integritat corporal per les cirurgies i tractaments mèdics sense consentiment, de caràcter irreversibles, a edats primerenques i sovint amb seqüeles. Per això, cada cop hi ha una major tendència a deixar d’intervenir i que sigui les persones intersex qui pugui decidir des de l’autonomia i el consentiment a mesura que es vagin fent grans. Obrint, així, la possibilitat que totes les persones puguem ser felices siguin com siguin els nostres genitals i els nostres cossos. Gràcies a la lluita del moviment intersex avui sabem que la intersexualitat no és una patologia ni una malformació. Uns genitals ambigus no són un error de la natura, una anomalia o defecte de naixement. Els cossos de les persones intersex, com la resta de cossos, no són mai cossos equivocats. Per què doncs «corregir» els cossos de sexe indeterminat, atípic o ambigu i convertir-los en masculins o femenins? No són els cossos sinó la societat qui s’equivoca!

 

 

La intersexualitat no és una identitat de gènere ni una preferència sexual, és una corporalitat. Les persones intersex, com qualsevol altra persona, poden identificar-se amb el gènere femení, masculí, gènere fluid o gènere no binari. Les possibilitats del desig de les persones intersex, igual que les altres, són també infinites. Així, doncs, si la intersexualitat no és una identitat sexual i de gènere, què fa la «I» amb les sigles LGTB? Possiblement compartim històries d’invisibilització, estigmatització, exotització i patologització. De sentir-nos diferents, freaks, monstres i bitxos raros. Compartim discriminacions i violències d’un sistema normatiu de sexe/gènere/sexualitat que ens travessa. No encaixar amb la norma cis-hetero-patriarcal és potser el que compartim. Però també podríem pensar que tots i totes presentem trets d’intersexualitat.

 

 

Si entenem la intersexualitat com un gran espectre de variabilitat corporal, qui diu quins cossos són intersexuals i quins no? Qui de nosaltres compleix sempre els ideals normatius d’un cos femení o un cos masculí? I això ens interpel·la a totes! Quantes dietes, depilacions, cirurgies estètiques, hormones o hores de gimnàs acumulem per encaixar amb una norma tan estreta i excloent? I seguim fallant en l’intent! I si canviem el focus, deixem en pau els nostres cossos, els nostres desitjos i les nostres identitats i provem de dinamitar la norma? Llavors possiblement podem compartir també estratègies de visibilitat i reconeixement, d’ampliació d’imaginaris i referents empoderants. Per trencar el silenci, vèncer el tabú, superar la culpa i la vergonya. Podem lluitar conjuntament per millorar la vida de qui estem travessades per les violències heteropatriarcals. Per tant, a més de reivindicar la diversitat sexual i de gènere comencem ja a reivindicar també la diversitat corporal. Així doncs, la «I» ens obliga una vegada més a aprofundir i ampliar el feminisme i el moviment transmarikabollo per afinar la mirada sobre els efectes i les violències de l’heteropatriarcat. El 26 d’octubre és el dia de la visibilitat intersex. Aquest i la resta de dies de l’any és un bon moment per fer-ho. Tots els cossos són bonics!

 

Per saber-ne més…

 

La Lore.

 

 

Jo sé d’un Oasi….

Jo sé d’un Oasi….

Arriba el bon temps, i tot i estar encara mig confinada, m’emociono amb la calor i ja començo a treure la roba d’estiu de l’armari! I parlant d’armaris, de sortir-ne i del bon temps 😉 us vull parlar d’un projecte guapíssim que fan amiguis meves! Les colònies d’estiu per a adolescent LGTBI+!!!

Les colònies OASIS són un espai de trobada i socialització per a adolescents amb expressions i identitats de gènere i sexualitats diverses. Ja fa sis anys que es fan, experiència en tenen mogollón!
Aquesta edició serà del 6 a l’11 de juliol, tot i que encara no saben segur si les podran fer, totxs estem encreuant els dits perquè es pugui! De fet ja estan obertes les inscripcions! Teniu temps fins al 15 de maig.

L’OASIS té tres objectius principals:

  • Acompanyar processos d’apoderament i positivització d’experiències d’adolescents que trenquen les normes de gènere i sexualitat.
  • Donar a conèixer referents positius diversos de persones amb diversitats sexuals i de gènere, així com de supervivents de l’assetjament trans-lesbo-homofòbic.
  • Crear un entorn de llibertat i seguretat on expressar altres formes de viure el gènere i la sexualitat.

O sigui són totals o què?! Jo vull anar si o si a unes colònies amb gent que m’entengui, on poder ser jo mateixa, que fem activitats per sentir-me més forta i contenta i que els monis siguin també del rollo!

Mireu que diuen lxs que hi han participat, és un subidón!

Doncs això, si heu nascut entre el 2002 i el 2007 (ambdós inclosos) i sou del col·lectiu LGTBI+ no us ho penseu, aneu a l’OASIS que coneixereu gent molt total!

Si ens hem de desconfinar que sigui por todo lo alto! 🙂

I tu, que vas fer pel 8 de març?

I tu, que vas fer pel 8 de març?

És el 8 de març un dia per “felicitar” a totes les dones pel fet de ser dones?

Com cada any, al voltant d’aquesta data els instituts omplen les parets de treballs, de fotografies de dones treballadores importants en la història, es fan tallers, xerrades i fins i tot, hi ha assemblees. Vull compartir una anècdota reflexiva que van compartir amb mi unes amigues d’un institut. Teníem molt clar que volíem fer alguna cosa potent. Per tal de documentar-se van llegir, veure vídeos, pel·lícules, fins i tot van assistir a assemblees de barri i xerrades. En una d’aquestes xerrades una de les dones ponents va formular una pregunta directa als homes de la sala, sabeu perquè l’any 1975 l’ONU estableix la celebració del 8 de març a escala internacional? Va ser per elles molt revelador adonar-se que gran part de les persones assistents no ho sabien!

El 8 de març de 1911 es va cremar la fàbrica tèxtil Triangle Waist Co, amb 123 dones treballadores dins, totes elles entre els 14 i els 22 anys. Això va provocar unes mobilitzacions socials que fins llavors no s’havien vist protagonitzades per dones i van posar llum a les desigualtats i injustícies que vivien les dones treballadores. Des de llavors, fa molt més d’un segle que les dones lluiten, es rebel·len, es manifesten als carrers i fins i tot han fet vagues per tal de reclamar drets laborals i socials, l’emancipació, l’educació i la fi de l’explotació infantil, gaudir de la sexualitat. Com pot ser que encara hi hagi tantes persones que no sàpiguen per què es commemorà aquest dia?

 

 

Des de fa molts anys aquest dia serveix de referència per memorar a totes les dones que han lluitat pels seus ideals, aquelles que van creure que és possible un món on les dones poden fer allò que volen, per totes les que ara hi som i per les que vindran! Volem mirar cap endavant, al futur, que no ens “felicitin” per ser dones, sinó que tothom tingui clar perquè se celebra el 8 de març, i sobretot, que la lluita no es fa només un dia!

 

 

 

ACARICIA’M LA BARBA

ACARICIA’M LA BARBA

Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.

Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.

Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.

La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.

No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.

Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.

Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.

No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm.
Kore Bobisuth, Harnaam Kaur, Annie Jones, Jennifer Miller, Melinda Maxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.

Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.

 

Tres Generacions

Tres Generacions

Avui us vull recomanar una pel·lícula que he vist i m’ha fet pensar molt.
La vaig veure en companyia, perquè és una pel·lícula d’aquelles que et fan pensar, de les que necessites compartir perquè fa qüestionar-te moltes coses sobre la diversitat sexual i de gènere.
És ideal per veure en família!!!

Les personatges principals són dones i viuen totes juntes, són una família.
Una família poc convencional, bé, en aparences, aquests són l’àvia, una dóna lesbiana , la seva parella, la filla/mare soltera que lluita molt perquè el seu fill pugui viure la vida que vol i Ray, el personatge principal.
La peli comença a la consulta del metge, és un moment molt important per a Ray perquè des d’ara ja pot començar el tractament hormonal.
A partir d’aquí tots els personatges comencen a qüestionar-se la seva identitat sexual. L’àvia, no entén per què decideix passar per tot això, podríem dir què és un mica «clàssica» tot i que és molt oberta de ment.
La mare, que és una lluitadora, farà tot el que calgui perquè Ray pugui ser qui vulgui ser. Això la porta al passat, obrir ferides sentimentals, ja que necessita la firma del pare perquè Ray pugui fer el seu procés.

No vull fer més spoiler, espero que us faci reflexionar tant com a mi. La peli té un enfocament familiar, quin és l’impacte de la decisió de Ray?… La situació fa que la família confronti i explori les identitats de gènere, les identitats humanes. El que més m’ha agradat és que genera el debat de les diverses identitats Trans, hi ha tantes realitats!… i de l’entorn relacional. Ray és una d’elles, no sempre s’escull el camí de Ray, hi ha que no vol hormonar-se, ni operar-se.

Us animo que contrasteu informació, crítiques i debats sobre aquesta peli.

FUCKING MACHI MAN

Per fi torno a ser aquí després de l’estiu!

I com sempre, no vinc sola. Avui m’acompanyen aquest grup de noies organitzades de Sant Quirze del Vallès que a la passada festa major del seu municipi van crear aquest videoclip amb un alt contingut reivindicatiu i feminista! Yeah! Heu vist qué canyeres i quant de flow?

Manifestacions nocturnes, punts liles, campanyes feministes, creacions artístiques de denúncia… Que es cometen més agressions ara que abans? Noooooo!!!! Crec que a vegades es malinterpreta que es parli més de les violències masclistes que abans: tot i que efectivament se segueixen cometent moltes agressions contra les dones i les persones LGTBI+ això no vol dir que ara n’hi hagi més que abans! Però gràcies a la potent força feminista cada cop trobem més maneres de visibilitzar les violències, de parlar-ne, d’identificar-les, de posar-li nom… I sí, seguirem cridant i organitzant-nos contra les violències!

Gràcies noies per inspirar-nos a seguir conspirant a fer altres accions apostant per unes festes lliures d’agressions masclistes!