«Hondraràs al teu pare i a la teva mare»

«Hondraràs al teu pare i a la teva mare»

Quan dius «sí, pare» per estalviar-te una discussió familiar, ets cooperativa.

 Aquest és el lema d’un anunci de Consum, la cadena de supermercats. Quan me’l vaig trobar per primera vegada a una estació de metro de Barcelona em vaig quedar de pedra, gairebé com si m’acabessin de donar una bufetada. No podia moure’m.
 Com ho veieu? Em pregunto si a totes se’ns ha fet tan violent com a mi una publicitat així.

Aprofito que estem tornant (ja gairebé setmana santa ejem) de les vacances de nadal, un moment en què ens trobem amb les nostres famílies legals (les que tenim aquestes famílies a prop) per celebrar.
 Celebrar, això és el que ens diuen que toca fer en aquestes dates. Passi el que passi hem d’aconseguir que sigui un dia memorable, que totes recordem amb pau i alegria.
 Escric aquest post acompanyada d’un llibre «el cos mai menteix» d’Alice Miller, una psicòloga de Polònia que s’ha dedicat tota la seva vida a investigar el maltractament infantil i a acompanyar persones que l’han patit. 
Alice Miller ens explica que ens pot fer la sensació que el maltractament infantil està lluny de nosaltres perquè, com passa amb les violències, sempre creiem que el que a simple vista és insignificant, no és violència. Doncs bé, ella diu que el maltractament infantil molt sovint es fa passar per educació. Ens castiguen per educar-nos, ens parlen amb supèrbia per educar-nos, no ens escolten per educar-nos, ens criden per educar-nos i a voltes també ens peguen… per ensenyar-nos a viure?

Què ens està recordant el lema d’aquest anunci? Ens parla del mandat cristià que diu «honraràs el teu pare i la teva mare». Encara que sigui un mandat cristià i no us considereu persones cristianes practicants, estic segura que l’haureu escoltat i que el que us estic explicant us ressona molt profundament.
 Si en un dinar familiar jo dic «sí, pare» i en realitat estic pensant «crec que el que estàs dient no té ni cap ni peus»… estic sent cooperativa? I si no sóc jo l’única que li dóna la raó i alhora pensa que al pare li falta informació per parlar amb tanta seguretat? Si totes diem sí pare, quan diu bajanades… estem cooperant?
 El mandat cristià ens imposa que continuem obeint malgrat que el nostre cos cridi per dintre i la nostra raó i coneixement ens demanin fer quelcom (sortir corrents, enfadar-nos, dir el que pensem…) 
Quan som més petites no tenim més alternativa que creure en les persones adultes que ens acompanyen, i quan creixem continuem pensant molt sovint que no hi ha alternativa i hem de continuar «honrant-les». 
La veritat és que podem escollir. No estem obligades a continuar estimant les persones que ens han fet mal, que ens han sotmès.
 Hi ha monstres en aquesta història? No, la mateixa moral que ens ensenya el que hem de fer ens ensenya també la culpa, a sentir-nos culpables i pensar que les altres també ho són. Les nostres pares i mares no són culpables, però sí que tenen una feina pendent per fer: revisar com han tractat les seves filles i fills i com s’han tractat a ells mateixos. Preguntar-se com els van educar a ells per no repetir-ho.

La cita que us volia compartir d’Alice Miller diu: «sense la consciència del que ens va passar en els nostres primers anys de vida, tot l’engranatge cultural és, al meu parer, una farsa». Aquesta frase ve a dir-nos que si no ens permetem sentir, recordar el que ens va passar de petites, continuarem reproduint el dolor que vàrem rebre. Potser ens farem mal a nosaltres mateixes, potser el farem a les altres, però «l’engranatge cultural», tota la saviesa que generem, serà dolorosa.
 Així doncs, companyxs feministxs, recordeu que generar debats en els esdeveniments familiars pot ser una missió molt interessant, que si esteu patint maltractament a casa o amb les persones adultes amb qui us rodegeu NO ESTEU SOLES! Compartiu el que sentiu amb les persones de confiança que tingueu a mà, escriviu a La Lore si us sentiu molt apurades, i NO DEIXEU QUE US FACIN PENSAR MALAMENT DE VOSALTRES! Les adultes no sempre tenen la raó.
 Ah! I… construireu moltes famílies meravelloses en aquesta vida!! Famílies d’amigues i amics, famílies sense pares, famílies amb dos pares… o tres? Amb dues mares… o més?
Ànims! Estem amb vosaltres!

La Lore.

FUCKING MACHI MAN

Per fi torno a ser aquí després de l’estiu!

I com sempre, no vinc sola. Avui m’acompanyen aquest grup de noies organitzades de Sant Quirze del Vallès que a la passada festa major del seu municipi van crear aquest videoclip amb un alt contingut reivindicatiu i feminista! Yeah! Heu vist qué canyeres i quant de flow?

Manifestacions nocturnes, punts liles, campanyes feministes, creacions artístiques de denúncia… Que es cometen més agressions ara que abans? Noooooo!!!! Crec que a vegades es malinterpreta que es parli més de les violències masclistes que abans: tot i que efectivament se segueixen cometent moltes agressions contra les dones i les persones LGTBI+ això no vol dir que ara n’hi hagi més que abans! Però gràcies a la potent força feminista cada cop trobem més maneres de visibilitzar les violències, de parlar-ne, d’identificar-les, de posar-li nom… I sí, seguirem cridant i organitzant-nos contra les violències!

Gràcies noies per inspirar-nos a seguir conspirant a fer altres accions apostant per unes festes lliures d’agressions masclistes!

LA MANADA SOM NOSALTRES!

LA MANADA SOM NOSALTRES!

Aquests dies s’ha parlat molt de la violència sexual a partir de la injusta sentència masclista pel cas de «la manada». N’hi ha per posar el crit al cel i molt més! Sí, em fa ràbia! Però també em fa ràbia pensar que ara la gent es posa les mans al cap amb tot això però després no es volen veure les situacions d’assetjament que també podem patir de manera més quotidiana. Mirant el twitter he trobat que les noies d’un institut es van empoderar i van començar a parlar d’aquestes experiències. Llegiu, llegiu! Seguiu tot el fil! a mi m’han vingut ganes de fer el mateix a la meva classe. I a vosaltres?

*Enllaç del fil a twitter: https://twitter.com/xavi_cs/status/989546107817652224?s=08

 

EL SEXISME TAMBÉ SURT DE FESTA?

Bon any! Com han anat aquestes festes nadalenques? I parlant de festes… L’altre dia vaig trobar aquest vídeo i vaig dir… el sexisme de festa? És que està per tot arreu o què? El vaig mirar i vaig entendre-ho tot: Ui sí, això em va passar un dia a mi… ui, això li va passar a la meva millor amiga… ui! i això vaig sentir que li havia passat a l’amiga de la meva amiga… En fi, que sí: hem de seguir lluitant per poder gaudir de manera segura del nostre oci. Però… d’on surten aquestes complicitats masclistes que estan per tot arreu i també van de festa? Doncs el vídeo ho explica molt bé: quan algú es creu amb el dret d’envair el teu espai mentre estàs ballant, quan s’interpreta una mirada com una voluntat absoluta de mantenir relacions sexuals, quan es pensa que si estic sota els efectes de l’alcohol o altres substàncies és el millor moment per tirar la canya, quan s’insisteix, quan un «no» s’entén com un «sí» i en definitiva totes aquelles actituds que poden convertir-se en una agressió. Així que proposo que siguin tots els còmplices del patriarcat que es revisin si lliguen d’una manera sana o no! Que jo la meva energia la necessito per a la pista de ball! Perquè com deia la feminista Emma Goldman: SI NO PUC BALLAR NO ÉS LA MEVA REVOLUCIÓ!

UNA ALTRA SÈRIE QUE MOLA!

UNA ALTRA SÈRIE QUE MOLA!

 “13 Reasons Why”

Us en recordeu que fa un temps vam parlar de les sèries que molen?  Doncs ara us volem parlar d’una altra sèrie que per qui no l’hagi vist l’ha recomanem moltíssim i no et deixarà indiferent! Es diu «Por trece razones» i a través de 13 episodis la protagonista Hanna Baker ens explica la seva història. Una història en la que des del principi ja se’ns anuncia un tràgic final… I estareu dient… i això mola? No, però la sèrie té el gran mèrit de fer-nos posar més consciència a la complexitat de temes com el bullying i a la vegada la relació amb les violències masclistes que podem rebrer des de ben joves.
Entre cintes de cassette (sí sí! Cassette!) i escapades nocturnes en bicicleta amb en Clay (un personatge clau de la sèrie) farem un recorregut que ens portarà a racons inesperats del passat i el present que ens ajudaran a entendre  tot allò que ha fet que la vida de la Hanna es torci fins a portar-la a traspassar l’abisme de la vida. Coneixerem cada cop més a fons tots els personatges en la seva diversitat, les seves realitats familiars, els seus secrets més íntims, les seves misèries i com d’una manera o una altra formen part de la història de la Hanna. I és que com molt bé ens mostra també aquesta sèrie, quan parlem de bullying no podem pensar que és únicament un problema aïllat d’adolescents: què hi diuen les professores? I les famílies? Ha de treballar-hi tota la comunitat educativa!
Ja sabem que no sempre és fàcil anar a l’institut i com ens diu la protagonista “a vegades t’agradaria poder pitjar un botó i que el temps passés endavant” però el curs tot just està començant i podem aprofitar per repensar-nos taaaaaaantes coses… Què dóna popularitat a la meva classe? Són les mateixes coses pels nois que per a les noies? Quin paper hi tinc jo en tot això?
Cal saber abans de veure aquesta sèrie que hi ha escenes de violència sexual  molt explícites, tot i així us animo a veure-la i a buscar estratègies per combatre aquesta societat assetjadora!

 

Si no pagues pel producte… llavors el producte ets tu!

Últimament em passa sovint que els nois diuen que ells també pateixen desigualtats de gènere. I em posen d’exemple que a moltes dicoteques les noies entrem gratis i/o ens donen copes gratis. Jo al principi de veure aquests llocs hi havia alguna cosa que no m’agradava però no acabava de saber ben bé que era. És veritat que sempre que fan aquestes diferències de nois i noies sospito d’entrada. Però jo em preguntava és realment una avantatge entrar gratis a la discoteca? Per què ho fan això els propietaris de les discoteques? Penseu que els propietaris volen compensar les desigualtats salarials i oferir-nos a les noies la possibilitat de tenir un oci als seus locals?

Més tard vaig entendre que no, que no és que aquests senyors hagin pensat molt en nosaltres… Si no que entrem gratis perquè som un reclam, perquè ells creuen que així els nois vindran molt més, perquè som la manera de publicitar el seu negoci. I a sobre no et pots queixar perquè sembla que et facin un favor!

Jo crec que això del gènere i els estereotips també fan que els nois s’ho passin malament, això és veritat, el gènere no ens deixa ser lliures, obliga als nois a haver de barallar-se tot el dia, a parlar de noies i sexe encara que no en tinguin ganes i totes aquestes coses taaaan pesades que ens pasen. Però ser un objecte sexual és una desigualtat i una violència que patim les dones. Prefereixo pagar i que em tractin com una persona, encara els servirem de publicitat i a sobre sense cobrar… gràcies senyors propietaris però NO, no penso anar a un lloc on se’m tracta com un producte.

Si no pagues pel producte… llavors el producte ets tu!