Jo sé d’un Oasi….

Jo sé d’un Oasi….

Arriba el bon temps, i tot i estar encara mig confinada, m’emociono amb la calor i ja començo a treure la roba d’estiu de l’armari! I parlant d’armaris, de sortir-ne i del bon temps 😉 us vull parlar d’un projecte guapíssim que fan amiguis meves! Les colònies d’estiu per a adolescent LGTBI+!!!

Les colònies OASIS són un espai de trobada i socialització per a adolescents amb expressions i identitats de gènere i sexualitats diverses. Ja fa sis anys que es fan, experiència en tenen mogollón!
Aquesta edició serà del 6 a l’11 de juliol, tot i que encara no saben segur si les podran fer, totxs estem encreuant els dits perquè es pugui! De fet ja estan obertes les inscripcions! Teniu temps fins al 15 de maig.

L’OASIS té tres objectius principals:

  • Acompanyar processos d’apoderament i positivització d’experiències d’adolescents que trenquen les normes de gènere i sexualitat.
  • Donar a conèixer referents positius diversos de persones amb diversitats sexuals i de gènere, així com de supervivents de l’assetjament trans-lesbo-homofòbic.
  • Crear un entorn de llibertat i seguretat on expressar altres formes de viure el gènere i la sexualitat.

O sigui són totals o què?! Jo vull anar si o si a unes colònies amb gent que m’entengui, on poder ser jo mateixa, que fem activitats per sentir-me més forta i contenta i que els monis siguin també del rollo!

Mireu que diuen lxs que hi han participat, és un subidón!

Doncs això, si heu nascut entre el 2002 i el 2007 (ambdós inclosos) i sou del col·lectiu LGTBI+ no us ho penseu, aneu a l’OASIS que coneixereu gent molt total!

Si ens hem de desconfinar que sigui por todo lo alto! 🙂

Viu la teva llegenda!

Viu la teva llegenda!

Encara que estigui confinada penso celebrar Sant Jordi i Santa Jordina és clar! M’agrada molt llegir i ara, mira per a on, tinc molt de temps per fer-ho! Bé, el que em deixen les trucades, les xarxes socials, les coses a fer a casa o els deures.

M’agrada llegir perquè amb els llibres puc viatjar amb la imaginació, aprendre i moltes coses més!!!!

Això si, el que no m’agrada gens és la llegenda de Sant Jordi, un cavaller militaritzat súper fort que ha de rescatar la princesa indefensa, passiva i dèbil d’un monstre horrible, un drac. No pot ser més heteropatriarcal i masclista! Ja és hora que anem canviant la història no? No es tracta de regalar o no una rosa sinó de tot el que significa la imatge d’una noia (de la que per cert no en sabem ni el nom!) indefensa i desvalguda que necessita un paio (que en el fons està cagat de por) perquè la salvi, vinga va!

Trenquem plagades amb els estereotips que no ens deixen gaudir, ni escollir qui volem ser o pensar que és el que ens agrada. Nosaltres som les protagonistes dels nostres contes! Per això us recomano que li doneu una ullada a aquests llibres que a mi m’han agradat molt i amb els que he après a ser més lliure:

Aquest llibre parla del consentiment en l’acte sexual. Segur que ja sabeu el que vol dir però aquest llibre ens endinsa en la sexualitat basada en el plaer i ens explica moltes coses, definicions, anàlisis i recomanacions vinculades a l’orientació sexual, el feminisme, la pornografia, els cossos i el gènere. El llibre ha sorgit del fanzine Consentzine, el coneixeu? És molt xulo!, us deixo un enllaç del fanzine perquè us feu una idea.

Sí, sí, han fet un llibre del programa de l’Oh my goig!!! Jo l’he llegit perquè em va agradar molt la primera temporada del programa. Us deixo un enllaç on podeu veure de què va el llibre i com està fet, m’encanten les il·lustracions!!

El títol ja ho diu tot!!! És un llibre que ens ajuda a repensar-nos la sexualitat (sexe, plaer, emocions, pràctiques sexuals, identitats, …) i sobretot a tenir cura de nosaltres i de les persones amb qui compartim sexualitat. Té un enfocament feminista i de drets i amb una mirada sobre la sexualitat de consens i lliure de violències, perquè totes les persones puguem viure la sexualitat sense discriminacions ni opressions.

És un llibre súper útil per a nenes i nens d’entre 7 i 10 anys. Una bona iniciació al descobriment de què és la Sexualitat. Parla sobre els cossos, el gènere i la sexualitat ficant èmfasis en els límits, la seguretat i el plaer

I com no us deixem un llistat de llibres i còmics feministes que trobeu aquí a la meva web!

I tu, que vas fer pel 8 de març?

I tu, que vas fer pel 8 de març?

És el 8 de març un dia per “felicitar” a totes les dones pel fet de ser dones?

Com cada any, al voltant d’aquesta data els instituts omplen les parets de treballs, de fotografies de dones treballadores importants en la història, es fan tallers, xerrades i fins i tot, hi ha assemblees. Vull compartir una anècdota reflexiva que van compartir amb mi unes amigues d’un institut. Teníem molt clar que volíem fer alguna cosa potent. Per tal de documentar-se van llegir, veure vídeos, pel·lícules, fins i tot van assistir a assemblees de barri i xerrades. En una d’aquestes xerrades una de les dones ponents va formular una pregunta directa als homes de la sala, sabeu perquè l’any 1975 l’ONU estableix la celebració del 8 de març a escala internacional? Va ser per elles molt revelador adonar-se que gran part de les persones assistents no ho sabien!

El 8 de març de 1911 es va cremar la fàbrica tèxtil Triangle Waist Co, amb 123 dones treballadores dins, totes elles entre els 14 i els 22 anys. Això va provocar unes mobilitzacions socials que fins llavors no s’havien vist protagonitzades per dones i van posar llum a les desigualtats i injustícies que vivien les dones treballadores. Des de llavors, fa molt més d’un segle que les dones lluiten, es rebel·len, es manifesten als carrers i fins i tot han fet vagues per tal de reclamar drets laborals i socials, l’emancipació, l’educació i la fi de l’explotació infantil, gaudir de la sexualitat. Com pot ser que encara hi hagi tantes persones que no sàpiguen per què es commemorà aquest dia?

 

 

Des de fa molts anys aquest dia serveix de referència per memorar a totes les dones que han lluitat pels seus ideals, aquelles que van creure que és possible un món on les dones poden fer allò que volen, per totes les que ara hi som i per les que vindran! Volem mirar cap endavant, al futur, que no ens “felicitin” per ser dones, sinó que tothom tingui clar perquè se celebra el 8 de març, i sobretot, que la lluita no es fa només un dia!

 

 

 

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Diversitat funcional. En parlem una mica?

Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc.  comencen a proposar  nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.)  i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.

Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).

Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.

 

 

Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!

 

 

Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!

 

 

Coneixeu la Celeste Barber?

Coneixeu la Celeste Barber?

És una actriu i comediant australiana que parodia les fotografies d’algunes dones famoses o certes imatges de campanyes publicitàries. Tot va començar ja fa uns anys a partir del que quasi era una broma innocent: imitar les posicions ridícules o absurdes que havien d’adoptar aquestes celebrities per vendre un producte o, directament, les que penjaven als seus comptes personals de diverses xarxes socials per demostrar qui sap que.

Ja us esteu imaginant alguna d’aquestes imatges, no? Doncs si seguiu el hashtag #celestechallengeaccepted del seu compte d’Instagram (@celestebarber) –cosa que us recomano molt si voleu riure una estona– podeu veure les seves imitacions, de vegades també en forma de vídeo, que destapen no només l’absurditat i la ridiculesa que envolta la figura femenina en gran part d’aquest món de les celebritats i la fama més normativa sinó també la violència que moltes vegades desprèn. Des de la paròdia, la Celeste deixa molt clares algunes coses que ja sabem però que, per patir-les cada dia, quasi les normalitzem: la constant cosificació i sexualització del nostre cos o la representació d’uns cossos i unes figures normatives que continuen apuntalant un determinat cànon de bellesa impossible i violent.
Perquè, em pregunto jo, quina necessitat hi ha, per vendre no sé quin producte, que col·loquin a una dona fent postures estúpides? Us heu parat a mirar amb deteniment alguns anuncis de la tele? I els que posen de tant en tant a les parades del bus?

O, d’altra banda, per què, constantment, ens diuen que aquesta gent són el nostre model i referent i, si alguna vegada se’ns ocorre assemblar-nos una mica perquè mostrem el nostre cos o juguem amb expressions una mica provocadores i sexualitzades se’ns titlla de guarres? En què quedem? Hem de ser com elles o no?

Jo us dic una cosa. Tant per tant, com tampoc podem ser com una imatge passada per uns quants –diria que bastants– retocs de photoshop, millor que cadascuna ens expressem com volem, que mirem al nostre entorn, que ens reapropiem dels nostres cossos i que ens riem, com fa la Celeste, de tanta tonteria. Perquè sí, tot això la Celeste ho fa des de la broma i està molt bé que la nostra crítica també pugui anar per aquí. I no només des de la broma, sinó també des del seu cos al natural, que és bastant semblant al nostre i al d’aquelles dones que veiem caminar pel carrer. Ens prenen per idiotes quan, en realitat, nosaltres ho tenim claríssim. Us deixo aquí algunes d’aquestes imatges que parlen per si soles.

 

 

 

ACARICIA’M LA BARBA

ACARICIA’M LA BARBA

Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.

Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.

Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.

La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.

No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.

Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.

Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.

No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm.
Kore Bobisuth, Harnaam Kaur, Annie Jones, Jennifer Miller, Melinda Maxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.

Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.