PELL FINA

PELL FINA

Estic… ja no sé com estic! He passat per diferents estats: enfado, sorpresa, també m’ha entrat un atac de riure i un moment d’aquests, com diu la meva mare, de menfotista. Però la veritat és que sobretot estic: farta! Farta que es digui de nosaltres que tenim «la pell fina», massa fina.

La definició de pell fina és: «ésser molt susceptible» i té com a sinònims ofendre’s, impressionar-se, picar-se, això segons la primera entrada que he trobat al Google, no us penseu que he fet una recerca exhaustiva, eh!

Però anem a veure perquè es diu això de nosaltres i qui som nosaltres?

Doncs nosaltres som els joves d’avui en dia. Que si «quina tela amb els joves d’avui en dia». És la gran coletilla de tot! i un altre cop posant-nos a tots al mateix sac i clar al final aquesta afirmació ja no saps ni què vol dir, ni perquè ho diuen, i cada vegada està més estesa, cada cop l’escoltes més, i la diuen davant teu com si res, com si no parlessin de tu, quan en realitat ho fan, i de fet, a partir d’aleshores quan et mirin ja no et veuen a tu sinó a aquesta afirmació. Però espera, espera… que potser sí, aquest cop, estan parlant de mi…

L’última vegada que l’he sentit ha sigut avui mateix. I és el que m’ha portat a fer aquesta vomitada mental que esteu llegint ara, perquè si no explotava. Resulta que avui hem tingut una «visita» a casa, un tipus conegut de la família que a ningú li importa gaire, però amb qui hem de quedar molt bé i hem de fer veure que ens interessa molt el que diu, no sé per què…

Doncs això, la clàssica situació: tota la família asseguda ben rectes al sofà i escoltant «la visita» fent un monòleg des de la butaca tot engrescat en aquest moment gloriós… i clar en una d’aquestes, no sé ni com, però tampoc m’estranya, la conversa ha anat agafant un camí perillós, que si ara ja no saps qui és qui, que no pots anar tranquil pel carrer amb tanta xusma de no saps on, o que si els nois són uns fluixos, i les noies, fixat tu!, com van pel carrer! Això quan pots distingir-los perquè clar ara s’ha posat de moda ser diferent, mentre posa una ganyota i fa un gest d’entre cometes amb els dits i jo que ja fa estona que em mossego nerviosament el llavi inferior, va i em ve com un mantra al cap la cançó de Chenta Tsai «Gente de mierda» i la cara se’m relaxa tant que fins i tot li dedico un somriure inconscient a «la visita», mentre taral·lejo «gente de mierda, a tu alrededor…» 😉

Al final la visita ha marxat, no sense les clàssiques plantofades a la cara al mateix temps que amenaça de tornar aviat. Al tancar la porta allibero part de la tensió acumulada en veu alta i oh sorpresa!, la resposta que he rebut a casa en nomenar la quantitat de ximpleries que havien sortit de la seva boca, ha sigut tatxaaaaan: si és que vosaltres i la vostra pell fina, vinga va que no n’hi ha per a tant, que només parlava per parlar, ara ja no es poden fer comentaris de cap mena, que les joves d’avui en dia us ofeneu per tot.

A què us referiu quan dieu que ens ofenem per tot? Què és aquest tot? Pot ser que estigueu massa acostumats al fet que ens ho callem tot? No us diguem que feu malament? Ah, què sou vosaltres els que podeu decidir què és ofensiu i què no?

Començo a enumerar al meu cap cada cop que he sentit aquesta frase, tant per part de gent coneguda com de tiktokers, resulta que oh!, casualitats de la vida!, quasi tots els que diuen això són tios CIS i heterosexuals!, toma ja!

Doncs sí, orgullosa de la meva pell fina si això vol dir que les bromes sexistes em semblen dignes dels picapiedras, o que m’exasperen els tòpics sobre qui ens pots agradar o no, com vestir o no… O si em bull la sang cada cop que sento un acudit racista. Per què sí que em bull la sang i el que no entenc és que a tu no! I sento vergonya i ràbia i encara em bull més la sang quan em diuen, vinga vaaa si només és una broma i a més a tu que més et dóna, si això no va amb tu…

D’acord doncs soc pell fina, però anem a donar-li una nova definició, què tal: empàtica, conscient, crítica?, o que necessita canvis socials perquè ningú pateixi violències!

I tu?, qui ets quan t’ofens perquè ja no pots fer bromes del que vulguis?, ni dir totes les bestieses del món sense que algú s’atreveixi a assenyalar-te. Tu qui ets si t’enfada que no et riguem les gràcies?, si t’enfada quan et dic que amb mi no cola?, que et trontolla amic?

 

Volvemos a las aulas. Autoestima, encajar, amigas…..

Volvemos a las aulas. Autoestima, encajar, amigas…..

De repente pasó el verano y vuelvo al insti. Siempre que llega el principio de curso se me pone el cuerpo contento pero también raro. Me gusta encontrarme con mis compis, pero a veces siento que no encajo del todo. Llevo todo el verano pensando en quererme a mi misma, en ponerme arriba la autoestima y empezar el curso con la cabeza bien alta, pero ahora que ya estamos de vuelta me doy cuenta que no solo depende de . Que la autoestima no depende únicamente de , no depende de cuánta energía le ponga ni de cuántas veces me repita que soy válida para hacer cosas o merecedora de disfrutarlas. Me he dado cuenta que necesito que la gente de mi entorno me refuerzos positivos; qué me pregunten cómo estoy?, qué me digan si necesito un abrazo, que me tengan en cuenta aunque pase desapercibida la mayoría de las veces o que no den por hecho que para ¨molar¨ hay que ser de una única manera, que somos muchxs y que todxs cabemos.

Decidí hablar con Marta, una amiga del insti, de todo esto; me armé de valor y le conté que, a veces, me siento muy insegura porque siento que no encajo en ningún grupo, que pongo mucha energía en intentarlo y que he decidido poner energía en estar bien conmigo misma, pero que sola me cuesta. Marta, que es una maja majísima, me ha dicho que a ella también le pasa a veces y que podemos hablar de ello para desahogarnos.

En algunas conversaciones con Marta le cuento que me siento poco divertida para el resto, que no tengo un gran don para hacer amiguis y que eso me pesa un poco, que en el fondo me parece absurdo y poco interesante ser como el resto, pero que fuera de esa norma hay un vacío enorme, una sensación de soledad aun estando rodeada de gente. Marta me ha dicho que ser graciosa está sobrevalorado y que la forma que yo tengo de escuchar a la gente sí que es un don, que ponga la mirada en todo aquello que se me da bien y que igual así me será más fácil aquello de quererme. Ella sí que es graciosa. Marta tiene millones de amiguis y habla siempre de muchos temas, ella está muy empoderada y dice bien alto que le gustan las chicas desde que hemos empezado el curso y esto me está ayudando mucho. Me ayuda que me escuche, que seamos amigas desde hace tanto tiempo y que me cuente que ella también se pone insegura a veces, Uauuuuu, la gente popu también es insegura.

Empezar a nombrar que a veces el insti o el aula me hacen sentir pequeñita me está liberando mucho. Por ejemplo, el otro día vinieron a hacernos un taller de sexualidad y comenté delante de toda la clase que no me interesa ligar, nada relacionado con el sexo, por ahora, que no entra en mis planes y que estoy en otras cosas. Flipé cuando dos compañerxs de clase dijeron que les pasaba lo mismo. Puuuuf que alivio, qué sensación de grupo tuve y que libre me sentí al no sentirme juzgada por el resto de la clase.

Sola no lo habría hecho, le doy las gracias a Marta, a mis compañerxs que me apoyaron y a , sobre todo a . Es un camino lento aprender a querernos, por lo visto a lxs adultxs también les pasa, también les cuesta aprender a quererse. ¡Así que poco a poco, no tengo prisa pero si ganas!

¡Feliz principio de curso, felices nosotrxs!

*Imagen de Gordita amarillista