Jo sé d’un Oasi….

Jo sé d’un Oasi….

Arriba el bon temps, i tot i estar encara mig confinada, m’emociono amb la calor i ja començo a treure la roba d’estiu de l’armari! I parlant d’armaris, de sortir-ne i del bon temps 😉 us vull parlar d’un projecte guapíssim que fan amiguis meves! Les colònies d’estiu per a adolescent LGTBI+!!!

Les colònies OASIS són un espai de trobada i socialització per a adolescents amb expressions i identitats de gènere i sexualitats diverses. Ja fa sis anys que es fan, experiència en tenen mogollón!
Aquesta edició serà del 6 a l’11 de juliol, tot i que encara no saben segur si les podran fer, totxs estem encreuant els dits perquè es pugui! De fet ja estan obertes les inscripcions! Teniu temps fins al 15 de maig.

L’OASIS té tres objectius principals:

  • Acompanyar processos d’apoderament i positivització d’experiències d’adolescents que trenquen les normes de gènere i sexualitat.
  • Donar a conèixer referents positius diversos de persones amb diversitats sexuals i de gènere, així com de supervivents de l’assetjament trans-lesbo-homofòbic.
  • Crear un entorn de llibertat i seguretat on expressar altres formes de viure el gènere i la sexualitat.

O sigui són totals o què?! Jo vull anar si o si a unes colònies amb gent que m’entengui, on poder ser jo mateixa, que fem activitats per sentir-me més forta i contenta i que els monis siguin també del rollo!

Mireu que diuen lxs que hi han participat, és un subidón!

Doncs això, si heu nascut entre el 2002 i el 2007 (ambdós inclosos) i sou del col·lectiu LGTBI+ no us ho penseu, aneu a l’OASIS que coneixereu gent molt total!

Si ens hem de desconfinar que sigui por todo lo alto! 🙂

Viu la teva llegenda!

Viu la teva llegenda!

Encara que estigui confinada penso celebrar Sant Jordi i Santa Jordina és clar! M’agrada molt llegir i ara, mira per a on, tinc molt de temps per fer-ho! Bé, el que em deixen les trucades, les xarxes socials, les coses a fer a casa o els deures.

M’agrada llegir perquè amb els llibres puc viatjar amb la imaginació, aprendre i moltes coses més!!!!

Això si, el que no m’agrada gens és la llegenda de Sant Jordi, un cavaller militaritzat súper fort que ha de rescatar la princesa indefensa, passiva i dèbil d’un monstre horrible, un drac. No pot ser més heteropatriarcal i masclista! Ja és hora que anem canviant la història no? No es tracta de regalar o no una rosa sinó de tot el que significa la imatge d’una noia (de la que per cert no en sabem ni el nom!) indefensa i desvalguda que necessita un paio (que en el fons està cagat de por) perquè la salvi, vinga va!

Trenquem plagades amb els estereotips que no ens deixen gaudir, ni escollir qui volem ser o pensar que és el que ens agrada. Nosaltres som les protagonistes dels nostres contes! Per això us recomano que li doneu una ullada a aquests llibres que a mi m’han agradat molt i amb els que he après a ser més lliure:

Aquest llibre parla del consentiment en l’acte sexual. Segur que ja sabeu el que vol dir però aquest llibre ens endinsa en la sexualitat basada en el plaer i ens explica moltes coses, definicions, anàlisis i recomanacions vinculades a l’orientació sexual, el feminisme, la pornografia, els cossos i el gènere. El llibre ha sorgit del fanzine Consentzine, el coneixeu? És molt xulo!, us deixo un enllaç del fanzine perquè us feu una idea.

Sí, sí, han fet un llibre del programa de l’Oh my goig!!! Jo l’he llegit perquè em va agradar molt la primera temporada del programa. Us deixo un enllaç on podeu veure de què va el llibre i com està fet, m’encanten les il·lustracions!!

El títol ja ho diu tot!!! És un llibre que ens ajuda a repensar-nos la sexualitat (sexe, plaer, emocions, pràctiques sexuals, identitats, …) i sobretot a tenir cura de nosaltres i de les persones amb qui compartim sexualitat. Té un enfocament feminista i de drets i amb una mirada sobre la sexualitat de consens i lliure de violències, perquè totes les persones puguem viure la sexualitat sense discriminacions ni opressions.

És un llibre súper útil per a nenes i nens d’entre 7 i 10 anys. Una bona iniciació al descobriment de què és la Sexualitat. Parla sobre els cossos, el gènere i la sexualitat ficant èmfasis en els límits, la seguretat i el plaer

I com no us deixem un llistat de llibres i còmics feministes que trobeu aquí a la meva web!

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Otra norma! DiversitatS funcionalS i sexualitatS

Diversitat funcional. En parlem una mica?

Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc.  comencen a proposar  nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.)  i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.

Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).

Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.

 

 

Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!

 

 

Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!

 

 

Coneixeu la Celeste Barber?

Coneixeu la Celeste Barber?

És una actriu i comediant australiana que parodia les fotografies d’algunes dones famoses o certes imatges de campanyes publicitàries. Tot va començar ja fa uns anys a partir del que quasi era una broma innocent: imitar les posicions ridícules o absurdes que havien d’adoptar aquestes celebrities per vendre un producte o, directament, les que penjaven als seus comptes personals de diverses xarxes socials per demostrar qui sap que.

Ja us esteu imaginant alguna d’aquestes imatges, no? Doncs si seguiu el hashtag #celestechallengeaccepted del seu compte d’Instagram (@celestebarber) –cosa que us recomano molt si voleu riure una estona– podeu veure les seves imitacions, de vegades també en forma de vídeo, que destapen no només l’absurditat i la ridiculesa que envolta la figura femenina en gran part d’aquest món de les celebritats i la fama més normativa sinó també la violència que moltes vegades desprèn. Des de la paròdia, la Celeste deixa molt clares algunes coses que ja sabem però que, per patir-les cada dia, quasi les normalitzem: la constant cosificació i sexualització del nostre cos o la representació d’uns cossos i unes figures normatives que continuen apuntalant un determinat cànon de bellesa impossible i violent.
Perquè, em pregunto jo, quina necessitat hi ha, per vendre no sé quin producte, que col·loquin a una dona fent postures estúpides? Us heu parat a mirar amb deteniment alguns anuncis de la tele? I els que posen de tant en tant a les parades del bus?

O, d’altra banda, per què, constantment, ens diuen que aquesta gent són el nostre model i referent i, si alguna vegada se’ns ocorre assemblar-nos una mica perquè mostrem el nostre cos o juguem amb expressions una mica provocadores i sexualitzades se’ns titlla de guarres? En què quedem? Hem de ser com elles o no?

Jo us dic una cosa. Tant per tant, com tampoc podem ser com una imatge passada per uns quants –diria que bastants– retocs de photoshop, millor que cadascuna ens expressem com volem, que mirem al nostre entorn, que ens reapropiem dels nostres cossos i que ens riem, com fa la Celeste, de tanta tonteria. Perquè sí, tot això la Celeste ho fa des de la broma i està molt bé que la nostra crítica també pugui anar per aquí. I no només des de la broma, sinó també des del seu cos al natural, que és bastant semblant al nostre i al d’aquelles dones que veiem caminar pel carrer. Ens prenen per idiotes quan, en realitat, nosaltres ho tenim claríssim. Us deixo aquí algunes d’aquestes imatges que parlen per si soles.

 

 

 

El món al revés

El món al revés

Per les persones que no esteu bé a l’institut:

Et volia escriure aquest article, perquè a vegades fa falta que algú reconegui i digui en veu alta el que et passa. No esteu soles, no sou les úniques. Fa molt de temps que vaig pels instituts i et veig, veig que ho passes malament, veig que la majoria de les coses que passen no respecten els teus ritmes ni la teva forma de ser (les classes, els tallers, les dinàmiques del grup, els passadissos…). Veig que cada dia és una lluita, entre estar present o desaparèixer. Veig com mires a la resta de companys i companyes, que no entens com són la majoria d’ells. A vegades l’institut pot ser una gran tortura.

I no vaig a fer un article per dir-te que venga va, que tu pots, que tinguis paciència i intentis integrar-te, això seria tant com dir que la culpa de que no estiguis bé és teva, que no t’esforces prou. I jo no crec que això sigui veritat, estic segura que t’esforces un munt cada dia i que tot i així no te’n surts, i que et frustres com ningú sap. Hi ha mil motius per no estar a gust a l’institut i la majoria d’ells no tenen a veure amb tu.

A vegades algú ha decidit que et farà mal deliberadament, que seràs la seva forma de sentir-se segur a classe, i ho farà a còpia de ficar-se amb tu. A vegades això serà subtil i aniràs tirant, a vegades serà molt cruel i es farà insuportable. Però aniràs tirant igualment. A vegades se li sumaran altres persones de classe o d’altres classes, i llavors això serà una gran merda. No puc dir-te perquè et fan això, no ho sé. No hi ha un únic motiu. El que sí puc dir-te és que res del que fan té a veure amb tu ni és culpa teva, sinó amb les seves pors i inseguretats, que no saben com manegar-les i les transformen en crueltat dirigida a tu. La teva forma de moure’t, la teva forma de vestir, la teva cultura, el color de la teva pell, aquella foto que et vas fer, la teva timidesa… Això són només excuses, això no és mai el motiu, sinó part de les coses que et fan una persona única, com qualsevol altra. I és a tu i no a una altra persona que li fan justament perquè ets algú que no es presenta al món de forma amenaçant. I això que ara és un desavantatge, t’asseguro que és de les millors coses que una persona pot tenir. Vaig a fer un article per dir-te que gràcies a gent com tu el món és un lloc millor.

A vegades, sembla mentida, l’institut és el món al revés. Les coses que ens fan ser persones dignes de ser estimades, de confiança, les persones que volem a prop, a l’institut no funcionen. Funciona la llei del més fort, del que més crida, del més mediocre, del que diu coses més ofensives o no pensa ni un segon en la resta abans de parlar. Les emocions no existeixen i s’han d’amagar, mostrar-les et fa feble i un blanc fàcil. Allò que ens fa diferents i ens faria créixer és un error que s’ha de castigar, i es castiga. Aprens ràpid a amagar el que et fa una persona única, el repte serà que te’n recordis de treure-ho quan s’acabi l’institut i no et tornis la persona que ets quan estàs amagada i tens por.

Veig la teva estratègia, intentar desaparèixer fins que l’institut s’acabi. I a vegades casi ho aconsegueixes. I no dius res, i quan et pregunten t’amagues. I està bé, està bé amagar-se i protegir-se una mica, però no et confonguis, no és que no tens res a dir i, ni molt menys, que el que tens a dir no és interessant. Al contrari, és el món al revés, i sovint les coses més interessants no es diuen i només parla qui no té res a dir.

 

Amb això vull dir-te vàries coses:

Que la teva forma de ser no només és fantàstica i no té res de dolent, sinó que a més és necessària. En un món on sembla que tothom sap què fer i què dir, les persones que dubten tenen molt a aportar, molt més del que s’imaginen. I les altres molt a aprendre d’elles.

Que està bé protegir-se, que és una estratègia vàlida, però que tu no ets així, no ets una persona amb por de mostrar-se tota l’estona i que tens dret a poder-te expressar com vulguis i quan ho necessitis. Ser prudent està bé, però no et perdis la vida!

Que si no estàs bé a l’institut les persones adultes del teu voltant en són responsables. Són les adultes les encarregades de cuidar i protegir les persones més petites, inclús les adolescents. Està molt bé que ens demanin ser responsables, però elles també han de ser-ho, són les persones adultes les que han de garantir que tinguem un entorn educatiu segur i agradable. Busca algú de confiança amb qui parlar, sempre hi ha algú, i si no trobes ningú prova amb les persones que venen a fer-te tallers.

Que tot el que fa que no encaixis ara et pot semblar que són coses negatives de tu, però no ho són, al contrari. Quan deixis de viure en el món al revés t’adonaràs de quant valor tenen tots els aprenentatges que estàs fent ara. Pensa que mentre uns parlen, tu estàs escoltant. Imagina’t tot el que tindràs a dir.

No esperis a sortir de l’institut per començar a ser qui ets, t’asseguro que hi ha molta gent a la que agrades molt. No a tothom li agrada el soroll, ni anar ràpid, ni sap sempre el que vol o necessita al moment. Hi ha persones amb altres ritmes que a vegades sembla que la vida se les menja, però no és cert. La veritat és que és la vida qui necessita aquestes persones. I sort tenim de que hi ets per donar-li la volta a les coses treure’ns del món al revés.

 

 

ACARICIA’M LA BARBA

ACARICIA’M LA BARBA

Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.

Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.

Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.

La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.

No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.

Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.

Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.

No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm.
Kore Bobisuth, Harnaam Kaur, Annie Jones, Jennifer Miller, Melinda Maxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.

Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.