L’altre dia, mentre esperàvem assegudes a les escales a què fos l’hora, menjant pipes, escoltava la Yola i la Laura. Ostres que divertides que són si pillen la directa, m’encanten massa. Un altre cop contestant burrades al xaval, suposadament anònim, que els ha entrat per l’insta. I és que això que ells es pensin que poden dir el que vulguin perquè no sabem qui són… però si està clariiiiiiissim! Bé, potser fan veure que s’ho pensen que no sabem qui són…. no sé… per dir tot allò que si no no dirien, o per fer-se els guais davant dels altres, no sé… La cosa és que al final tot són burrades. I després te’ls trobes pel passadís i res! No poden ni mirar-te als ulls!
M’encanta quan arribo aviat i tinc una estona amb elles abans de classe, és que això ho canvia tot. Tant és si el simpàtic del meu germà s’ha xivat de la ximpleria de torn o si la mare li ha dit a la mama que revisi l’agenda que tinc una nota de la profe… tant és si m’acaben de castigar… Si el meu crush ha deixat de ser-ho o el que sigui, tant és.
Tant és tot, només cal que arribi una mica abans i m’assagui a les escales i tregui les pipes mentre espero. I sempre arriben i ens mirem com si res i com si tot. Continuar la conversa on l’hem deixat, així de simple. Perquè la resta, tota la resta, és un mentrestant. I és que de veritat, que són lo màxim, jo… és que no sé com s’ho fan per ser tan ràpides i malparlades, però és que em pixo amb elles i diuen tantes veritats!
Per cert l’última foto que hem pujat de les tres, en mitja hora ja tenia 50 likes.
Avui, però, la Laura està especialment rancia, i una mica absent, sembla empipada. De tant en tant, la Yola i jo ens mirem i mirem la Laura de reüll, altre cop ha tingut un percal amb en Javi. I és que el meu germà és un setvintiquatre, m’entens? Un pelma, no la deixa en pau, està tota l’estona a sobre seu. Jo, és que no ho entenc perquè molta paciència no és que tingui la Laura, val? De normal les diu claretes les coses, però mira no sé… Ara, o amb ell, no sabria dir, és diferent.
La Yola em mira. De debò? Un altre cop? I és que sempre em fa el mateix. La Yola i la Laura van juntes des que ni parlaven, però tant és que jo sigui la germana del Javi, tant és que vagi dos cursos per sota… que quan la Laura està, diguem, així d’enfadada, sóc jo qui actua.
Així que m’apropo a la Laura, que remuga quasi a la mateixa velocitat que mou els polzes. I sense aixecar el cap de la pantalla, em corregeix, no és en Javi, i sort, perquè avui no estic per xorrades. Recordes el que et vaig explicar de la Desi, fa mirant la Yola, doncs es veu que ha petat a classe, tia! Si, si… així com t’ho dic, bé ha petat al seu estil clar… vull dir discretament com fa ella, és que tenen molta tela tia! I molta sort que no sigui jo, perquè és que munto una que no s’ho creuen! Però tu et penses que és normal? Que després de la setmaneta que porta, va la Júlia i li diu que a veure si la pròxima vegada va amb més compte. Sí, sí la Júlia, tia, la seva millor amiga, m’entens?
És clar que, a mi això no m’ho diu aquesta…. i si és que al final ja té raó, ja la Júlia, és que clar, si no fa res, no diu res, si no contesta! Doncs això, que qualsevol diria que li agrada que li facin, saps o que? A més ja sabem com les gasten, que es pensava?
Trigo una mica a assimilar el que passa a partir d’aquest moment doncs, mentre jo contesto l’últim whats, despreocupada, la Laura ha deixat de parlar i mira la Yola amb cara perplexa mentre aquesta fa un speach calmat però tens, sembla que busca cada paraula, per no ferir però per no deixar de dir.
I és que per primera vegada des que les conec, la Yola no està gens d’acord amb la Laura. No només això, es mira la Laura com si aquesta li hagués fet mal.
De què estàs parlant Laura? – li diu –De qui estàs parlant? I Per què estem parlant d’ella? És que no ho entenc saps, per què et fiques amb ella? Per què no t’enfades amb el Jordi? O amb la Maite? Per què no parlem del que han fet ells? O del Bruno o el bo del Marc?
És que de veritat no entenc per què seguim parlant de la Desi? Tota la setmana parlant d’ella… Però si som la resta que no parem de cagar-la… Si, si tots i totes, tu també! Per què, que vas fer tu en el moment? Merda! Que vaig fer jo? Res… seguir com si res… no va amb nosaltres oi? Però si és que pràcticament ningú li parla ja! Que estem fent, eh nosaltres, que estem fent? Aquí menjant pipes i criticant-ho tot. I és que a sobre qüestionem com ha petat? Que entre poc i massa! Ostres tu!
I jo amb la mirada fixa a terra i la cara bullint, noto el cor al coll que batega fort i és que tinc por i ganes de plorar, no pot ser. Vull dir que això no pot ser. De veritat, mai ha sigut, mai he vist la Yola parlar-li així a la Laura, mai l’he vist així de dura.
De cop i volta està a anys lluny de mi, parla amb una calma que fa por. Em fa por que no vulgui saber mai més res de mi, de nosaltres. No puc aixecar el cap, em sé de memòria el dibuix dels esgraons de marbre que em fan de banc… No vull que arribi cap pausa, no vull que deixi de parlar.
I ja no puc mirar més el marbre. Aixeco al cap, a temps per veure com a la Yola li llisca una llàgrima per la galta i com la Laura se la mira, no sé interpretar la seva mirada, no sé què li passa pel cap, ni que dirà si és que dirà… i aleshores desvia la mirada cap a la multitud que comença a pujar les nostres escales.
–Vols pipes? Fa la Laura i torna a mirar la Yola, just abans de fixar la mirada sobre la noia, que es coneix, millor que jo, els dibuixos dels marbres de tot l’institut. Desi, vols pipes? A mi les pipes la veritat és que no m’agraden gaire, fan massa set, però és que estic farta de la mascareta, m’ofega, i jo no fumo.
Per si no havíeu sentit mai aquest concepte, és a partir del 2005 que moltes persones tradicionalment anomenades discapacitades, lisiades, minusvàlides, etc. comencen a proposar nombrar-se com a persones amb diversitat funcional (pot ser a diferents nivells: sensorial, físic, cognitiu, motor, etc.) i substituir tots aquests altres conceptes que van associats a idees d’inferioritat o deficiència.
Nombrar-ho de manera diferent ens ajuda també a entendre-ho de manera diferent. I és que és molt més interessant parlar de diversitat i no classificar a les persones per les seves «discapacitats» o «capacitats». La necessitat de suport per a la vida la tenim totes les persones de diferents maneres i el què passa és que encara avui socialment hi ha molt desconeixement sobre aquest tema i caiem en visions molt victimistes en comptes de posar l’atenció en aquesta societat que segueix sent discriminatòria per a totes les diversitats (funcional, sexual, cultural, etc).
Parlar de diversitats és atrevir-nos a qüestionar les normes!
I parlant de normes, no us perdeu a les youtubers de «Otra norma«! Són una passada i parlen amb molta claredat i sentit de l’humor.
Ja sabem que hi ha molts mites al voltant de la sexualitat, perquè encara n’hi ha més associats a certs col·lectius com les persones amb diversitat funcional. En aquest vídeo elles ens expliquen també situacions relacionades amb la sexualitat amb les quals s’han trobat pel fet d’anar amb cadira de rodes. De fet un dels grans mites que encara han d’escoltar és que les persones amb diversitat funcional no tenen sexualitat o bé que la tenen «descontrolada». Aquestes idees vénen d’una concepció de la sexualitat molt limitada, coitocèntrica i capacitista!
Comencem a parlar ja de sexualitatS en plural!? Les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt sobre el plaer, el desig i un imaginari més ampli on totes les corporalitats hi siguin benvingudes, per exemple el projecte documental Yes we Fuck. Justament perquè no hi ha una única manera de viure la sexualitat sinó que qualsevol cos pot sentir plaer i cap cos és erroni!
Et volia escriure aquest article, perquè a vegades fa falta que algú reconegui i digui en veu alta el que et passa. No esteu soles, no sou les úniques. Fa molt de temps que vaig pels instituts i et veig, veig que ho passes malament, veig que la majoria de les coses que passen no respecten els teus ritmes ni la teva forma de ser (les classes, els tallers, les dinàmiques del grup, els passadissos…). Veig que cada dia és una lluita, entre estar present o desaparèixer. Veig com mires a la resta de companys i companyes, que no entens com són la majoria d’ells. A vegades l’institut pot ser una gran tortura.
I no vaig a fer un article per dir-te que venga va, que tu pots, que tinguis paciència i intentis integrar-te, això seria tant com dir que la culpa de que no estiguis bé és teva, que no t’esforces prou. I jo no crec que això sigui veritat, estic segura que t’esforces un munt cada dia i que tot i així no te’n surts, i que et frustres com ningú sap. Hi ha mil motius per no estar a gust a l’institut i la majoria d’ells no tenen a veure amb tu.
A vegades algú ha decidit que et farà mal deliberadament, que seràs la seva forma de sentir-se segur a classe, i ho farà a còpia de ficar-se amb tu. A vegades això serà subtil i aniràs tirant, a vegades serà molt cruel i es farà insuportable. Però aniràs tirant igualment. A vegades se li sumaran altres persones de classe o d’altres classes, i llavors això serà una gran merda. No puc dir-te perquè et fan això, no ho sé. No hi ha un únic motiu. El que sí puc dir-te és que res del que fan té a veure amb tu ni és culpa teva, sinó amb les seves pors i inseguretats, que no saben com manegar-les i les transformen en crueltat dirigida a tu. La teva forma de moure’t, la teva forma de vestir, la teva cultura, el color de la teva pell, aquella foto que et vas fer, la teva timidesa… Això són només excuses, això no és mai el motiu, sinó part de les coses que et fan una persona única, com qualsevol altra. I és a tu i no a una altra persona que li fan justament perquè ets algú que no es presenta al món de forma amenaçant. I això que ara és un desavantatge, t’asseguro que és de les millors coses que una persona pot tenir. Vaig a fer un article per dir-te que gràcies a gent com tu el món és un lloc millor.
A vegades, sembla mentida, l’institut és el món al revés. Les coses que ens fan ser persones dignes de ser estimades, de confiança, les persones que volem a prop, a l’institut no funcionen. Funciona la llei del més fort, del que més crida, del més mediocre, del que diu coses més ofensives o no pensa ni un segon en la resta abans de parlar. Les emocions no existeixen i s’han d’amagar, mostrar-les et fa feble i un blanc fàcil. Allò que ens fa diferents i ens faria créixer és un error que s’ha de castigar, i es castiga. Aprens ràpid a amagar el que et fa una persona única, el repte serà que te’n recordis de treure-ho quan s’acabi l’institut i no et tornis la persona que ets quan estàs amagada i tens por.
Veig la teva estratègia, intentar desaparèixer fins que l’institut s’acabi. I a vegades casi ho aconsegueixes. I no dius res, i quan et pregunten t’amagues. I està bé, està bé amagar-se i protegir-se una mica, però no et confonguis, no és que no tens res a dir i, ni molt menys, que el que tens a dir no és interessant. Al contrari, és el món al revés, i sovint les coses més interessants no es diuen i només parla qui no té res a dir.
Amb això vull dir-te vàries coses:
Que la teva forma de ser no només és fantàstica i no té res de dolent, sinó que a més és necessària. En un món on sembla que tothom sap què fer i què dir, les persones que dubten tenen molt a aportar, molt més del que s’imaginen. I les altres molt a aprendre d’elles.
Que està bé protegir-se, que és una estratègia vàlida, però que tu no ets així, no ets una persona amb por de mostrar-se tota l’estona i que tens dret a poder-te expressar com vulguis i quan ho necessitis. Ser prudent està bé, però no et perdis la vida!
Que si no estàs bé a l’institut les persones adultes del teu voltant en són responsables. Són les adultes les encarregades de cuidar i protegir les persones més petites, inclús les adolescents. Està molt bé que ens demanin ser responsables, però elles també han de ser-ho, són les persones adultes les que han de garantir que tinguem un entorn educatiu segur i agradable. Busca algú de confiança amb qui parlar, sempre hi ha algú, i si no trobes ningú prova amb les persones que venen a fer-te tallers.
Que tot el que fa que no encaixis ara et pot semblar que són coses negatives de tu, però no ho són, al contrari. Quan deixis de viure en el món al revés t’adonaràs de quant valor tenen tots els aprenentatges que estàs fent ara. Pensa que mentre uns parlen, tu estàs escoltant. Imagina’t tot el que tindràs a dir.
No esperis a sortir de l’institut per començar a ser qui ets, t’asseguro que hi ha molta gent a la que agrades molt. No a tothom li agrada el soroll, ni anar ràpid, ni sap sempre el que vol o necessita al moment. Hi ha persones amb altres ritmes que a vegades sembla que la vida se les menja, però no és cert. La veritat és que és la vida qui necessita aquestes persones. I sort tenim de que hi ets per donar-li la volta a les coses treure’ns del món al revés.
Sóc una noia i tinc barba. Als 15 anys van començar a aparèixer els primers pèls i a la meva classe hi havia una noia amb més barba que molts dels nois que compartien aula amb nosaltres.
Els pirates se les pinten de blau, els senyors savis se les pentinen amb els dits mirant l’horitzó, i els més presumits se’n fan trenes que se’ls colen pel coll de la camisa.
Imaginava sovint que jo em convertia en un noi i s’acabaven tots els meus problemes. Inclús podria passejar agafada de la mà amb aquella noia que em feia riure tant del meu curs i fer-li petons a l’estació de tren per acomiadar-nos sense ser la persona més rara de l’insti.
Però a mi m’agrada ser una noia (a més, la Maria no sabia que em feia riure fins i tot quan ella no hi era).
Amb el temps vaig començar a dir a les meves amigues que tenia pèls a la cara i de mica en mica vaig trobar el camí per sentir-me tranquil·la, fes el que fes, amb els meus pèls.
La primera vegada que em varen acariciar la barba amb tendresa vaig riure i plorar alhora.
No he navegat mai en un vaixell pirata, quan em toco la barba mirant l’infinit només somnio, però sí que sóc molt presumida i m’hi faig trenes que em fan pessigolles al coll.
Algunes estadístiques diuen que som una de cada cinc dones i que ens creix pèl a la cara perquè estem malaltes.
Us sona la histèria? Una malaltia inventada al segle XlX per alguns senyors doctors que consideraven que quan una dona s’enfadava o mostrava interès pel sexe hi havia quelcom en ella que no rutllava, vaja, que estava malalta segur? O la idea que l’homosexualitat és un problemet de salut? Crec que ho he pillat: el tema és que si faig coses d’aquestes que ens han ensenyat que són d’homes és que hi ha quelcom en mi que no va bé.
No som una de cada cinc, som moltes més. Però com que és una malaltia, quelcom estrany, anormal que sembla que ens condemnarà a viure en un circ de rareses, som poques les que la deixem créixer i la lluïm. KoreBobisuth, HarnaamKaur, AnnieJones, Jennifer Miller, MelindaMaxey… Són noms de dones que en algun moment varen deixar d’amagar les seves barbes per acceptar-les i estimar-les públicament.
Sigui com sigui que decidim viure amb els nostres pèls, el remei serà sempre la tendresa i a la farmàcia no hi venen carícies.
I com sempre, no vinc sola. Avui m’acompanyen aquest grup de noies organitzades de Sant Quirze del Vallès que a la passada festa major del seu municipi van crear aquest videoclip amb un alt contingut reivindicatiu i feminista! Yeah! Heu vist qué canyeres i quant de flow?
Manifestacions nocturnes, punts liles, campanyes feministes, creacions artístiques de denúncia… Que es cometen més agressions ara que abans? Noooooo!!!! Crec que a vegades es malinterpreta que es parli més de les violències masclistes que abans: tot i que efectivament se segueixen cometent moltes agressions contra les dones i les persones LGTBI+ això no vol dir que ara n’hi hagi més que abans! Però gràcies a la potent força feminista cada cop trobem més maneres de visibilitzar les violències, de parlar-ne, d’identificar-les, de posar-li nom… I sí, seguirem cridant i organitzant-nos contra les violències!
Gràcies noies per inspirar-nos a seguir conspirant a fer altres accions apostant per unes festes lliures d’agressions masclistes!
El passat divendres 26A va ser el dia de la visibilitat lèsbica, ho sabíeu? Doncs ara ja ho sabeu! I també cada vegada ho sap més gent, perquè històricament hi hagut una invisibilització molt gran de les lesbianes, sabeu allò de… «No som amigues, ens mengem el cony.»?
És que al fet que tenir una sexualitat activa sempre ha semblat del terreny masculí, se li suma que molts cops s’infantilitzen o s’invisibilitzen les relacions sexuals entre lesbianes.
Us deixo aquí un parell de vídeos sobre el tema: el primer és un vídeo que hi han participat joves dels grups del Programa d’Atenció Socioeducativa «A partir del carrer» dels districtes de Sants i Les Corts de Barcelona així com del «Grup de Joves LGTB i aliats» de Vilanova i La Geltrú. Felicitats pel projecte!
I el segon és un altre vídeo ben bonic en què s’interpel·la a l’heterosexualitat… feu-vos aquestes preguntes i vejam què us semblen!
