por Laia Sanz | Jun 2, 2022 | adolescentes, adolescents, boomer, comunicació, familia, família, humor, instagram, jovenes, joves, lalore
Estic… ja no sé com estic! He passat per diferents estats: enfado, sorpresa, també m’ha entrat un atac de riure i un moment d’aquests, com diu la meva mare, de menfotista. Però la veritat és que sobretot estic: farta! Farta que es digui de nosaltres que tenim «la pell fina», massa fina.
La definició de pell fina és: «ésser molt susceptible» i té com a sinònims ofendre’s, impressionar-se, picar-se, això segons la primera entrada que he trobat al Google, no us penseu que he fet una recerca exhaustiva, eh!
Però anem a veure perquè es diu això de nosaltres i qui som nosaltres?
Doncs nosaltres som els joves d’avui en dia. Que si «quina tela amb els joves d’avui en dia». És la gran coletilla de tot! i un altre cop posant-nos a tots al mateix sac i clar al final aquesta afirmació ja no saps ni què vol dir, ni perquè ho diuen, i cada vegada està més estesa, cada cop l’escoltes més, i la diuen davant teu com si res, com si no parlessin de tu, quan en realitat ho fan, i de fet, a partir d’aleshores quan et mirin ja no et veuen a tu sinó a aquesta afirmació. Però espera, espera… que potser sí, aquest cop, estan parlant de mi…
L’última vegada que l’he sentit ha sigut avui mateix. I és el que m’ha portat a fer aquesta vomitada mental que esteu llegint ara, perquè si no explotava. Resulta que avui hem tingut una «visita» a casa, un tipus conegut de la família que a ningú li importa gaire, però amb qui hem de quedar molt bé i hem de fer veure que ens interessa molt el que diu, no sé per què…
Doncs això, la clàssica situació: tota la família asseguda ben rectes al sofà i escoltant «la visita» fent un monòleg des de la butaca tot engrescat en aquest moment gloriós… i clar en una d’aquestes, no sé ni com, però tampoc m’estranya, la conversa ha anat agafant un camí perillós, que si ara ja no saps qui és qui, que no pots anar tranquil pel carrer amb tanta xusma de no saps on, o que si els nois són uns fluixos, i les noies, fixat tu!, com van pel carrer! Això quan pots distingir-los perquè clar ara s’ha posat de moda ser diferent, mentre posa una ganyota i fa un gest d’entre cometes amb els dits i jo que ja fa estona que em mossego nerviosament el llavi inferior, va i em ve com un mantra al cap la cançó de Chenta Tsai «Gente de mierda» i la cara se’m relaxa tant que fins i tot li dedico un somriure inconscient a «la visita», mentre taral·lejo «gente de mierda, a tu alrededor…» 😉
Al final la visita ha marxat, no sense les clàssiques plantofades a la cara al mateix temps que amenaça de tornar aviat. Al tancar la porta allibero part de la tensió acumulada en veu alta i oh sorpresa!, la resposta que he rebut a casa en nomenar la quantitat de ximpleries que havien sortit de la seva boca, ha sigut tatxaaaaan: si és que vosaltres i la vostra pell fina, vinga va que no n’hi ha per a tant, que només parlava per parlar, ara ja no es poden fer comentaris de cap mena, que les joves d’avui en dia us ofeneu per tot.
A què us referiu quan dieu que ens ofenem per tot? Què és aquest tot? Pot ser que estigueu massa acostumats al fet que ens ho callem tot? No us diguem que feu malament? Ah, què sou vosaltres els que podeu decidir què és ofensiu i què no?
Començo a enumerar al meu cap cada cop que he sentit aquesta frase, tant per part de gent coneguda com de tiktokers, resulta que oh!, casualitats de la vida!, quasi tots els que diuen això són tios CIS i heterosexuals!, toma ja!
Doncs sí, orgullosa de la meva pell fina si això vol dir que les bromes sexistes em semblen dignes dels picapiedras, o que m’exasperen els tòpics sobre qui ens pots agradar o no, com vestir o no… O si em bull la sang cada cop que sento un acudit racista. Per què sí que em bull la sang i el que no entenc és que a tu no! I sento vergonya i ràbia i encara em bull més la sang quan em diuen, vinga vaaa si només és una broma i a més a tu que més et dóna, si això no va amb tu…
D’acord doncs soc pell fina, però anem a donar-li una nova definició, què tal: empàtica, conscient, crítica?, o que necessita canvis socials perquè ningú pateixi violències!
I tu?, qui ets quan t’ofens perquè ja no pots fer bromes del que vulguis?, ni dir totes les bestieses del món sense que algú s’atreveixi a assenyalar-te. Tu qui ets si t’enfada que no et riguem les gràcies?, si t’enfada quan et dic que amb mi no cola?, que et trontolla amic?
por Laia Sanz | Abr 6, 2022 | adolescents, amor propio, autoestima, body positive, cos, cossos, diversitat, empoderament, estiu, gordas, gordes, gordofobia, joves, talleres, tallers, Uncategorized
El otro día vinieron a hacernos un taller al insti. No recuerdo el nombre del taller pero era algo así como “cuerpo no sólo hay uno”. Eran dos chavalas, o eso creo, porque prefiero no dar por hecho qué eran solamente por su apariencia física. Prefiero no dar por hecha la identidad de las personas, por mucho que los prejuicios nos quieran jugar malas pasadas y quieran dejar claro qué significa ser chico o chica. Sea como sea eran unas majas.
Volviendo al taller, recuerdo que el día anterior la profe nos contó que vendrían y que trataría sobre temas relacionados con el cuerpo, sobre la diversidad de los cuerpos. Recuerdo una sensación de ansiedad y miedo, hablar o conectarme con mi cuerpo me suele costar mucho. Tengo la sensación que hoy en día hay mucho bombardeo con el tema de los cuerpos y las famosas frases hechas del “body positive” como por ejemplo esta de «todos los cuerpos son válidos». Me da la sensación que es una frase vacía de contenido porque en la realidad eso no funciona así. Por lo menos en mi clase o en mi insti o en mi barrio o en mi casa, no es tan verdad.
No todos los cuerpos son válidos. Sería genial que lo fueran, claro que si, pero seguimos teniendo un montón de prejuicios y de estigmas con los cuerpos que se salen de la «norma». Mi cuerpo no es válido para la sociedad e incluso tampoco lo ha sido para mí en muchas ocasiones, suerte que poco a poco esta idea va cambiando y me voy reconciliando.
Yo soy una chica *cis, o sea me identifico con el género que se me asignó al nacer, y tengo amigxs *trans y *gender fluid, muchxs de nosotrxs hemos tenido la sensación de que nuestro cuerpo no era válido, por lo que igual no tiene tanto que ver con lo de ser cis o ser trans esto de quererse, si no con cuánto sientes que te quieren desde fuera, los demás.
¡Puede parecer que estoy tirando por tierra el concepto del amor propio, para nada! Lo que intento es entender la manera de habitar la vida aprendiendo a quererme, pero sabiendo que si desde fuera no me quieren bien el trabajo de amor propio me será altamente complicado.
Con todas estas divagaciones sobre cuerpo, amor propio e identidad me sorprendí en el taller, en el que empecé como un flan y poco a poco fui entrando y relajando. La verdad que las personas que lo hacían nos lo pusieron muy fácil, recuerdo una dinámica que todavía hoy la pienso y me sale una sonrisa. Nos propusieron que nombráramos partes del nuestro cuerpo con las que podemos hacer cosas que nos molen pero que no tuvieran nada que ver con la estética! Pensar en mis pestañas no valía, para que nos entendamos. He de reconocer que me costó mogollón hacer este ejercicio, no solemos, o yo por lo menos, mirar a nuestro cuerpo de forma positiva, para empezar. Pero tampoco sabemos, o no tenemos costumbre de nombrar partes de nuestro cuerpo que nos gusten sin una connotación estética. Me pareció una propuesta chulísima al igual que complicada.
Pensé en mis muslos gordos, gordos. Lo escribo dos veces para decírmelo a mi misma y liberarme! Pensé que son fuertes, que me sostienen el peso, que me mantienen erguida y me llevan siempre donde quiero. Pensé que cuando llegue el verano y me meta en el agua con las olas recordaré que mis muslos gordos hacen que me agarre fuerte a la arena y no me caiga. Cuando llegue el verano y me desnude en la playa me acordaré de este taller y de la importancia de quererte y rodearte de gente que también lo haga.
Esta dinámica del taller puede parecer una tontería, pero para mí es un punto de partida, un principio, un respiro, un toque de amor hacia mi cuerpo y un reclamo colectivo para todos los cuerpos que alguna vez no encajaron.
Ahora sí que puedo asegurar que el taller se llamaba “cuerpo hay más de uno» porque depende de con cuánto amor lo mires y lo miren, CAMBIA.
Gracias por el taller y Gracias por mis muslos.
La Lore.
por Laia Sanz | Feb 9, 2022 | adolescents, amor, amor propio, amor romàntic, autoestima, feminismes, Institut, joves, pelicules, pelis, pensament, romanticisme, sèries
Arriba el mes de febrer i el punyeter Sant Valentí, el món s’omple de cors i ossets de peluix! I quan es posa en marxa la gran maquinària del Sant Valentí jo no puc evitar d’estripar-la una miqueta. M’hi acompanyes? Comencem per fer una cerca de pelis romàntiques a Google. Us apareixerà això:
Us he de confessar que no les he vistes totes. M’avorreixen profundament aquest tipus d’històries. Però fixeu-vos un moment en les caràtules: són calcades! Semblen la mateixa peli! M’hi jugo el que vulgueu que és l’argument de la bella i la bèstia repetit fins a no poder més. La típica representació que fa el cinema de les històries d’amor és una visió molt concreta del tema, que per més real que sembli no deixa de ser una construcció. I quina construcció més sexista i esbiaixada, no creieu? Sabem que el cinema transmet valors i construeix imaginaris col·lectius. N’aprenem de les pel·lícules! Configuren la nostra percepció de la realitat i molt sovint les prenem de referència per relacionar-nos.
Les pelis poden semblar noves, però reelaboren les mateixes històries, els mateixos personatges i els mateixos valors. Els contextos canvien, però els models de feminitat i masculinitat de sempre segueixen ben vigents. Si per ells l’autonomia afectiva i material i la capacitat d’assumir riscos i de compatir és bàsica per aconseguir l’èxit personal, per elles els afectes, l’ètica de la cura i la renúncia als propis desitjos es viu com un camí per aconseguir la felicitat i per mantenir les relacions. Això no us sona al blau i al rosa de tota la vida? Si no afinem una mirada crítica, creixem emmirallant-nos amb aquests personatges i acabem relacionant-nos com ells.
Les relacions amoroses i sexoafectives que predominen en les pelis estan totalment impregnades de tota una bona colla d’estereotips romàntics. Per seguir estripant a gust, deixeu-me desemmascarar alguns d’aquests mites:
Que si el mite la mitja taronja, l’amor verdader i l’amor per a tota la vida…
Al cinema, la passió amorosa és el projecte fonamental de la vida, sense ella l’existència no és completa o està mancada de sentit. Segons aquest mite, no som persones completes ni podem ser felices si no trobem la nostra altra meitat. Us sona allò de “sin ti no soy nada”? Doncs això, que soles estem incompletes, buides i mancades. Però, quan trobi aquesta mitja taronja famosa com sabré que és l’amor verdader? Llavors els altres amors que he tingut són falsos? I si no dura per sempre ja no serveix? Quina pressió pensar que algú és l’amor de la meva vida! I que difícil serà llavors prendre decisions si les coses no van bé o canvien els meus sentiments. Doncs jo prefereixo ser una taronja sencera i compartir experiències amb altres taronges també senceres. El món està ple de persones boniques, cada relació és única i podem viure molts amors de la nostra vida! I per què no un préssec?
Que si el mite de l’omnipotència de l’amor…
Diuen que l’amor ho aguanta tot, que l’amor ho pot tot i per més que es compliqui la cosa, al final l’amor sempre venç. I, és clar, per amor es perdona tot. Això pot ser molt perillós! I, en nom de l’amor, acabar aguantant coses que no toquen. Segons aquest mite, l’amor implica l’entrega total i la fusió amb l’altre. “Si tu me dices ven lo dejo todo” diu la cançó. A les pelis, l’amor ideal s’associa per a elles a experiències de dependència i negació dels desitjos propis, de renúncia i de sacrifici. Quanta complaença tu! Sembla que quan “se hechan nóvio» deixin de tenir amigues. Doncs anem servides!
Que si el mite de l’heterosexualitat…
La centralitat de les representacions heterosexuals de l’amor en el cinema és abusiva. No sortim del “chico busca a chica”. I si apareix diversitat sexual és sempre com una excepció que confirma la regla. I a sobre, aquesta idea de la parella, sempre hetero, sempre monògama, sempre igual ens la venen com algo natural. Quina mandra…
Que si el mite que l’amor fa mal…
Segons aquest mite, l’amor, perquè sigui verdader implica necessàriament patiment. És com si el dolor fos la mesura de l’amor. “Quien bien te quiere te hará llorar” diu sempre la iaia d’una col·lega. Sembla, doncs, que no hi hauria amor sense patiment. Doncs a mi aquesta idea em sembla força perillosa, perquè podem acabar normalitzant el patiment i la violència. Si l’amor fa mal, pot ser que ens ho mirem, no? Sempre podem tenir conflictes, està clar! Però jo no he vingut pas a patir, eh? Si el patiment guanya terreny en una relació, potser ha arribat l’hora de posar-hi fre, no creieu?
Que si el mite de la gelosia com a prova d’amor…
Dieu que si és gelós o si és gelosa és perquè t’estima. I al revés, si no hi ha gelosies, potser és que no t’estima de veritat. Ja tenim un altre mite servit! La gelosia és una sensació ben incòmoda que ens travessa el cos i ens embolica el cap. Un estat emocional que implica por, recel, sospita, inseguretat, angoixa… Qui no ha sentit mai gelosia? A mi se’m fa un nus a l’estómac que no puc suportar. Si penya, soc moderna i feminista i, a vegades, no puc evitar sentir-me gelosa. I què, algun problema? Doncs si, és un problema, perquè no em deixa estar a gust amb mi mateixa i em fa trontollar la meva autoestima i la meva seguretat. A les pelis vinculen les gelosies amb l’amor. Ens ho venen com una mostra d’amor. Però que no ens enganyin, són una mostra d’inseguretat que si t’hi fixes bé, acaben convertint-se en control. Però el control (demanar passwords, mirar el mòbil de l’altre sense permís, trucar a tota hora, acompanyar a tot arreu…) a mi no em fa disminuir la gelosia, al revés, em fa créixer la desconfiança. El control no és mai una bona solució.
Què podem fer, doncs, amb les gelosies? Primer pas: reconèixer -les! Negar-les, si les estem sentint, no ens servirà de res. Segon pas: parlar-ne! Prova d’explicar-li a un/a col·lega, segur que t’alleuja. També pots parlar-ne amb la parella, però vigilant molt de no carregar-li al pes ni la responsabilitat. Les gelosies són teves i ets tu qui te n’has de fer càrrec. Tercer pas: “xute” d’autoestima. Si les gelosies tenen a veure amb les inseguretats, enfortir l’autoestima és imprescindible. Prova de fer coses que t’agraden fora de la parella et farà sentir bé.
Que Cupido no decideixi per tu!
I tronant al catàleg de mites, si us hi fixeu bé, veureu que en definitiva tots ells fan compatible l’amor i la violència. Ens venen la moto de l’amor i ens colen el control, el domini i la submissió. I sense que ens adonem, erotitzen la violència i fan desitjables la dependència. Quin pal penya! Ja ens l’han colada una altra vegada… Quina mania en confondre l’amor amb les relacions abusives. Diuen que l’amor és cec, però nosaltres hem d’anar amb els ulls ben oberts! Traiem-nos la bena dels ulls i estiguem ben atentes.
Per acabar, faig una crida per fer la nostra pròpia llista de pelis d’amor. M’ajudeu? Pelis que fugin dels típics tòpics. Pelis amb models alternatius de feminitat i masculinitat i de relacions afectives. Parelles que no se cenyeixin a l’ideal de la mitja taronja heterosexual, on cada personatge tingui els seus interessos, la seva vida i una identitat pròpia. Pelis on les noies se signifiquin per elles mateixes, que siguin decidides i que sàpiguen el què volen i el què no i nois que no necessitin reafirmar la seva identitat a través de la violència ni la imposició. Si com deia a l’inici l’amor és una construcció social, està a les nostres mans generar noves formes d’entendre’l i viure’l. Som-hi doncs!
La Lore.
por Laia Sanz | Ene 17, 2022 | adolescents, amor romàntic, comunicació, cos, cossos, sexe, sexualitat
La idea que la sexualitat ha de ser perfecta d’entrada, fluir espontàniament com per art de màgia és per culpa de la influència que tenen sobre nosaltres el porno o les pelis romàntiques, en les que màgicament dos es coneixen i el següent que veiem és la parella (hetera) al llit corrent-se alhora, amb el llençol per sobre, emmm no! La vida no és així! Ni de conya! La gent quan ens enrotllem pot ser que ens posem nerviosxs, que ens entri la risa tonta, si és la primera trobada amb algú pot ser que anem una mica perdis, hi ha dies que triguem més a corre’ns, altres gens, hi ha dies que ens sentim més connectadxs que d’altres amb la nostra parella sexual, total que la sexualitat és una mica més complexa que a les pelis, però també molt més divertida i gustosa! I en tot això, la comunicació és la clau que ens ajudarà! Saps com abordar-la?
Parlem!:
Per poder comunicar el que ens agrada o no a la nostra parella sexual (sigui una relació estable, esporàdica, o la forma que tingui) primer hem d’aprendre a escoltar-nos a nosaltrxs mateixes. Això pot sonar a frase feta o una cosa fàcil de fer, però no et pensis eh! Ningú ens ensenya a observar el nostre plaer, descobrir el nostre erotisme, fantasies, zones del cos que més ens exciten… diria que al contrari! A les noies se’ns ensenya que el nostre cos és tabú, una cosa a amagar, a no tocar, o sinó directament que la nostra funció en la sexualitat heterosexual és la de donar plaer als nois. I als nois se’ls fa creure que el seu plaer és bàsicament el mete-saca i, si m’apures, una mica dels famosos i mal anomenats «preliminars» i p’alante. O sigui, que dedicar estones a connectar amb el nostre plaer, cos, genitals, imaginació, etc., per una banda, ens donarà plaer i per l’altre ens donarà pistes del que volem o no, del que ens mola més o menys…
Avantatges de comunicar-se:
Sí, pot fer molt de corte, ho sé! Però que preferim? Un momentet de vergonya o passar per alt el nostre benestar mentre estem amb algú? A més això és com el rascar, quan comences no pots parar!, la primera vegada que li diem a algú què ens agrada que faci o que el que està fent no ens acaba de molar, fa pal, però quan veus que funciona, que l’altrx també agraeix no estar fent el panolis amb algo que no t’agrada o que li dónes pistes del que et fa plaer, es va sentint més segurx i la trobada va molt millor! Callar-nos no excita a l’altre i sobretot ens fa saltar-nos els nostres límits de plaer/malestar.
De debò, hi ha un munt d’estudis que demostren que la comunicació en l’àmbit sexual millora moltíssim l’experiència! «La satisfacció de les relacions sexuals és directament proporcional a la qualitat de la comunicació sexual que existeixi». A més us podeu fer unes rises i generar molts moments de complicitat emocional!
En quin moment?
Una proposta és explicar-li a la teva parella sexual en algun moment que estigueu xerrant per què creus que és important parlar sobre sexe amb ella, sobre les pràctiques que us agraden, així teniu ja una conversa sobre el tema abans i no us pilla desprevingudxs en el moment. Potser prefereixes parlar-ne abans de posar-vos’hi, o potser t’animes més a comentar durant la trobada sexual. Inclús podeu fer «cites temàtiques» en les que anar a un parc o prendre algo i treure temes com «que t’agrada més que et faci?, que no t’agrada gens?, quina és la teva fantasia sexual recurrent? Si és una trobada esporàdica amb algú pots tirar de l’humor que ja sabem que és molt sexy!
Com?
Amb carinyu, delicadesa, atenció, humor…..sempre que la relació estigui sent de bon rollo, digue’m les coses tal com ens agradaria que ens les diguessin a nosaltres. Ah!, per cert!, hem de tenir en compte que comunicar-se és per les dues bandes! Vull dir que també significar estar receptives a escoltar els comentaris dels altres. Sempre tenint present que l’objectiu és que gaudim totxs al màxim! yeaaaa.
La Lore
por Laia Sanz | Dic 9, 2021 | adolescents, amor propio, diversió, familia, família, festa, fiesta, gordas, gordes, gordofobia, nadal, navidad, Uncategorized
Mireu que encara queda un mes, però ja es nota de forma imparable que arriba Nadal (aquí s’escolta un crit de terror i fem una pausa dramàtica). I vinga, tornem-hi, ara tothom hem de fer veure que som mega bones persones, felices i enxufades de bon rotllo permanent (això sí, només per uns pocs dies, no fos cas!). Que el veí que sempre et fa mala cara quan agafes l’ascensor ara resulta que té el cor ple de joia, que la senyora de la botiga que sempre es queixa del teu gos l’has de saludar amb alegria, que és Nadal… Doncs jo ho confesso: odio Nadal!! Voleu saber per què? Aquí van alguns motius:
1) Ens hem tornat boges o què??
El primer que ens salta a la cara del Nadal és la decoració carrinclona i excessiva que ho impregna tot. No, de debò, ens hem tornat boges? Quan entres a les cases de la gent, a les botigues, al forn de baix de casa, als bars i restaurants, al gimnàs… està tot abarrotat de decoracions estridents, i la gent vestida amb la gorra de pare Noel per tot arreu fent el ridícul! Jo no sé vosaltres però sembla una pel·lícula de terror on tothom s’hagués tornat boig. I els carrers? Vinga a posar llums per tot arreu per veure si se’ns oblida una mica que han apujat el preu de l’electricitat com mai, que hi haurà famílies que no podran encendre la calefacció ni les estufes mentre els propietaris de les companyies elèctriques nedaran encara en més milions de diners… però nosaltres a mirar els llums i sentir-nos bones persones oi??
2) Consumisme absurd
Tot seguit arriba la festa del capitalisme. Tot comença amb el tema del Black Friday, que bàsicament és un dia que aquí abans no teníem ni idea del que volia dir, on les coses sembla que es rebaixin molt de preu, però en realitat és una manipulació comercial on el preu havia apujat unes setmanes abans. Total, pagues el mateix que haguessis pagat un mes abans però sentint que has triomfat (si algú no ho pilla ensenyeu-li el meme!). I a partir d’aquest dia comença una bogeria col·lectiva digna de la pitjor de les sectes on la gent es llença desesperada a comprar tot el que se li posi per davant: Menjar, quilos de menjar que la meitat acabarà a la brossa perquè no hi ha ningú en aquest món que pugui menjar les quantitats inhumanes que s’arriben a cuinar, amb els comentaris sobre engreixar-se que vindran després (ho guardo per un altre punt). Regals per a tothom, per a gent que no veus mai, per a gent que no t’importa i per a gent que sí t’importa però que no se t’acut que més podrien necessitar en aquesta vida. Sigui com sigui no t’escapes de ficar-te en centres comercials infernals plens de gent que vol comprar tot el que se li posi per davant i no dubtaran en trepitjar-te si és necessari per sentir-se en l’onda del Nadal. Vols saber un truc? Els comerços petits del barri solen ser llocs menys desquiciats per fer els teus regals, i una mica més autèntics!
3) En fi… la hipocresia!
Això segurament és el que em fa més ràbia del Nadal: la hipocresia. Sabeu tota aquesta gent comprant de tot als centres comercials com bojos de la que parlàvem? Doncs a veure com tracten a les persones que treballen a les botigues o a les persones que les atenen als bars i restaurants! On queda el bon rotllo nadalenc quan li crides a una persona que està treballant perquè et torna malament el canvi o perquè no troba el que demanes o perquè triga molt a portar-te el cafè? I quina casualitat que tothom se’n recorda de la gent que viu al carrer uns quants dies de l’any, perquè després tornarem a mirar-los amb rebuig o a fer veure que ni existeixen. La solidaritat no és un producte nadalenc per molt que també ens ho vulguin vendre, i aquí és on la gent es revela com és de debò. Jo tinc un lema que em serveix molt: Diga’m com tractes al cambrer i et diré qui ets!
4) Ajuntar-se amb la família
I deixo per al final el premi gros… ajuntar-se amb la família! Aquí sí que és qüestió de loteria quina sort hagis tingut, però en tots els casos de ben segur ens tocarà ajuntar-nos amb persones que quasi ni coneixem, que no ens agraden o que ni ens tracten bé. Segur que tota família té almenys un cuñao, espècimen que, carregat amb gin tònic en mà, no pararà de fer comentaris masclistes i racistes durant el sopar. Aquí ens tocarà armar-nos de moltíssima paciència i buscar aliances per desactivar les seves tonteries, et deixo una Guia Feminista per sobreviure el Nadal! Per la resta, assegura’t que els homes de la taula també s’aixequen a recollir i no intenten escaquejar-se tota l’estona, sobretot si són de la teva edat més o menys, sigues un bon exemple! I si en el teu cas la loteria familiar ha estat bastant desastrosa, pots mirar d’escaquejar-te tu i quedar amb col·legues a una hora prudencial. Molta sort!
5) I de postres… una mica de gordofòbia
I al final tot sempre és exactament igual que l’any anterior, com si haguéssim caigut en una mena de loop etern i fantasmagòric: La mateixa decoració, el mateix menjar, regals similars, les mateixes discussions, els mateixos programes casposos a la tele, que si el raïm, que les nadales, els polvorons… Però especialment maligne és la repetició de la GORDOFÒBIA un cop passades les festes! Ja sento des d’aquí els comentaris sobre les múltiples dietes que faran després d’afartar-se de menjar, sobretot en nom de la salut, com si fos molt saludable tot el que acabem de passar. Haurem de repetir per enèsima vegada que el pes i la salut no són directament proporcionals, que el que afecta la salut és la discriminació i l’odi, i sobretot els seus comentaris repetitius sobre el mateix un any rere l’altre!
I sí, ja ho sé que m’ha quedat un post més que hater, que per això millor no dic res, però és que odio molt fort el Nadal i necessitava dir-ho!! Tot i que potser a tu no et passa i inclús t’agrada el Nadal, està molt bé, jo confesso que a estones també m’ho passo bé decorant l’arbre amb les meves cosines petites 😉
La Lore.
por Laia Sanz | Nov 4, 2021 | addicció, adolescents, alcohol, amigas, corresponsabilitat, diversió, festa, fiesta, oci, ocio, Uncategorized
LA MARTA
Estic farta, mira que cada finde igual eh? saps què vull dir?
I és que jo no sé per què no passo de tothom, és que es posen molt pesats tia!, i és que al principi és graciós i penso… vinga va, que aquest cop serà diferent, o… que facin el que vulguin, jo a la meva…
Però no, al final l’únic que canvia és fins a quin punt els hauré d’arrossegar o la persona a qui hauré d’acompanyar.
Al principi jo també me’n reia, a mi ja m’agrada agafar un puntet i tal … però això del coma etílic no fa per mi, però és que aquesta gent, quina tela!
Val, potser m’he passat amb això del coma etílic, saps? Però quasi eh?
I és que hi va haver un dia que vaig haver de trucar la meva mare! M’entens?
Vaig haver de trucar-la a les 3 de la matinada perquè vingués a pel Jofre, és que ja no sabíem que fer! Buah xaval el Moha i jo no podíem amb ell, i mira que està prim eh? Però és que era com un pes mort!!! Casi no es movia, ni contestava… la veritat és que em va fer patir molt! Em vaig espantar, què sé jo! No entenia què li passava, ni si se li passaria, no sabia què fer… quina por vam passar!
Va ser l’última festa de l’estiu, estava tothom allà, els del poble i els pixapins, va ser molt divertit, sobretot al principi, vam anar a la platja a última hora de la tarda, ens vam estar banyant i quan ja gairebé no hi quedava ningú, vam posar música, vam encendre una foguera, i vam estar jugant a «verdad o reto», saps, no? Total… que aleshores van començar els piques amb els xupitos… i van començar a fer combinacions fastigoses, buah, tots els licors possibles mesclats amb begudes ben dolces… i a veure qui podia més! I qui no s’atrevia, doncs a l’aigua… tot molt divertit i tal… però cada cop anaven a més … I jo ja em veia el panorama… però és que per molt que els hi digués, ni cas…
A partir d’allà, ni aigua, ni menjar… I jo ja els hi podia dir que s’hidratessin bevent aigua, que ni cas! I al final doncs això, va acabar el Jofre fatal. Primer va començar a vomitar, però és que després es va quedar tot tirat a la sorra, tapat amb una tovallola, tremolant… i no responia…
Total, que vaig haver de trucar a casa meva perquè vingués algú, buah quin pal! Recordo com la mare em deia que el posés de costat, com quan dormo… i que ella mentre, trucava a l’ambulància.
Quan va arribar la mare, pensava que m’esbroncaria, però no em va dir res. Bé, em va preguntar què havíem begut i si en Jofre havia pres alguna altra cosa. De cop i volta vaig sentir com en Jofre es queixava i la mare que li pessigava la galta. Respon, va dir, i va començar a donar-li copets a la cara mentre li parlava. La mare amb un posat tranquil, però decidit, va obligar a en Jofre a què s’incorporés.
– Millor que no t’adormis, Jofre.
I en Jofre va acabar de treure el poc que li quedava dins. La mare ni es va immutar tia, va netejar en Jofre i el va tapar amb la seva jaqueta… al cap de res en Jofre ja estava una mica més present, pàl·lid com un mort, però present. I ja al CUAP del poble, mentre esperàvem que el miressin i li curessin el braç, em va semblar que en Jofre estava molt atordit i també avergonyit.
EL JOFRE
No podré mirar-los mai més a la cara! Em fa molta vergonya. És que van haver d’avisar la mare de la Marta i en Moha ho va veure tot, quin desastre. Me’n vull anar a viure a un altre planeta!
Va ser molt estrany i ràpid tot plegat. Estava passant-m’ho tan bé… per fi vaig aconseguir que en Moha em fes cas… estàvem jugant a «verdad o reto» i em vaig disparar… vam començar a fer-nos xupitos, com més mesclat i pitjor sabor, millor! La veritat és que va haver-hi un moment divertit en tot plegat.
En Moha deia: – Si tens fred, xupito al canto! I començava a fer-ne de fred… després em van explicar que això de veure per entrar en calor és un mite, que ben bé fa tot el contrari… però bé, on estàvem? Ah si… els xupitos i en Moha… és que a mi m’agrada molt en Moha, el meu crush de l’estiu… i clar, estava amb mi allà, mirant-me mentre em reptaven i jo, nerviós… així que vaig pensar…Empassa! Tímid i gay, no és compatible…
I sí, al cap d’una estona ja no estava tímid, és més, estava eufòric! M’escoltava a mi mateix parlant i em sorprenia de tanta verborrea, estava lúcid i ràpid! Fins que vaig parlar de més…merda!
No sé com va anar, però de cop i volta estava davant de tothom explicant com cada nit, abans d’anar a dormir em mirava en bucle els tik toks d’en Moha…I tots reien de mi, i ell em mirava amb una cara estranya. Vaig notar una suor freda, em trobava molt rar, i no podia articular paraula…
Aleshores ell va començar a explicar una història d’aquestes de por. Intentava desviar l’atenció, li vaig agrair per dins. Vaig voler mostrar que m’interessava molt, però ja no era capaç de fixar la vista, volia dir alguna cosa interessant, que veiés que li seguia el fil, però tot anava molt de pressa. Vaig abaixar el cap mirant la sorra, em feia vergonya que s’adonés del meu estat… però va ser pitjor! Tot va començar a donar voltes i de sobte em va vindre una arcada impossible de controlar i va sortir tot disparat cap a fora… a partir d’aquí tot se’m va desdibuixar. Crec que el sentia parlar, però com si estigués molt lluny, la seva veu sonava metàl·lica i preocupada, recordo pensar que mai l’havia sentit dir el meu nom. De cop i volta, vaig notar sorra freda a la galta dreta al mateix temps que em cremava el braç. Vaig sentir un crit llunyà. Després em van dir que era la Marta que cridava que m’apartessin de la foguera que m’estava cremant el braç. A partir d’aquell moment recordo que vaig pensar alguna cosa així com… deixa-ho estar, no pots fer res… vaig notar com algú intentava aixecar-me, sentia com em parlaven, però no podia contestar, volia, però no podia i tenia tant de fred…
EL MOHA
Vaig haver d’anar a casa en Jofre, no em contestava els WhatsApps i jo marxava en una setmana. Volia disculpar-me…Si no l’hagués pressionat, no hauria begut tant… a vegades és que no em suporto! Però és que estava nerviós i volia que pensés que jo estava acostumat a tot això i bé, al final va ser tot un desastre…amb lo bé que ens ho estàvem passant. Semblava que per fi, ell i jo… ja m’entens. Doncs, això que… volia parlar amb ell abans de marxar, disculpar-me i tal, així que vaig escriure a la Marta i li vaig demanar que m’acompanyés. Jo no sabia molt bé com dir-li, però tenia clar que la Marta sabria com fer-ho.
Estava molt avergonyit. Quan va obrir la porta, i li vaig veure els ulls … Em va sortir de dins, sense pensar:
– Ho sento, perdona tio!, no t’hauria d’haver picat perquè beguessis tant…
La Marta em va fer un clatellot al cap!
– Veus com no era tan difícil – va dir – En Jofre feia cara de sorprès.
– Però… que va, sóc jo qui ho sento- deia mentre es tocava el braç encara embenat per les cremades.
– Vau haver de carregar amb mi i… bufff… la teva mare Marta!!! Quina vergonya!
– Potser hauríem de pensar una mica com fer-ho, no? – va arrancar la Marta – vull dir que tothom ens ho volem passar bé… però potser convé començar a saber com fer-ho… perquè no sé vosaltres, però realment quan m’ho passo bé no és quan estic vomitant per les cantonades o agafant-me a terra perquè tot em dóna voltes… i ja començo a estar cansada de fer de babysitter… m’enteneu no? Per cert vaig estar parlant amb la meva cosina, em va passar una web, on hi ha info de com anar de festa, sense perdre els papers!
Més info:
- https://laclara.info/
- https://www.elpep.info/
- https://www.youtube.com/watch?v=T_8GG3Zat_U
